49. Volta

(Text il·lustra fotografia)

Els dimarts i els dijous sempre fèiem el mateix camí cap a l’acadèmia d’anglès. Amb l’Eric, sovint ens quedàvem una mica enrere. Més d’una vegada això ens va portar problemes. Sovint els altres, al davant, jugaven a robar pastisseria industrial a un colmado de barri regentat per un home calb i gras i coix i amb ulleres de muntura gruixuda i de vidres de cul d’ampolla. L’Eric i jo, just quan estàvem caminant per davant la botigueta i quasi sense haver-nos adonat que els altres hi havien entrat, veiem els amics, de cop i volta, sortir de la tenda corrent, saltant i bramant, insultant i sent dolents. Els veiem i rèiem i, quasi sense temps perquè l’home calb i gras ja estava a punt de treure el cap per la porta disposat a perseguir-nos amb una escombra, arrancàvem també a córrer darrere ells. Quan portàvem unes passes ens giràvem per veure l’home coixejar i blasfemar, ai, per tots els déus, ai, aquesta joventut.

Després tot es tranquil·litzava quan arribàvem a la placeta: l’Eric i jo tornàvem a parlar amb normalitat i els altres seguien davant. Recordo, sobretot, us ho puc prometre, les esquenes i els clatells dels altres. No sé per què, els veig en la temporada dels cabells curts i de les samarretes de màniga curta. Potser és perquè, precisament a partir de la primavera i del bon temps, aquell itinerari dels dimarts i dels dijous cap a l’acadèmia s’enriquia amb la presència, a la placeta, d’una fira petita, amb una caravana que venia pomes confitades, núvols de sucre i coco tallat triangularment, amb un lloc de caçar aneguets de goma grocs que nedaven desordenadament per un camí circular d’aigua i, sobretot, amb uns cavallets tan daurats i luxosos que cap dels nens podíem dir que ens agradaven per mor que algú ens digués nena, més que nena. Un dissabte vaig anar-hi amb els pares i m’hi vaig pujar. Després, cada vegada que passava per davant amb els amics, però, seguia fent el paper que no m’interessaven gens ni mica, aquells cavallets, i m’apuntava als improperis que deixàvem anar, just abans de marxar d’allà corrents –sempre se’ns feia tard–, als nens una mica més petits que s’hi havien muntat.

Tanmateix això passava amb l’Eric i no amb en Marc. Amb en Marc, el fotògraf de Bouvard i Pécuchet, no vam compartir mai cap d’aquests camins cap a l’acadèmia d’anglès perquè no anàvem a la mateixa escola i encara no ens coneixíem.

Però es veu que amb en Marc sí que coincidíem una mica més tard, després de la hora i mitja de la classe d’anglès, quan uns quants de tota l’acadèmia, entre ells el fotògraf de Bouvard i Pécuchet i jo, sense conèixer-nos, ens colàvem a l’única aula que tenia televisió. Allí un de nosaltres –no recordo haver-ho fet mai jo, ara que hi penso– engegava l’aparell per veure Bola de Drac Z. Recordo el planeta Nàmek que no acabava mai d’explotar.

Però mai veia l’episodi sencer. Com que tenia por d’arribar massa tard a casa, acostumava a marxar abans que acabés el capítol; ho feia corrents pel carrer desesperadament, tot per poder veure a casa els últims minuts. Normalment aconseguia arribar a temps i empassar-me els minuts finals i els títols de crèdit d’aquella època, que potser eren els pitjors que ha tingut mai Bola de Drac, voltes més voltes, el món va donant voltes.

D’altra banda, amb en Marc, en aquella aula de la televisió, mai no vam dir-nos res. Anys més tard, quan ens vam conèixer a l’institut, parlant, parlant, en Marc em va dir que em recordava de l’acadèmia d’anglès i que se’n recordava bé perquè, segons ell, jo tenia una cara especial, una cara de nen però a la vegada de vell –després, tot s’ha de dir, va matisar que potser hauria estat millor haver utilitzat adjectius com “seriosa” o “responsable” en lloc de la petita locució “de vell”.

