46. Ni la joventut

(Fotografia descriu text)

Estava del tot animat i convençut quan va obrir el panet de l’hamburguesa i se la va mirar. Li va semblar que feia prou bona pinta perquè la carn estava mig crua i sagnava. Les recordava resseques i cremades, les hamburgueses dels llocs de menjar ràpid. Però com a mínim aquella, i només per un dia, no li podia fer mal, per molt que diguessin.

De seguida se’n va adonar que s’havia precipitat amb el seu discerniment, tot ha de tenir una moral, és clar: el dinar no li va caure gens bé. Mentre caminava cap a l’escola els budells grunyien i només podia alleujar-se sospirant exageradament cada dos per tres.

Va anar directament al wàter dels vestidors. Després es va netejar la cara i es va mirar el mirall. No era moment per burrades d’aquelles.

Es va canviar al banc de sempre. Quan algú del seu equip va obrir la porta per entrar, va veure com l’equip rival acabava d’arribar i seguia el passadís dirigint-se cap a l’altre vestuari. Es va sentir nerviós. Un ull li plorava.

El partit va començar bé; ja no se’n recordava ni de l’hamburguesa ni del mal de panxa. Però massa aviat, al començament del segon quart, l’entrenador el va fer seure a la banqueta.

Va concentrar-se en els seus mals.

L’entrenador no feia cap gest que mostrés cap intenció de tornar-lo a fer entrar en les rotacions.

El ventre li tornà a cremar. Es va fregar els ulls. S’enrogí. Suà.

L’equip se’n va sortir perfectament sense ell. Ho havien anotat tot i havien defensat amb més intensitat que mai.

Es dutxà callat i trist. Quan es va tornar a fregar els ulls per culpa del sabó, va haver de marxar corrents i entrar despullat al wàter.

Va partir abans que els altres perquè no volia parlar amb ningú.

Va creure que es tranquil·litzava. No s’hi havia fixat. Feia bon dia. Va pensar que d’aquí poc podria vestir-se amb pantalons curts i va somriure quan va adonar-se que la panxa ja no li feia mal.

Però, en un gest que volia ser definitiu, va voler alenar fondo per treure’s del tot els mals de cap. No va anar bé: no va poder treure tot l’aire. Alguna altra cosa que no era l’hamburguesa s’estava podrint, allà dins.

30. Una explosió de felicitat

(Text il·lustra fotografia)

Perdut i trist a una platja que no havia trepitjat mai abans, va ser la primera vegada que vaig sentir incòmode al costat del mar. Malgrat estar sol, em queixava en veu baixa per tot. Aquell dia va ser força insuportable suportar-me.

Vaig provar de llegir, però m’havia deixat les ulleres de sol a l’altra bossa.  Així que vaig escopir un renec. Vaig ajeure’m bocaterrosa, però a sota la tovallola hi havia dues o tres pedres que se’m clavaven a l’entrecuix. Ja suava quan em vaig aixecar per canviar la tovallola de lloc. Vaig mirar el cel. Malgrat la calor i la claror blanca, no feia un dia agradable. El cel estava enteranyinat, com si estigués brut. La boca em va fer fer un soroll de desaprovació. Volia marxar ja d’allà, però no m’ho vaig permetre: hi havia arribat després de dues hores de cotxe i acabava d’arribar, així que calia aguantar com a mínim dues hores més. Vaig sospirar i vaig tornar a asseure’m a la tovallola. La platja estava realment buida, però aquest fet no convertia en cap cas l’estampa en una cosa paradisíaca, sinó que ho entristia encara tot més. Vaig notar com la cara se’m deformava amb una ganyota de fàstic. No vaig estar més de cinc minuts estirat. Vaig decidir provar l’aigua. Estava massa freda i vaig fer que no amb el cap. Vaig tornar a la tovallola. Els peus se m’havien omplert de sorra. No era ni molt blanca ni molt fosca, ni molt fina ni molt gruixuda. La imprecisió em va enervar, sobretot perquè, no sé com, em va fer pensar en mi, però de seguida vaig considerar que pensar en mi feia fàstic. Així que finalment només vaig poder pensar que tot era horrible i que res no valia la pena. Tot això em va passar pel cap sense gaires matisos. I així és com vaig començar a maleir la simplicitat i el tot és blanc i el tot és negre. Suposo que havia oblidat ja la sorra imprecisa que m’envoltava. L’única solució que vaig trobar a tot plegat fou tancar els ulls. Tenia mal de cap i veia estrelletes d’enlluernament, així que vaig tornar a deixar anar un soroll de queixa, que anà seguit tot d’una d’un altre so una mica diferent, com més intens, que volia queixar-se de la queixa anterior. Tot seguit, prement les barres de la boca, vaig adormir-me. Un malson em va atacar durant el son: vaig veure tots aquells que no volia veure i vaig patir com un animal ferit de mort. Després, en el somni, vaig obtenir venjança, però no em va deixar un bon gust de boca. Em vaig despertar amb mala consciència i tenint la sensació que no tenia dret a res. Vaig incorporar-me una mica, aixecant només el cap i el pit. No em podia creure estar-ho passant tant malament a una platja. Vaig arribar a creure que mai més no tornaria a gaudir al costat del mar. Quina tristor. Potser només era que em feia falta companyia, però valia la pena mirar de no pensar-hi gaire, en això.

Després, com si preveiés algun desenllaç que no implicava digressió, sinó  més aviat acció, sembla que vaig poder deixar de discórrer.

Mentre em deixava anar, vaig veure que el cel s’estava desenteranyinant. De fet, no m’hi vaig fixar del tot fins que un avió, de sobte, va irrompre volant molt baix per sobre el meu cap. El bramul salvatge em posà la pell de gallina, però no em va molestar excessivament. Suposo que tenia ganes de plorar i necessitava un cop de mà. La violència del so i de la imatge em van ajudar. L’avió semblava anar a poc a poc i semblava volar tan baix aposta. Per això, mentre plorava, vaig forçar-me a dibuixar un somriure perquè vaig creure que un rostre plorant i somrient a la vegada era exactament allò que li feia falta a aquella situació, sobretot tenint en compte un cel ara tan clar.

En sentir, segons després que l’avió s’amagués darrere els matolls de la platja, el so brutal d’una col·lisió, jo ja no plorava. Per altra banda, no vaig fer cap esforç per esborrar el somriure de la cara.

Tot ha d’acabar d’alguna manera, vaig pensar.

Traduce