(Fotografia descriu text)
Estava del tot animat i convençut quan va obrir el panet de l’hamburguesa i se la va mirar. Li va semblar que feia prou bona pinta perquè la carn estava mig crua i sagnava. Les recordava resseques i cremades, les hamburgueses dels llocs de menjar ràpid. Però com a mínim aquella, i només per un dia, no li podia fer mal, per molt que diguessin.
De seguida se’n va adonar que s’havia precipitat amb el seu discerniment, tot ha de tenir una moral, és clar: el dinar no li va caure gens bé. Mentre caminava cap a l’escola els budells grunyien i només podia alleujar-se sospirant exageradament cada dos per tres.
Va anar directament al wàter dels vestidors. Després es va netejar la cara i es va mirar el mirall. No era moment per burrades d’aquelles.
Es va canviar al banc de sempre. Quan algú del seu equip va obrir la porta per entrar, va veure com l’equip rival acabava d’arribar i seguia el passadís dirigint-se cap a l’altre vestuari. Es va sentir nerviós. Un ull li plorava.
El partit va començar bé; ja no se’n recordava ni de l’hamburguesa ni del mal de panxa. Però massa aviat, al començament del segon quart, l’entrenador el va fer seure a la banqueta.
Va concentrar-se en els seus mals.
L’entrenador no feia cap gest que mostrés cap intenció de tornar-lo a fer entrar en les rotacions.
El ventre li tornà a cremar. Es va fregar els ulls. S’enrogí. Suà.
L’equip se’n va sortir perfectament sense ell. Ho havien anotat tot i havien defensat amb més intensitat que mai.
Es dutxà callat i trist. Quan es va tornar a fregar els ulls per culpa del sabó, va haver de marxar corrents i entrar despullat al wàter.
Va partir abans que els altres perquè no volia parlar amb ningú.
Va creure que es tranquil·litzava. No s’hi havia fixat. Feia bon dia. Va pensar que d’aquí poc podria vestir-se amb pantalons curts i va somriure quan va adonar-se que la panxa ja no li feia mal.
Però, en un gest que volia ser definitiu, va voler alenar fondo per treure’s del tot els mals de cap. No va anar bé: no va poder treure tot l’aire. Alguna altra cosa que no era l’hamburguesa s’estava podrint, allà dins.
Bouvard i Pécuchet 
ostres, molt bé! però el darrer paràgraf… no hauríeu pogut deixar un final feliç de persona que després d’estar malalta es conforma amb lo que té pq lo més important és la salut??
Moltes gràcies, Marina! Dona, no tots els personatges poden ser llestos… El d’aquest post, segurament, no ho és…
Jo em pensava que passaria una cosa pitjor, en alenar fondo, així que ja m’ha semblat bé el final. Disculpeu la imatge que he pogut crear amb aquest comentari.
Jajaja. Espero que el fotògraf no vulgui captar aquesta imatge que hagis pogut crear gaire explícitament per a un nou post… Gràcies, Gemma, i fins aviat!
jejejej… jo m’esperava un final més escatològic… el que no estaria gens malament…
Si som a Catalunya i aquí l’escatologia és indissociable de les tradicions populars, perquè no transportar-la a les produccions artístiques i intel·lectuals més elevades?
Doncs, visca l’escatologia a la literatura catalana!!!
Home, ara que hi penso… igual ja tens prou amb el teu final… de només mirar una foto d’una cistella de bàsquet relacionar-la amb mal de panxa… Déu n’hi do. Ets català de soca-rel…
Un forat és un forat, suposo que s’imagina el català aquí present…
jajajjaajjaj… com n’és de bó.
Amic Restret, en aquest lliurament el text s’ha fet abans que la foto.
oh… ara que ho dius…. és el que em passa a vegades per llegir de baix cap amunt… però de qualsevol manera… em fa gràcia haver pensat l’acudit…jejejjee
Que consti que el del comentari anterior firmat per Bouvard o Pécuchet era el fotògraf, que és una mica sec i geniut. I ara escriuré una cosa que mai no he escrit per deixar clar que ho dic en to de broma, això: 😉