48. La por va i ve

(Fotografia descriu text)

La por va i ve. Però no ho havies pogut solucionar, això? Sí, però tot acaba tornant. Això ho haurem de treballar, doncs. En tot cas ho hauré de treballar jo. Sí, tens raó, ho sento. No passa res, només és que, t’ho dic amb tots els respectes, no sé si em serveixes de res: tinc ganes de deixar de pensar. Jo mai no t’he dit que pensis. I llavors què hi faig, aquí? Ordenar-te. Buf. Ja, buf, però vas ser tu qui em va dir que volies ordenar-ho tot. Sí, ja ho sé. Has pogut dormir, aquestes nits? No. Potser senzillament estàs de mala lluna per això. Pot ser, sí. Has pres somnífers? No, no vull enganxar-m’hi. No em sembles de propensió addicta, tu. Dona, bec molt. Beus, però també deixes de beure; i ja saps que a mi també m’agrada beure, així que… Com és que m’expliques coses de la teva vida? Què? Que com és que m’expliques coses de la teva vida, com això que també beus. No ho sé, qüestió de mètode, suposo. Ho expliques a tots els que vénen aquí? No, la veritat és que no. T’agrado? Què? Que si t’agrado. No m’ho he plantejat mai. A mi m’agrades. Ja ho sé, ja m’ho has dit més d’un cop. Penso en tu i tinc fantasies. Ja ho sé. No hauries d’haver-me remès a algú altre, quan et vaig dir que penso en tu i que et faig l’amor en somnis? Tu vols seguir amb mi o no? Jo vull estar bé i prou, pensar menys, viure més, ja ho saps. I què en trauríem, si et remetés a un altre? No ho sé, ja no tindríem cap impediment per veure’ns fora d’aquí i podríem anar a fer whiskys plegats, emborratxar-nos i fer-nos mal tranquil·lament. Però deixaries de tenir por? No, però faríem l’amor i dormiries amb mi; crec que amb tu podria dormir millor, i llavors estaria de més bon humor. Ronco. No m’ho crec, ets massa fina. No hauríem d’estar parlant de tot això. Tens problemes amb mi; t’agrado, estàs rient sota el nas i les galtes se t’han tornat vermelles. Sí, què vols que et digui: m’agrades. A mi també m’agrades. Ja ho sé, ja ho sé. De què tens por? No eres tu, a qui la por anava i venia? Però tu també estàs espantada: no em vols perdre, no vols que em curi. Tu no estàs malalt, només tens problemes. Doncs encara és més clara, la cosa: tens por que me’n vagi, que ja no et necessiti, que ho pugui solucionar tot jo sol. Jo no tinc por de res, ho estàs dient tot tu, potser aquestes són coses teves. Vols tornar a agafar les regnes de tot això, oi? Sí, i saps que ho faré. Sí, ho faràs: perquè et deixaré jo. No, ho faràs perquè així ho voldré jo. Quina diferència hi ha? Cap ni una, això és cert. La por seguirà sent la mateixa. La por seguirà sent la mateixa.

47. La primera opció

(Text il·lustra fotografia)

No et podria assegurar que fos la seva primera opció, però, com que sempre li havien dit que aquell era el camí i ella mai no havia estat qualcú amb gaire esma per discutir res, s’hi va ficar de cap sense pensar-s’ho dues vegades. Tanmateix en aquell moment ella era feliç i tu no, així que no et serà fàcil criticar-la sense que et caigui la cara de vergonya.

Va marxar el 31 de desembre de l’any en què tot, això li havien dit, li havia sortit malament. No tornaria mai més, valia més que no ho fes, li recomanaven, però això tampoc no t’ha d’inquietar, a tu, ara: t’enterrarà i després viurà anys, lustres i dècades sense tu.

A la nova vida, no va decidir res però va fer-ho tot. Va treballar, va oblidar-te amb dos o tres amants, va conèixer un noi agradable que era estranger com ella, van ajuntar-se, van tenir una filla, en van tenir cura i la van educar tan bé com el país nou i la seva inexperiència els ho van permetre, van separar-se, va plorar, va fer xantatge emocional a qui més estimava -a qui més estimaria mai, que no ets tu-, va recuperar-se, va conèixer altres homes i, seguint els consells d’una antiga amiga, va acabar vivint a una caseta tronada a la platja sola, amb cinc gats i rebent de tant en tant visites de gent d’allà i gent d’aquí que encara se’n recordava d’ella i volien aprofitar l’avinentesa per visitar, ara que ningú ja no treballava perquè eren velles i vells moribunds, una terra exòtica. No va decidir res però va fer-ho tot i amb això, com en tantes altres coses, ha estat millor que tu.

Avui, quan ja no rep visites perquè tothom és mort, ella encara és viva, això li han dit uns metges fantasmagòrics natius i no té cap raó per no creure’ls, que ella mai no havia estat qualcú amb gaire esma per discutir res i no troba que sigui ara el moment per començar a fer-ho. Així que, tot i estar sola, viu mentre tu ja no ho pots fer: es mulla les cames a la vorera de la mar a cada sortida de sol, aboca llet als bols dels gats, esmorza un cafè i llegeix el diari que li duu el noiet moreno i simpàtic a qui falta una dent, passeja fins l’hotel a l’est de la platja, saluda els amos, dina amb ells, torna a casa, fa una migdiada amb la televisió encesa, es desperta amb la boca pastosa, es neteja la cara, t’escriu una carta, l’arxiva a la carpeta on les acumula, plora mentre fa el sopar, sopa, llegeix fins que les ulleres li rellisquen del nas i  cau rendida amb el cap tort.

Estima-la, allà on siguis.

46. Ni la joventut

(Fotografia descriu text)

Estava del tot animat i convençut quan va obrir el panet de l’hamburguesa i se la va mirar. Li va semblar que feia prou bona pinta perquè la carn estava mig crua i sagnava. Les recordava resseques i cremades, les hamburgueses dels llocs de menjar ràpid. Però com a mínim aquella, i només per un dia, no li podia fer mal, per molt que diguessin.

De seguida se’n va adonar que s’havia precipitat amb el seu discerniment, tot ha de tenir una moral, és clar: el dinar no li va caure gens bé. Mentre caminava cap a l’escola els budells grunyien i només podia alleujar-se sospirant exageradament cada dos per tres.

Va anar directament al wàter dels vestidors. Després es va netejar la cara i es va mirar el mirall. No era moment per burrades d’aquelles.

Es va canviar al banc de sempre. Quan algú del seu equip va obrir la porta per entrar, va veure com l’equip rival acabava d’arribar i seguia el passadís dirigint-se cap a l’altre vestuari. Es va sentir nerviós. Un ull li plorava.

El partit va començar bé; ja no se’n recordava ni de l’hamburguesa ni del mal de panxa. Però massa aviat, al començament del segon quart, l’entrenador el va fer seure a la banqueta.

Va concentrar-se en els seus mals.

L’entrenador no feia cap gest que mostrés cap intenció de tornar-lo a fer entrar en les rotacions.

El ventre li tornà a cremar. Es va fregar els ulls. S’enrogí. Suà.

L’equip se’n va sortir perfectament sense ell. Ho havien anotat tot i havien defensat amb més intensitat que mai.

Es dutxà callat i trist. Quan es va tornar a fregar els ulls per culpa del sabó, va haver de marxar corrents i entrar despullat al wàter.

Va partir abans que els altres perquè no volia parlar amb ningú.

Va creure que es tranquil·litzava. No s’hi havia fixat. Feia bon dia. Va pensar que d’aquí poc podria vestir-se amb pantalons curts i va somriure quan va adonar-se que la panxa ja no li feia mal.

Però, en un gest que volia ser definitiu, va voler alenar fondo per treure’s del tot els mals de cap. No va anar bé: no va poder treure tot l’aire. Alguna altra cosa que no era l’hamburguesa s’estava podrint, allà dins.

45. La farsant

(Text il·lustra fotografia)

Vaig escapar-me de la bruna quan aquesta, a la dutxa, em va fer un petó als llavis. Em va dir que ella també era verge i que no em preocupés, que tot aniria bé. És veritat que va parar de tocar-me quan vaig esclatar a plorar i que, fins llavors, a la masia, m’havia tractat molt bé, quasi com una mare. Però ara s’estava aprofitant de mi. La seves excuses eren una merda. Jo encara no podia tenir fills. A més, la trobava lletja. Tenia els llavis inflats i les dents brutes. Estava prima, quasi esquelètica. Suposo que sempre m’havia donat més menjar a mi. Sé que no era dolenta, però estava boja.

Vaig patinar i patinar per l’asfalt esquerdat, entre fàbriques abandonades, entre magatzems mig esfondrats, fins que, un mes més tard, pocs dies abans de trobar la ciutat i descobrir que tot havia estat mentida, vaig creure veure-la a l’esplanada. Em devia haver seguit. No em vaig atrevir a apropar-me al cos mort, que reposava al bell mig del pla. Les mosques voleiaven emborratxades per sobre el cadàver. Alguna bèstia l’havia esbudellat. Des de lluny, la vaig saludar amb el nostre gest. Pobra Alba. Pobra imbècil.

44. El cubell buit

(Fotografia descriu text)

El relat sense cap final comença amb un cubell buit, que no és metàfora de res.

El cubell buit va caure del marbre esquerdat de costat del pou per culpa d’un cop de vent. L’Hug, que prenia el sol sense samarreta i amb uns pantalonets curts sobre unes bosses d’escombraries plenes de fulles seques, va obrir un ull. El soroll l’havia despertat. Va estar-se encara una estona ajagut, veient com el poal es remenava per sobre l’empedrat. Finalment, amb un gest mandrós, aconseguí aixecar-se. Era un home jove i gras, grandíssim. Féu les quatre gambades que el separaven de la galleda amb lentitud i deixant anar algun esbufec. Finalment arribà al seu objectiu i, amb un altre moviment peresós, s’ajupí sense gaires complicacions per tal de recollir la ferrada del terra. Però, ai las, quan començava a alçar-se, de seguida notà un pinçament a l’esquena que el va fer renegar contra tots els déus. Mig ajupit, va intentar col·locar el cubell damunt el marbre. Per desgràcia, no va arribar prou amunt i va ferir el marge per la part de sota. L’Hug va tornar a insultar en veu ben alta. Després va creure que el més convenient fora mirar de posar-se dret. Però ho intentà debades. Cada vegada que aixecava una mica el tronc, sentia com un infern d’agulles se li clavaven al final de l’esquena i només podia deixar anar amb grunys greus certs improperis que més val no reproduir. Rendit, decidí seguir corbat i tornar a repetir l’operació amb el poal. Aquest cop mirà de fer una rotació sencera amb el braç força estès. Va tenir la impressió que, d’aquesta manera, la trajectòria del braç faria que la galleda arribés a l’altura de la lleixa. Però quan el braç arribà a mig camí del seu recorregut sentí un crec a l’espatlla. L’Hug, després de deixar anar el poal que caigué mig rodolant pel terra, féu un crit agut que, si la situació no hagués estat tant dramàtica, us hauria fet riure. Corbat i amb el braç dislocat, l’Hug va decidir seure allà mateix, al terra, a descansar una mica. De seguida, però, se sentí incòmode. L’empedrat estava bullint pel sol i li cremava els panxells. Es passà la mà del braç sa pel front i s’eixugà la suor, però no va ser suficient. S’estava morint de calor. Sense aixecar el cul, s’arrossegà com va poder cap a l’ombra del cobert, dos metres més enllà, al costat del pou. A la fi trobà l’ombra i pogué recolzar l’esquena adolorida contra la paret del pou. Llavors l’Hug es va fixar que, al seu costat, formant part de la mateixa construcció que el pou hi havia la part final d’una mena de desguàs que li quedava a l’altura del braç malmès. Va creure que, potser, si recolzava allà el colze, el sentiria menys adolorit i podria descansar més a gust. Es preparà per a cometre l’acció quan, de sobte, del forat en sortí una rata immensa que li féu fer un salt. L’ensurt fou tan gran que l’home es posà de peu sense tenir en compte la seva esquena. El catacrac semblà fatal, però, com a mínim, ara ja no restava en aquella posició mig ajupida tan ridícula. Va utilitzar el braç bo per aguantar-se a la vora del pou. La rata havia fugit per sota els arbustos que separaven la finca de l’Hug de la del veí. En veure-ho, al jove gras se li escapà un somriure i una maledicció molt poc procedent contra el veïnat. Després es tranquil·litzà, es girà i mirà dins el pou. Li sorprengué la quietud i la tranquil·litat d’allà dins. Tot semblava més fresc i poc problemàtic. L’esquena començava a recuperar-se. Sense avisar-se ni a ell mateix, amb gest bestial i amb un crit embogit que invocava tots els dimonis, l’Hug s’agafà de l’espatlla descol·locada i féu força cap a endavant. Si abans l’esquena li havia fet catacrac, ara el muscle li féu un altre so semblant. Se sentí totalment redimit. Mogué una mica el braç i l’esquena. Tot semblava ser al seu lloc. Quan ja es disposava a girar-se per tal de tornar a recollir el cubell, sentí un soroll al pou, com si hi hagués caigut alguna cosa. L’Hug s’hi abocà, però no hi va veure res. Sense cap raó, decidí escopir-hi. Va sentir exactament el mateix so que feia uns segons. Tornà a escopir-hi. I tornà el mateix so. Si no hi escopí dues-centes vegades…

43. Passa pàgina

(Text il·lustra fotografia)

O sigui que ha parat la imatge quan li ha donat la gana i tot i així encara no sap si val més que mil paraules. Doncs quina barra, francament.

En fi. Què puc fer? La llum és maca. El sol cau. Suposo que podria ser pitjor.

Ara, que si pogués, li diria: tampoc no cal ser gaire ambiciós, si la imatge val només una o dues o tres bones paraules potser ja n’hi ha prou, que si no després la caiguda pot ser massa forta i pots destrossar-te la vida i això sí que no ho vols, que encara ets jove i has de fer tres o quatre coses importants abans de morir.

Però no sembla que pugui fer ni dir res a ningú, jo, aquí, així.

M’avorreixo.

A part de la llum, veig tres noies. Per què tinc tan clar que sóc jo el protagonista? La veritat és que espero que sí,  que ho sigui. Mai no he intentat ser discret.

M’avorreixo. Oh, quin horror. Això no val la pena. M’avorreixo. Podria haver escollit algú altre, el fotògraf.

I si qui ho mira es fixa més en les noies? NO. Queda clar que la foto sóc jo. He de ser jo.

Argh. Quina ràbia no poder dir-li: decideix-te, fotògraf. Sóc jo o són elles? Som tots quatre? És la barana? És el cel? És la llum? És el passat? És el futur?

La setmana vinent m’oblidarà, tanmateix. Anirà darrere algú altre. Li compensa congelar-me, ara?

M’avorreixo.

Penso en què passarà.

Penso en què ha passat.

No. Millor seguir aquí. Sense fer res. Què m’espera allà a baix?

M’avorreixo.

M’avorreixo.

Fins que acaba el dia, la setmana, el mes o l’any.

El sol cau.

El sol cau.

El sol cau fins que ja no hi és.

Em trenco la crisma. Em moro.

El fotògraf

passa pàgina.

42. Però es pot saber on és la roba, Enric?

(Fotografia descriu text)

-Però es pot saber on és la roba, Enric?

-Hòstia. I jo que sé.

-Ens han robat.

-Però qui collons ens ha pogut robar, aquí?

La Gemma va regirar la tovallola i la va tirar amb força contra la sorra.

-Haurem de tornar a l’hotel despullats. –va dir l’Enric.

-No te’n riguis, estúpid. –va dir la Gemma.

-Venir a una illa perduda per això… –va seguir rient l’Enric.

-Que no te’n riguis, et dic.

-Va, dona, que no passa res. Només haurem de caminar cinc minuts pel caminet despullats…

-Va, Enric, prou. No te’n fotis més.

-Per una vegada que et convenço per treure’t la roba… D’acord, d’acord. Ja paro. Posem-nos seriosos.

-Va, posem-nos seriosos.

-D’acord. A veure. Els lladres no poden ser gaire lluny.

-Què vols dir?

-I per marxar d’aquí només hi ha un camí.

-Que què vols dir, et dic…

-I si anem ràpid potser els atrapem. Va anem-hi.

-Ep, ep, ep. No, no, no.

-Va, Gemma. Anem-hi i els fotem una pallissa.

-No, no, no. Però tu ets burro, o què? Que jo no penso córrer despullada al mig de la selva perseguint lladres. Encara els trobaríem. Suposo que amb el teu historial contrastadíssim de fotre pallisses a lladres te’n sortiries fàcilment, no?

-No me’n veus capaç?

-T’he dit que deixis de riure-te’n, hòstia. -va cridar la Gemma abans de deixar-li anar un cop de puny al braç.

-Ai!

-T’ho mereixes.

-Val. Bé. Tenies molts diners o coses de valor?

-No, només les ulleres.

-Però si eren d’una revista.

-Que no.

-Ah.

-I tu?

-La càmera de fotos.

-Què? Ai, ai, ai. Ja ho veuràs, els fills de puta aquests penjaran les fotos a internet a una pàgina porca o alguna cosa així…

-Però es pot saber què dius? Si de moment les fotos que hem fet són més sosses que les d’una avis… Merda.  Ara sí que m’agradaria tenir la càmera. Cal tenir una fotografia de quan et quedes perdut i despullat al mig d’una platja abandonada. Merda. Merda.

La Gemma, seriosa, ja no va voler dir res. Quedaren tots dos drets en silenci i amb els braços creuats, un al costat de l’altre. Només se sentia el so monòton d’una cigala i la remor de les onades que cada cop eren més fortes. Finalment la Gemma va mirar l’Enric i li va somriure.

-Va. Prenem una mica més el sol i després tornem i els ho expliquem als de l’hotel, a veure què hem de fer.

-D’acord. Ara m’agrades.

La Gemma va recollir la tovallola de la sorra, que era uns metres més enllà feta un garbuix, i la va espolsar.

-Enric.

-Què?

-Aquesta tovallola no és la nostra.

-Què?

-Que aquesta tovallola no és la nostra.

-Ostres. És veritat.

De cop, un crit llunyà els féu fer un bot:

-Eh! Vosaltres!

-Gemma, Gemma, Gemma. El lladre!

-Ai! Deixa d’agafar-me el braç i fes alguna cosa, estúpid!

Una figura d’un home, llunyana, s’apropava gesticulant amb els braços alçats.

-Gemma, Gemma, Gemma. Que ve!

-Calma’t, per l’amor de Déu, Enric, calma’t.

Sense saber què més fer, la Gemma va utilitzar la tovallola per tapar-se i l’Enric, amb la mà a l’entrecuix, es col·locà lleugerament al darrere d’ella.

-Estem morts, Gemma. Estem morts.

La figura, que no caminava amb cap pressa i que no parava de gesticular, cada cop estava més a prop. Semblava com si, de tant en tant, assenyalés alguna cosa de darrere seu. La Gemma i l’Enric, però, els va fer por girar-se.

-No et giris, no et giris, no et giris, Gemma –va fer l’Enric.

L’home seguia apropant-se.

-Enric. Vols dir que és un lladre, aquest?

-No ho sé, no ho sé. Però tu no et giris, tu no et giris.

-No en fa pinta.

-Com coi saps quina pinta fan, els lladres de per aquí?

-Et dic que aquest tipus no és un lladre, Enric.

L’home, un jove moreno, vestit amb un banyador florejat groc, va palplantar-se finalment davant seu.

-Hola. -va dir.

-Hola. –va respondre la Gemma.

-Em sap greu, però aquesta tovallola és meva.

-Què?

-Sí, aquesta tovallola és meva.

La Gemma va abaixar el cap per mirar la tovallola.

-Ah, bé, sí. És que érem aquí i hem anat a fer un capficada a l’aigua i quan hem sortit hem vist que ens han robat les coses i que aquí només hi havia aquesta tovallola.

-Sí, sí, aquí només hi havia aquesta tovallola –va repetir nerviós l’Enric.

-No, no…

-Com?

-Que no us han robat res. Teniu les vostres coses allà, a una cinquantena de metres darrere vostre.

-Com? -va tonrnar a dir la Gemma.

-Sí, mireu.

La Gemma i l’Enric van girar-se. En efecte, bastant més enllà hi havia una tovallola i unes bosses.

-No pot ser –va dir l’Enric.

-No pot ser –va dir la Gemma.

-Hi ha força corrents, aquí. Heu de vigilar. El mar sempre et porta cap a un cantó. –va dir el del banyador groc.

La Gemma i l’Enric varen riure nerviosos. Després, es disculparen pel malentès i enraonaren una mica amb el noi. Finalment, aquest va dir:

-Bé. Hauria de marxar.

