(Text il·lustra fotografia)
O sigui que ha parat la imatge quan li ha donat la gana i tot i així encara no sap si val més que mil paraules. Doncs quina barra, francament.
En fi. Què puc fer? La llum és maca. El sol cau. Suposo que podria ser pitjor.
Ara, que si pogués, li diria: tampoc no cal ser gaire ambiciós, si la imatge val només una o dues o tres bones paraules potser ja n’hi ha prou, que si no després la caiguda pot ser massa forta i pots destrossar-te la vida i això sí que no ho vols, que encara ets jove i has de fer tres o quatre coses importants abans de morir.
Però no sembla que pugui fer ni dir res a ningú, jo, aquí, així.
M’avorreixo.
A part de la llum, veig tres noies. Per què tinc tan clar que sóc jo el protagonista? La veritat és que espero que sí, que ho sigui. Mai no he intentat ser discret.
M’avorreixo. Oh, quin horror. Això no val la pena. M’avorreixo. Podria haver escollit algú altre, el fotògraf.
I si qui ho mira es fixa més en les noies? NO. Queda clar que la foto sóc jo. He de ser jo.
Argh. Quina ràbia no poder dir-li: decideix-te, fotògraf. Sóc jo o són elles? Som tots quatre? És la barana? És el cel? És la llum? És el passat? És el futur?
La setmana vinent m’oblidarà, tanmateix. Anirà darrere algú altre. Li compensa congelar-me, ara?
M’avorreixo.
Penso en què passarà.
Penso en què ha passat.
No. Millor seguir aquí. Sense fer res. Què m’espera allà a baix?
M’avorreixo.
M’avorreixo.
Fins que acaba el dia, la setmana, el mes o l’any.
El sol cau.
El sol cau.
El sol cau fins que ja no hi és.
Em trenco la crisma. Em moro.
El fotògraf
passa pàgina.
Bouvard i Pécuchet 