44. El cubell buit

(Fotografia descriu text)

El relat sense cap final comença amb un cubell buit, que no és metàfora de res.

El cubell buit va caure del marbre esquerdat de costat del pou per culpa d’un cop de vent. L’Hug, que prenia el sol sense samarreta i amb uns pantalonets curts sobre unes bosses d’escombraries plenes de fulles seques, va obrir un ull. El soroll l’havia despertat. Va estar-se encara una estona ajagut, veient com el poal es remenava per sobre l’empedrat. Finalment, amb un gest mandrós, aconseguí aixecar-se. Era un home jove i gras, grandíssim. Féu les quatre gambades que el separaven de la galleda amb lentitud i deixant anar algun esbufec. Finalment arribà al seu objectiu i, amb un altre moviment peresós, s’ajupí sense gaires complicacions per tal de recollir la ferrada del terra. Però, ai las, quan començava a alçar-se, de seguida notà un pinçament a l’esquena que el va fer renegar contra tots els déus. Mig ajupit, va intentar col·locar el cubell damunt el marbre. Per desgràcia, no va arribar prou amunt i va ferir el marge per la part de sota. L’Hug va tornar a insultar en veu ben alta. Després va creure que el més convenient fora mirar de posar-se dret. Però ho intentà debades. Cada vegada que aixecava una mica el tronc, sentia com un infern d’agulles se li clavaven al final de l’esquena i només podia deixar anar amb grunys greus certs improperis que més val no reproduir. Rendit, decidí seguir corbat i tornar a repetir l’operació amb el poal. Aquest cop mirà de fer una rotació sencera amb el braç força estès. Va tenir la impressió que, d’aquesta manera, la trajectòria del braç faria que la galleda arribés a l’altura de la lleixa. Però quan el braç arribà a mig camí del seu recorregut sentí un crec a l’espatlla. L’Hug, després de deixar anar el poal que caigué mig rodolant pel terra, féu un crit agut que, si la situació no hagués estat tant dramàtica, us hauria fet riure. Corbat i amb el braç dislocat, l’Hug va decidir seure allà mateix, al terra, a descansar una mica. De seguida, però, se sentí incòmode. L’empedrat estava bullint pel sol i li cremava els panxells. Es passà la mà del braç sa pel front i s’eixugà la suor, però no va ser suficient. S’estava morint de calor. Sense aixecar el cul, s’arrossegà com va poder cap a l’ombra del cobert, dos metres més enllà, al costat del pou. A la fi trobà l’ombra i pogué recolzar l’esquena adolorida contra la paret del pou. Llavors l’Hug es va fixar que, al seu costat, formant part de la mateixa construcció que el pou hi havia la part final d’una mena de desguàs que li quedava a l’altura del braç malmès. Va creure que, potser, si recolzava allà el colze, el sentiria menys adolorit i podria descansar més a gust. Es preparà per a cometre l’acció quan, de sobte, del forat en sortí una rata immensa que li féu fer un salt. L’ensurt fou tan gran que l’home es posà de peu sense tenir en compte la seva esquena. El catacrac semblà fatal, però, com a mínim, ara ja no restava en aquella posició mig ajupida tan ridícula. Va utilitzar el braç bo per aguantar-se a la vora del pou. La rata havia fugit per sota els arbustos que separaven la finca de l’Hug de la del veí. En veure-ho, al jove gras se li escapà un somriure i una maledicció molt poc procedent contra el veïnat. Després es tranquil·litzà, es girà i mirà dins el pou. Li sorprengué la quietud i la tranquil·litat d’allà dins. Tot semblava més fresc i poc problemàtic. L’esquena començava a recuperar-se. Sense avisar-se ni a ell mateix, amb gest bestial i amb un crit embogit que invocava tots els dimonis, l’Hug s’agafà de l’espatlla descol·locada i féu força cap a endavant. Si abans l’esquena li havia fet catacrac, ara el muscle li féu un altre so semblant. Se sentí totalment redimit. Mogué una mica el braç i l’esquena. Tot semblava ser al seu lloc. Quan ja es disposava a girar-se per tal de tornar a recollir el cubell, sentí un soroll al pou, com si hi hagués caigut alguna cosa. L’Hug s’hi abocà, però no hi va veure res. Sense cap raó, decidí escopir-hi. Va sentir exactament el mateix so que feia uns segons. Tornà a escopir-hi. I tornà el mateix so. Si no hi escopí dues-centes vegades…

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s