49. Volta

(Text il·lustra fotografia)

Els dimarts i els dijous sempre fèiem el mateix camí cap a l’acadèmia d’anglès. Amb l’Eric, sovint ens quedàvem una mica enrere. Més d’una vegada això ens va portar problemes. Sovint els altres, al davant, jugaven a robar pastisseria industrial a un colmado de barri regentat per un home calb i gras i coix i amb ulleres de muntura gruixuda i de vidres de cul d’ampolla. L’Eric i jo, just quan estàvem caminant per davant la botigueta i quasi sense haver-nos adonat que els altres hi havien entrat, veiem els amics, de cop i volta, sortir de la tenda corrent, saltant i bramant, insultant i sent dolents. Els veiem i rèiem i, quasi sense temps perquè l’home calb i gras ja estava a punt de treure el cap per la porta disposat a perseguir-nos amb una escombra, arrancàvem també a córrer darrere ells. Quan portàvem unes passes ens giràvem per veure l’home coixejar i blasfemar, ai, per tots els déus, ai, aquesta joventut.

Després tot es tranquil·litzava quan arribàvem a la placeta: l’Eric i jo tornàvem a parlar amb normalitat i els altres seguien davant. Recordo, sobretot, us ho puc prometre, les esquenes i els clatells dels altres. No sé per què, els veig en la temporada dels cabells curts i de les samarretes de màniga curta. Potser és perquè, precisament a partir de la primavera i del bon temps, aquell itinerari dels dimarts i dels dijous cap a l’acadèmia s’enriquia amb la presència, a la placeta, d’una fira petita, amb una caravana que venia pomes confitades, núvols de sucre i coco tallat triangularment, amb un lloc de caçar aneguets de goma grocs que nedaven desordenadament per un camí circular d’aigua i, sobretot, amb uns cavallets tan daurats i luxosos que cap dels nens podíem dir que ens agradaven per mor que algú ens digués nena, més que nena. Un dissabte vaig anar-hi amb els pares i m’hi vaig pujar. Després, cada vegada que passava per davant amb els amics, però, seguia fent el paper que no m’interessaven gens ni mica, aquells cavallets, i m’apuntava als improperis que deixàvem anar, just abans de marxar d’allà corrents –sempre se’ns feia tard–, als nens una mica més petits que s’hi havien muntat.

Tanmateix això passava amb l’Eric i no amb en Marc. Amb en Marc, el fotògraf de Bouvard i Pécuchet, no vam compartir mai cap d’aquests camins cap a l’acadèmia d’anglès perquè no anàvem a la mateixa escola i encara no ens coneixíem.

Però es veu que amb en Marc sí que coincidíem una mica més tard, després de la hora i mitja de la classe d’anglès, quan uns quants de tota l’acadèmia, entre ells el fotògraf de Bouvard i Pécuchet i jo, sense conèixer-nos, ens colàvem a l’única aula que tenia televisió. Allí un de nosaltres –no recordo haver-ho fet mai jo, ara que hi penso– engegava l’aparell per veure Bola de Drac Z. Recordo el planeta Nàmek que no acabava mai d’explotar.

Però mai veia l’episodi sencer. Com que tenia por d’arribar massa tard a casa, acostumava a marxar abans que acabés el capítol; ho feia corrents pel carrer desesperadament, tot per poder veure a casa els últims minuts. Normalment aconseguia arribar a temps i empassar-me els minuts finals i els títols de crèdit d’aquella època, que potser eren els pitjors que ha tingut mai Bola de Drac, voltes més voltes, el món va donant voltes.

D’altra banda, amb en Marc, en aquella aula de la televisió, mai no vam dir-nos res. Anys més tard, quan ens vam conèixer a l’institut, parlant, parlant, en Marc em va dir que em recordava de l’acadèmia d’anglès i que se’n recordava bé perquè, segons ell, jo tenia una cara especial, una cara de nen però a la vegada de vell –després, tot s’ha de dir, va matisar que potser hauria estat millor haver utilitzat adjectius com “seriosa” o “responsable” en lloc de la petita locució “de vell”.