-Molt bé. Un plaer. I gràcies de nou.

-De res. De res. D’això… Em podríeu tornar la tovallola?

La Gemma i l’Enric s’enrojolaren.

-Sí, sí. És clar.

La Gemma li donà la tovallola. El noi donà la mà a l’Enric i féu dos petons a la Gemma.

-Bé, nosaltres anem a cercar les nostres coses, doncs. –va dir la Gemma, amb la veu mig trencada.

-Molt bé. Un plaer. Que tingueu molt bones vacances.

La Gemma i l’Enric es posaren en marxa. El noi del banyador groc va veure com els cossos nus dels dos joves caminaven maldestrament per culpa de l’irregularitat del sól. L’Enric va mirar una vegada cap enrere. El noi seguia mirant-los amb un somriure agradable i va saludar amb el braç. L’Enric el va imitar i va tornar a mirar cap endavant.

-Mare de Déu quina vergonya. –va dir l’Enric a la Gemma.

-Mare de Déu quina vergonya. –va dir la Gemma a l’Enric.

41. Antologia personal

(Text il·lustra fotografia)

Al món sobra gent i a mi m’agrada matar. Tot encaixa.

Si vaig devorar aquelles persones va ser perquè tenia gana i m’estava morint. La meva sang està enverinada i un àcid em corroeix el fetge. Era absolutament necessari que begués sang fresca.

M’agrada matar gent perquè és molt més divertit que matar animals salvatges al bosc.

Em fascinaven els temes relacionats amb la bruixeria i l’ocultisme. El 1975 vaig conèixer uns nois que semblaven simpàtics. Eren satanistes. Ingènuament em vaig unir al grup i vaig començar a assistir als rituals. Al començament jo no era més que un simple participant, però de seguida em vaig convertir en el vertader adorador del Diable. El meu cos i la meva ment pertanyien a Ell. M’estava convertint en una màquina de matar.

He assassinat tants vagabunds que no puc recordar-los a tots. Ho sento.

El habitants del planeta U-379 se’m van presentar amb una aparença lleugerament humana. Sempre que els vaig veure anaven despullats: no tenien genitals.

No hi ha al món cap assassí en sèrie millor que jo. No em penedeixo de res. Si pogués ho tornaria a fer.

Era molt senzill. Les veia i aconseguia que tinguessin el rostre de la meva madrastra.

No és el mateix obrir el ventre d’un animal que fer el mateix amb el d’una persona.

Al començament era un desastre. Les víctimes es desmaiaven de seguida i jo tenia certa aprensió. Poc a poc, però, es va convertir en una experiència meravellosa.

No ho hauria d’haver fet. Va ser repugnant. Tenia un gust horrible. És mentida que la carn humana tingui bon gust.

Cada vegada que baixava al celler era com si baixés a l’infern. Mentre era a l’escala el penediment era insuportable. Però un cop posava un peu al terra brut i humit em calmava i em sentia realment bé.

Una part de jo diu: “Brittany, mira quin noi més bonic, t’agradaria sortir amb ell”, però una altra part es pregunta com quedaria el seu cap clavat en un pal.

Quan ja era morta vaig tornar a dur el cos jove al llit amb mi i allò va ser el començament del final de la vida que jo coneixia. Havia començat a recórrer l’avinguda de la mort i a tenir un nou tipus de companyes de pis.

Això us ho escric amb un somriure.

No espero que em perdoneu, perquè jo mai no em perdonaré.

40. Un divendres desastrós d’estiu

(Fotografia descriu text)

A la piscina municipal és on passen els somnis, ni més ni menys.

Feia un divendres desastrós d’estiu; ni rastre del sol, només núvols, vents i ruixats que no acabaven de caure. Quan vaig llevar-me d’un horror de malsons em vaig trobar amb mals de cap i mals gusts de boca pastosa que s’accentuaren per culpa d’un dejú forçat –nevera buida. La solució passava per anar a nedar una mica i mirar de no pensar en res.

La vespino va moure’s quatre-cents metres i va morir assedegada quan ja plovia; quatre gotes mal comptades; no va ser ni un xàfec d’estiu. Vaig deixar la moto a una cantonada i vaig caminar cap a la parada d’autobús.

El trajecte se’m féu llarg i pesat; vaig haver d’aixecar-me del lloc que havia trobat perquè una dona coixa em mirava a mi i només a mi per tal que la deixés seure. El terra estava mullat i les xancletes de plàstic relliscaven; amb prou feines podia mantenir la verticalitat durant les frenades.

Quan vaig baixar del bus, però, em vaig trobar a prop del mar i tot semblava millor; el dia, allà, era assolellat. Vaig saludar a la recepcionista, venia a la piscina des de petit, i vaig creuar el torniquet de l’entrada.

A la piscina exterior no hi havia gaire gent; les rajoles del voltant encara estaven humides. Vaig veure que la socorrista estava parlant amb una noia que feia top-less i que duia un nen petit en braços i vaig decidir llençar-me a l’aigua sense dutxar-me.

Ja no hi havia mals de caps ni mals gusts de boca; a la quarta piscina vaig començar a nedar esquena i el cel em va impressionar i em va convèncer que ja em trobava bé. Vaig veure com quatre núvols grans blancs i poc perillosos es movien ràpid i cinematogràficament.

No vaig pensar en res fins que vaig començar a somiar amb les dones dels meus somnis, perquè a la meva piscina és on passen els somnis, encara que no t’ho esperis i encara que no vulguis. Recordo que se’m van aparèixer, piscina rere piscina, una dotzena de rostres preciosos, morenos, pàl·lids, tendres i rudes, tots atractius, que regien una dotzena de cossos perfectes de tot tipus, grans i petits, carnosos i prims, tots encantadors. Ara bé, això sí, quan es vestien, totes aquestes noies dels meus somnis sempre es posaven la mateixa peça de roba: una camisa de quadres d’home.

Nedava somrient i amb els ulls oberts i, a poc a poc, el cel va tornar a aparèixer esplèndid. Vaig parar quan vaig arribar a la paret. A fora havia començat a arribar més gent. Omplien les gandules de plàstic blau; algunes persones xerraven cridant, altres llegien, els nens i les nenes jugaven; tothom semblava estar a gust. Us prometo que vaig agrair a Déu que existís un lloc com aquell.

Després de prendre el sol, després de llegir una mica, després de parlar cridant amb uns amics que eren allà cada dia, després de jugar amb pistoles d’aigua amb els fills i les filles dels amics, després de mullar sense voler els pits d’una jove que dormia i que em va perdonar amb la mirada, després de fer tot allò que havia de fer, vaig deixar-ho estar; me’n vaig anar a dutxar, em vaig vestir i vaig marxar.

Quan vaig pujar a l’autobús el cel començava a tapar-se de nou. Vaig seure a la part del darrere del tot. Per la finestra posterior veia allunyar-se el mar i l’edifici de la piscina. I va ser just abans d’agafar el revolt que els deixava enrere definitivament, quan vaig veure, caminant, solitària i somrient, en aquella direcció, una noia amb uns texans tallats per sobre els genolls i una camisa de quadres d’home.

Vaig pensar en com acabar allò. Calia fer parar l’autobús i anar-la a cercar precipitadament, després caldria dir una frase brillant i que ella somrigués i que tot coincidís; que anés cap a la meva piscina, que jo l’acompanyés, que ens coneguéssim en una xerrada a crits i a rialles, que s’enamorés de mi, que tornéssim xino-xano cap a casa, que de camí paréssim a fer un mos, que ens animéssim a fer unes ostres amb vi blanc, que un dia és un dia, que em digués de pujar a casa seva, que per primera vegada a la història una primera relació sexual fos plenament satisfactòria, que ens tornéssim a veure dos dies després, que tot tornés a anar bé, que setmanes més tard ens presentéssim les colles respectives d’amics, que mesos més tard ens presentéssim els pares i els germans, que anéssim a viure junts en un pis sense ascensor però amb una bona terrassa, que tinguéssim un fill i una filla, que passéssim mals moments per culpa d’algun malentès, que ho superéssim tot, que fóssim feliços com dos gínjols.

Però els somnis sempre es queden a la piscina, vaig pensar, és com una norma. Tanmateix, a més, ja havia quedat per dinar amb la Laura. Abans de trobar-me amb ella potser tindria temps de comprar-li una camisa i estalviar-me tanta aventura inútil.