49. Volta

(Text il·lustra fotografia)

Els dimarts i els dijous sempre fèiem el mateix camí cap a l’acadèmia d’anglès. Amb l’Eric, sovint ens quedàvem una mica enrere. Més d’una vegada això ens va portar problemes. Sovint els altres, al davant, jugaven a robar pastisseria industrial a un colmado de barri regentat per un home calb i gras i coix i amb ulleres de muntura gruixuda i de vidres de cul d’ampolla. L’Eric i jo, just quan estàvem caminant per davant la botigueta i quasi sense haver-nos adonat que els altres hi havien entrat, veiem els amics, de cop i volta, sortir de la tenda corrent, saltant i bramant, insultant i sent dolents. Els veiem i rèiem i, quasi sense temps perquè l’home calb i gras ja estava a punt de treure el cap per la porta disposat a perseguir-nos amb una escombra, arrancàvem també a córrer darrere ells. Quan portàvem unes passes ens giràvem per veure l’home coixejar i blasfemar, ai, per tots els déus, ai, aquesta joventut.

Després tot es tranquil·litzava quan arribàvem a la placeta: l’Eric i jo tornàvem a parlar amb normalitat i els altres seguien davant. Recordo, sobretot, us ho puc prometre, les esquenes i els clatells dels altres. No sé per què, els veig en la temporada dels cabells curts i de les samarretes de màniga curta. Potser és perquè, precisament a partir de la primavera i del bon temps, aquell itinerari dels dimarts i dels dijous cap a l’acadèmia s’enriquia amb la presència, a la placeta, d’una fira petita, amb una caravana que venia pomes confitades, núvols de sucre i coco tallat triangularment, amb un lloc de caçar aneguets de goma grocs que nedaven desordenadament per un camí circular d’aigua i, sobretot, amb uns cavallets tan daurats i luxosos que cap dels nens podíem dir que ens agradaven per mor que algú ens digués nena, més que nena. Un dissabte vaig anar-hi amb els pares i m’hi vaig pujar. Després, cada vegada que passava per davant amb els amics, però, seguia fent el paper que no m’interessaven gens ni mica, aquells cavallets, i m’apuntava als improperis que deixàvem anar, just abans de marxar d’allà corrents –sempre se’ns feia tard–, als nens una mica més petits que s’hi havien muntat.

Tanmateix això passava amb l’Eric i no amb en Marc. Amb en Marc, el fotògraf de Bouvard i Pécuchet, no vam compartir mai cap d’aquests camins cap a l’acadèmia d’anglès perquè no anàvem a la mateixa escola i encara no ens coneixíem.

Però es veu que amb en Marc sí que coincidíem una mica més tard, després de la hora i mitja de la classe d’anglès, quan uns quants de tota l’acadèmia, entre ells el fotògraf de Bouvard i Pécuchet i jo, sense conèixer-nos, ens colàvem a l’única aula que tenia televisió. Allí un de nosaltres –no recordo haver-ho fet mai jo, ara que hi penso– engegava l’aparell per veure Bola de Drac Z. Recordo el planeta Nàmek que no acabava mai d’explotar.

Però mai veia l’episodi sencer. Com que tenia por d’arribar massa tard a casa, acostumava a marxar abans que acabés el capítol; ho feia corrents pel carrer desesperadament, tot per poder veure a casa els últims minuts. Normalment aconseguia arribar a temps i empassar-me els minuts finals i els títols de crèdit d’aquella època, que potser eren els pitjors que ha tingut mai Bola de Drac, voltes més voltes, el món va donant voltes.

D’altra banda, amb en Marc, en aquella aula de la televisió, mai no vam dir-nos res. Anys més tard, quan ens vam conèixer a l’institut, parlant, parlant, en Marc em va dir que em recordava de l’acadèmia d’anglès i que se’n recordava bé perquè, segons ell, jo tenia una cara especial, una cara de nen però a la vegada de vell –després, tot s’ha de dir, va matisar que potser hauria estat millor haver utilitzat adjectius com “seriosa” o “responsable” en lloc de la petita locució “de vell”.

Anuncis

7 comentaris

Filed under Uncategorized

7 responses to “49. Volta

  1. J.Druillet

    Quins temps… de clatells i televisió !

  2. Té tota la raó del món, M. Druillet, quins temps, ai, quins temps… I moltes gràcies per les seves aportacions audiovisuals!

    Fins aviat.

  3. Adrián Crespo

    Ole, ole, ja es comença a sentir la fita. Com diria Zoolander, us heu posat “pariginistes”. A veure si podem celebrar-ho tots junts abans de que acabi l’any, reis de l’escaqueig.

  4. Ocasional

    Per a quan la cinquantena entrega?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s