7 comentaris

Filed under Uncategorized

48. La por va i ve

(Fotografia descriu text)


La por va i ve. Però no ho havies pogut solucionar, això? Sí, però tot acaba tornant. Això ho haurem de treballar, doncs. En tot cas ho hauré de treballar jo. Sí, tens raó, ho sento. No passa res, només és que, t’ho dic amb tots els respectes, no sé si em serveixes de res: tinc ganes de deixar de pensar. Jo mai no t’he dit que pensis. I llavors què hi faig, aquí? Ordenar-te. Buf. Ja, buf, però vas ser tu qui em va dir que volies ordenar-ho tot. Sí, ja ho sé. Has pogut dormir, aquestes nits? No. Potser senzillament estàs de mala lluna per això. Pot ser, sí. Has pres somnífers? No, no vull enganxar-m’hi. No em sembles de propensió addicta, tu. Dona, bec molt. Beus, però també deixes de beure; i ja saps que a mi també m’agrada beure, així que… Com és que m’expliques coses de la teva vida? Què? Que com és que m’expliques coses de la teva vida, com això que també beus. No ho sé, qüestió de mètode, suposo. Ho expliques a tots els que vénen aquí? No, la veritat és que no. T’agrado? Què? Que si t’agrado. No m’ho he plantejat mai. A mi m’agrades. Ja ho sé, ja m’ho has dit més d’un cop. Penso en tu i tinc fantasies. Ja ho sé. No hauries d’haver-me remès a algú altre, quan et vaig dir que penso en tu i que et faig l’amor en somnis? Tu vols seguir amb mi o no? Jo vull estar bé i prou, pensar menys, viure més, ja ho saps. I què en trauríem, si et remetés a un altre? No ho sé, ja no tindríem cap impediment per veure’ns fora d’aquí i podríem anar a fer whiskys plegats, emborratxar-nos i fer-nos mal tranquil·lament. Però deixaries de tenir por? No, però faríem l’amor i dormiries amb mi; crec que amb tu podria dormir millor, i llavors estaria de més bon humor. Ronco. No m’ho crec, ets massa fina. No hauríem d’estar parlant de tot això. Tens problemes amb mi; t’agrado, estàs rient sota el nas i les galtes se t’han tornat vermelles. Sí, què vols que et digui: m’agrades. A mi també m’agrades. Ja ho sé, ja ho sé. De què tens por? No eres tu, a qui la por anava i venia? Però tu també estàs espantada: no em vols perdre, no vols que em curi. Tu no estàs malalt, només tens problemes. Doncs encara és més clara, la cosa: tens por que me’n vagi, que ja no et necessiti, que ho pugui solucionar tot jo sol. Jo no tinc por de res, ho estàs dient tot tu, potser aquestes són coses teves. Vols tornar a agafar les regnes de tot això, oi? Sí, i saps que ho faré. Sí, ho faràs: perquè et deixaré jo. No, ho faràs perquè així ho voldré jo. Quina diferència hi ha? Cap ni una, això és cert. La por seguirà sent la mateixa. La por seguirà sent la mateixa.

10 comentaris

Filed under Uncategorized

47. La primera opció

(Text il·lustra fotografia)

No et podria assegurar que fos la seva primera opció, però, com que sempre li havien dit que aquell era el camí i ella mai no havia estat qualcú amb gaire esma per discutir res, s’hi va ficar de cap sense pensar-s’ho dues vegades. Tanmateix en aquell moment ella era feliç i tu no, així que no et serà fàcil criticar-la sense que et caigui la cara de vergonya.

Va marxar el 31 de desembre de l’any en què tot, això li havien dit, li havia sortit malament. No tornaria mai més, valia més que no ho fes, li recomanaven, però això tampoc no t’ha d’inquietar, a tu, ara: t’enterrarà i després viurà anys, lustres i dècades sense tu.

