42. Però es pot saber on és la roba, Enric?

(Fotografia descriu text)

-Però es pot saber on és la roba, Enric?

-Hòstia. I jo que sé.

-Ens han robat.

-Però qui collons ens ha pogut robar, aquí?

La Gemma va regirar la tovallola i la va tirar amb força contra la sorra.

-Haurem de tornar a l’hotel despullats. –va dir l’Enric.

-No te’n riguis, estúpid. –va dir la Gemma.

-Venir a una illa perduda per això… –va seguir rient l’Enric.

-Que no te’n riguis, et dic.

-Va, dona, que no passa res. Només haurem de caminar cinc minuts pel caminet despullats…

-Va, Enric, prou. No te’n fotis més.

-Per una vegada que et convenço per treure’t la roba… D’acord, d’acord. Ja paro. Posem-nos seriosos.

-Va, posem-nos seriosos.

-D’acord. A veure. Els lladres no poden ser gaire lluny.

-Què vols dir?

-I per marxar d’aquí només hi ha un camí.

-Que què vols dir, et dic…

-I si anem ràpid potser els atrapem. Va anem-hi.

-Ep, ep, ep. No, no, no.

-Va, Gemma. Anem-hi i els fotem una pallissa.

-No, no, no. Però tu ets burro, o què? Que jo no penso córrer despullada al mig de la selva perseguint lladres. Encara els trobaríem. Suposo que amb el teu historial contrastadíssim de fotre pallisses a lladres te’n sortiries fàcilment, no?

-No me’n veus capaç?

-T’he dit que deixis de riure-te’n, hòstia. -va cridar la Gemma abans de deixar-li anar un cop de puny al braç.

-Ai!

-T’ho mereixes.

-Val. Bé. Tenies molts diners o coses de valor?

-No, només les ulleres.

-Però si eren d’una revista.

-Que no.

-Ah.

-I tu?

-La càmera de fotos.

-Què? Ai, ai, ai. Ja ho veuràs, els fills de puta aquests penjaran les fotos a internet a una pàgina porca o alguna cosa així…

-Però es pot saber què dius? Si de moment les fotos que hem fet són més sosses que les d’una avis… Merda.  Ara sí que m’agradaria tenir la càmera. Cal tenir una fotografia de quan et quedes perdut i despullat al mig d’una platja abandonada. Merda. Merda.

La Gemma, seriosa, ja no va voler dir res. Quedaren tots dos drets en silenci i amb els braços creuats, un al costat de l’altre. Només se sentia el so monòton d’una cigala i la remor de les onades que cada cop eren més fortes. Finalment la Gemma va mirar l’Enric i li va somriure.

-Va. Prenem una mica més el sol i després tornem i els ho expliquem als de l’hotel, a veure què hem de fer.

-D’acord. Ara m’agrades.

La Gemma va recollir la tovallola de la sorra, que era uns metres més enllà feta un garbuix, i la va espolsar.

-Enric.

-Què?

-Aquesta tovallola no és la nostra.

-Què?

-Que aquesta tovallola no és la nostra.

-Ostres. És veritat.

De cop, un crit llunyà els féu fer un bot:

-Eh! Vosaltres!

-Gemma, Gemma, Gemma. El lladre!

-Ai! Deixa d’agafar-me el braç i fes alguna cosa, estúpid!

Una figura d’un home, llunyana, s’apropava gesticulant amb els braços alçats.

-Gemma, Gemma, Gemma. Que ve!

-Calma’t, per l’amor de Déu, Enric, calma’t.

Sense saber què més fer, la Gemma va utilitzar la tovallola per tapar-se i l’Enric, amb la mà a l’entrecuix, es col·locà lleugerament al darrere d’ella.

-Estem morts, Gemma. Estem morts.

La figura, que no caminava amb cap pressa i que no parava de gesticular, cada cop estava més a prop. Semblava com si, de tant en tant, assenyalés alguna cosa de darrere seu. La Gemma i l’Enric, però, els va fer por girar-se.

-No et giris, no et giris, no et giris, Gemma –va fer l’Enric.

L’home seguia apropant-se.

-Enric. Vols dir que és un lladre, aquest?

-No ho sé, no ho sé. Però tu no et giris, tu no et giris.

-No en fa pinta.

-Com coi saps quina pinta fan, els lladres de per aquí?

-Et dic que aquest tipus no és un lladre, Enric.

L’home, un jove moreno, vestit amb un banyador florejat groc, va palplantar-se finalment davant seu.

-Hola. -va dir.

-Hola. –va respondre la Gemma.

-Em sap greu, però aquesta tovallola és meva.

-Què?

-Sí, aquesta tovallola és meva.

La Gemma va abaixar el cap per mirar la tovallola.

-Ah, bé, sí. És que érem aquí i hem anat a fer un capficada a l’aigua i quan hem sortit hem vist que ens han robat les coses i que aquí només hi havia aquesta tovallola.

-Sí, sí, aquí només hi havia aquesta tovallola –va repetir nerviós l’Enric.

-No, no…

-Com?

-Que no us han robat res. Teniu les vostres coses allà, a una cinquantena de metres darrere vostre.

-Com? -va tonrnar a dir la Gemma.

-Sí, mireu.

La Gemma i l’Enric van girar-se. En efecte, bastant més enllà hi havia una tovallola i unes bosses.

-No pot ser –va dir l’Enric.

-No pot ser –va dir la Gemma.

-Hi ha força corrents, aquí. Heu de vigilar. El mar sempre et porta cap a un cantó. –va dir el del banyador groc.

La Gemma i l’Enric varen riure nerviosos. Després, es disculparen pel malentès i enraonaren una mica amb el noi. Finalment, aquest va dir:

-Bé. Hauria de marxar.

-Molt bé. Un plaer. I gràcies de nou.

-De res. De res. D’això… Em podríeu tornar la tovallola?

La Gemma i l’Enric s’enrojolaren.

-Sí, sí. És clar.

La Gemma li donà la tovallola. El noi donà la mà a l’Enric i féu dos petons a la Gemma.

-Bé, nosaltres anem a cercar les nostres coses, doncs. –va dir la Gemma, amb la veu mig trencada.

-Molt bé. Un plaer. Que tingueu molt bones vacances.

La Gemma i l’Enric es posaren en marxa. El noi del banyador groc va veure com els cossos nus dels dos joves caminaven maldestrament per culpa de l’irregularitat del sól. L’Enric va mirar una vegada cap enrere. El noi seguia mirant-los amb un somriure agradable i va saludar amb el braç. L’Enric el va imitar i va tornar a mirar cap endavant.

-Mare de Déu quina vergonya. –va dir l’Enric a la Gemma.

-Mare de Déu quina vergonya. –va dir la Gemma a l’Enric.

Anuncis

8 comentaris

Filed under Uncategorized

8 responses to “42. Però es pot saber on és la roba, Enric?

  1. jajajaajaj visca! Com ens pots conèixer tan bé?

  2. E

    Només recordo una mica una especie de conversa, però res més…!
    bravo 😀

  3. Jordi

    Ja, ja, molt bo, m’ha fet molta gràcia, sobretot el moment en que el noi, amb tota la naturalitat del món, li dóna la mà a ell i dos petons a ella.

  4. Bouvard o Pécuchet

    Visca! I visca el Marc i la seva càmera aquàtica!

  5. Lu

    jajajaj!
    como mola venir de vacaciones y ver cosas así.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s