A la nova vida, no va decidir res però va fer-ho tot. Va treballar, va oblidar-te amb dos o tres amants, va conèixer un noi agradable que era estranger com ella, van ajuntar-se, van tenir una filla, en van tenir cura i la van educar tan bé com el país nou i la seva inexperiència els ho van permetre, van separar-se, va plorar, va fer xantatge emocional a qui més estimava -a qui més estimaria mai, que no ets tu-, va recuperar-se, va conèixer altres homes i, seguint els consells d’una antiga amiga, va acabar vivint a una caseta tronada a la platja sola, amb cinc gats i rebent de tant en tant visites de gent d’allà i gent d’aquí que encara se’n recordava d’ella i volien aprofitar l’avinentesa per visitar, ara que ningú ja no treballava perquè eren velles i vells moribunds, una terra exòtica. No va decidir res però va fer-ho tot i amb això, com en tantes altres coses, ha estat millor que tu.

Avui, quan ja no rep visites perquè tothom és mort, ella encara és viva, això li han dit uns metges fantasmagòrics natius i no té cap raó per no creure’ls, que ella mai no havia estat qualcú amb gaire esma per discutir res i no troba que sigui ara el moment per començar a fer-ho. Així que, tot i estar sola, viu mentre tu ja no ho pots fer: es mulla les cames a la vorera de la mar a cada sortida de sol, aboca llet als bols dels gats, esmorza un cafè i llegeix el diari que li duu el noiet moreno i simpàtic a qui falta una dent, passeja fins l’hotel a l’est de la platja, saluda els amos, dina amb ells, torna a casa, fa una migdiada amb la televisió encesa, es desperta amb la boca pastosa, es neteja la cara, t’escriu una carta, l’arxiva a la carpeta on les acumula, plora mentre fa el sopar, sopa, llegeix fins que les ulleres li rellisquen del nas i  cau rendida amb el cap tort.

Estima-la, allà on siguis.

6 comentaris

Filed under Uncategorized

46. Ni la joventut

(Fotografia descriu text)

Estava del tot animat i convençut quan va obrir el panet de l’hamburguesa i se la va mirar. Li va semblar que feia prou bona pinta perquè la carn estava mig crua i sagnava. Les recordava resseques i cremades, les hamburgueses dels llocs de menjar ràpid. Però com a mínim aquella, i només per un dia, no li podia fer mal, per molt que diguessin.

De seguida se’n va adonar que s’havia precipitat amb el seu discerniment, tot ha de tenir una moral, és clar: el dinar no li va caure gens bé. Mentre caminava cap a l’escola els budells grunyien i només podia alleujar-se sospirant exageradament cada dos per tres.

Va anar directament al wàter dels vestidors. Després es va netejar la cara i es va mirar el mirall. No era moment per burrades d’aquelles.

Es va canviar al banc de sempre. Quan algú del seu equip va obrir la porta per entrar, va veure com l’equip rival acabava d’arribar i seguia el passadís dirigint-se cap a l’altre vestuari. Es va sentir nerviós. Un ull li plorava.

El partit va començar bé; ja no se’n recordava ni de l’hamburguesa ni del mal de panxa. Però massa aviat, al començament del segon quart, l’entrenador el va fer seure a la banqueta.

Va concentrar-se en els seus mals.

L’entrenador no feia cap gest que mostrés cap intenció de tornar-lo a fer entrar en les rotacions.

El ventre li tornà a cremar. Es va fregar els ulls. S’enrogí. Suà.

L’equip se’n va sortir perfectament sense ell. Ho havien anotat tot i havien defensat amb més intensitat que mai.

Es dutxà callat i trist. Quan es va tornar a fregar els ulls per culpa del sabó, va haver de marxar corrents i entrar despullat al wàter.

Va partir abans que els altres perquè no volia parlar amb ningú.

Va creure que es tranquil·litzava. No s’hi havia fixat. Feia bon dia. Va pensar que d’aquí poc podria vestir-se amb pantalons curts i va somriure quan va adonar-se que la panxa ja no li feia mal.

Però, en un gest que volia ser definitiu, va voler alenar fondo per treure’s del tot els mals de cap. No va anar bé: no va poder treure tot l’aire. Alguna altra cosa que no era l’hamburguesa s’estava podrint, allà dins.

11 comentaris

Filed under Uncategorized

45. La farsant

(Text il·lustra fotografia)

Vaig escapar-me de la bruna quan aquesta, a la dutxa, em va fer un petó als llavis. Em va dir que ella també era verge i que no em preocupés, que tot aniria bé. És veritat que va parar de tocar-me quan vaig esclatar a plorar i que, fins llavors, a la masia, m’havia tractat molt bé, quasi com una mare. Però ara s’estava aprofitant de mi. La seves excuses eren una merda. Jo encara no podia tenir fills. A més, la trobava lletja. Tenia els llavis inflats i les dents brutes. Estava prima, quasi esquelètica. Suposo que sempre m’havia donat més menjar a mi. Sé que no era dolenta, però estava boja.

Vaig patinar i patinar per l’asfalt esquerdat, entre fàbriques abandonades, entre magatzems mig esfondrats, fins que, un mes més tard, pocs dies abans de trobar la ciutat i descobrir que tot havia estat mentida, vaig creure veure-la a l’esplanada. Em devia haver seguit. No em vaig atrevir a apropar-me al cos mort, que reposava al bell mig del pla. Les mosques voleiaven emborratxades per sobre el cadàver. Alguna bèstia l’havia esbudellat. Des de lluny, la vaig saludar amb el nostre gest. Pobra Alba. Pobra imbècil.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

44. El cubell buit

(Fotografia descriu text)

El relat sense cap final comença amb un cubell buit, que no és metàfora de res.

El cubell buit va caure del marbre esquerdat de costat del pou per culpa d’un cop de vent. L’Hug, que prenia el sol sense samarreta i amb uns pantalonets curts sobre unes bosses d’escombraries plenes de fulles seques, va obrir un ull. El soroll l’havia despertat. Va estar-se encara una estona ajagut, veient com el poal es remenava per sobre l’empedrat. Finalment, amb un gest mandrós, aconseguí aixecar-se. Era un home jove i gras, grandíssim. Féu les quatre gambades que el separaven de la galleda amb lentitud i deixant anar algun esbufec. Finalment arribà al seu objectiu i, amb un altre moviment peresós, s’ajupí sense gaires complicacions per tal de recollir la ferrada del terra. Però, ai las, quan començava a alçar-se, de seguida notà un pinçament a l’esquena que el va fer renegar contra tots els déus. Mig ajupit, va intentar col·locar el cubell damunt el marbre. Per desgràcia, no va arribar prou amunt i va ferir el marge per la part de sota. L’Hug va tornar a insultar en veu ben alta. Després va creure que el més convenient fora mirar de posar-se dret. Però ho intentà debades. Cada vegada que aixecava una mica el tronc, sentia com un infern d’agulles se li clavaven al final de l’esquena i només podia deixar anar amb grunys greus certs improperis que més val no reproduir. Rendit, decidí seguir corbat i tornar a repetir l’operació amb el poal. Aquest cop mirà de fer una rotació sencera amb el braç força estès. Va tenir la impressió que, d’aquesta manera, la trajectòria del braç faria que la galleda arribés a l’altura de la lleixa. Però quan el braç arribà a mig camí del seu recorregut sentí un crec a l’espatlla. L’Hug, després de deixar anar el poal que caigué mig rodolant pel terra, féu un crit agut que, si la situació no hagués estat tant dramàtica, us hauria fet riure. Corbat i amb el braç dislocat, l’Hug va decidir seure allà mateix, al terra, a descansar una mica. De seguida, però, se sentí incòmode. L’empedrat estava bullint pel sol i li cremava els panxells. Es passà la mà del braç sa pel front i s’eixugà la suor, però no va ser suficient. S’estava morint de calor. Sense aixecar el cul, s’arrossegà com va poder cap a l’ombra del cobert, dos metres més enllà, al costat del pou. A la fi trobà l’ombra i pogué recolzar l’esquena adolorida contra la paret del pou. Llavors l’Hug es va fixar que, al seu costat, formant part de la mateixa construcció que el pou hi havia la part final d’una mena de desguàs que li quedava a l’altura del braç malmès. Va creure que, potser, si recolzava allà el colze, el sentiria menys adolorit i podria descansar més a gust. Es preparà per a cometre l’acció quan, de sobte, del forat en sortí una rata immensa que li féu fer un salt. L’ensurt fou tan gran que l’home es posà de peu sense tenir en compte la seva esquena. El catacrac semblà fatal, però, com a mínim, ara ja no restava en aquella posició mig ajupida tan ridícula. Va utilitzar el braç bo per aguantar-se a la vora del pou. La rata havia fugit per sota els arbustos que separaven la finca de l’Hug de la del veí. En veure-ho, al jove gras se li escapà un somriure i una maledicció molt poc procedent contra el veïnat. Després es tranquil·litzà, es girà i mirà dins el pou. Li sorprengué la quietud i la tranquil·litat d’allà dins. Tot semblava més fresc i poc problemàtic. L’esquena començava a recuperar-se. Sense avisar-se ni a ell mateix, amb gest bestial i amb un crit embogit que invocava tots els dimonis, l’Hug s’agafà de l’espatlla descol·locada i féu força cap a endavant. Si abans l’esquena li havia fet catacrac, ara el muscle li féu un altre so semblant. Se sentí totalment redimit. Mogué una mica el braç i l’esquena. Tot semblava ser al seu lloc. Quan ja es disposava a girar-se per tal de tornar a recollir el cubell, sentí un soroll al pou, com si hi hagués caigut alguna cosa. L’Hug s’hi abocà, però no hi va veure res. Sense cap raó, decidí escopir-hi. Va sentir exactament el mateix so que feia uns segons. Tornà a escopir-hi. I tornà el mateix so. Si no hi escopí dues-centes vegades…

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

43. Passa pàgina

(Text il·lustra fotografia)

O sigui que ha parat la imatge quan li ha donat la gana i tot i així encara no sap si val més que mil paraules. Doncs quina barra, francament.

En fi. Què puc fer? La llum és maca. El sol cau. Suposo que podria ser pitjor.

Ara, que si pogués, li diria: tampoc no cal ser gaire ambiciós, si la imatge val només una o dues o tres bones paraules potser ja n’hi ha prou, que si no després la caiguda pot ser massa forta i pots destrossar-te la vida i això sí que no ho vols, que encara ets jove i has de fer tres o quatre coses importants abans de morir.

Però no sembla que pugui fer ni dir res a ningú, jo, aquí, així.

M’avorreixo.

A part de la llum, veig tres noies. Per què tinc tan clar que sóc jo el protagonista? La veritat és que espero que sí,  que ho sigui. Mai no he intentat ser discret.

M’avorreixo. Oh, quin horror. Això no val la pena. M’avorreixo. Podria haver escollit algú altre, el fotògraf.

I si qui ho mira es fixa més en les noies? NO. Queda clar que la foto sóc jo. He de ser jo.

Argh. Quina ràbia no poder dir-li: decideix-te, fotògraf. Sóc jo o són elles? Som tots quatre? És la barana? És el cel? És la llum? És el passat? És el futur?

La setmana vinent m’oblidarà, tanmateix. Anirà darrere algú altre. Li compensa congelar-me, ara?

M’avorreixo.

Penso en què passarà.

Penso en què ha passat.

No. Millor seguir aquí. Sense fer res. Què m’espera allà a baix?

M’avorreixo.

M’avorreixo.

Fins que acaba el dia, la setmana, el mes o l’any.

El sol cau.

El sol cau.

El sol cau fins que ja no hi és.

Em trenco la crisma. Em moro.

El fotògraf

passa pàgina.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized