41. Antologia personal

(Text il·lustra fotografia)

Al món sobra gent i a mi m’agrada matar. Tot encaixa.

Si vaig devorar aquelles persones va ser perquè tenia gana i m’estava morint. La meva sang està enverinada i un àcid em corroeix el fetge. Era absolutament necessari que begués sang fresca.

M’agrada matar gent perquè és molt més divertit que matar animals salvatges al bosc.

Em fascinaven els temes relacionats amb la bruixeria i l’ocultisme. El 1975 vaig conèixer uns nois que semblaven simpàtics. Eren satanistes. Ingènuament em vaig unir al grup i vaig començar a assistir als rituals. Al començament jo no era més que un simple participant, però de seguida em vaig convertir en el vertader adorador del Diable. El meu cos i la meva ment pertanyien a Ell. M’estava convertint en una màquina de matar.

He assassinat tants vagabunds que no puc recordar-los a tots. Ho sento.

El habitants del planeta U-379 se’m van presentar amb una aparença lleugerament humana. Sempre que els vaig veure anaven despullats: no tenien genitals.

No hi ha al món cap assassí en sèrie millor que jo. No em penedeixo de res. Si pogués ho tornaria a fer.

Era molt senzill. Les veia i aconseguia que tinguessin el rostre de la meva madrastra.

No és el mateix obrir el ventre d’un animal que fer el mateix amb el d’una persona.

Al començament era un desastre. Les víctimes es desmaiaven de seguida i jo tenia certa aprensió. Poc a poc, però, es va convertir en una experiència meravellosa.

No ho hauria d’haver fet. Va ser repugnant. Tenia un gust horrible. És mentida que la carn humana tingui bon gust.

Cada vegada que baixava al celler era com si baixés a l’infern. Mentre era a l’escala el penediment era insuportable. Però un cop posava un peu al terra brut i humit em calmava i em sentia realment bé.

Una part de jo diu: “Brittany, mira quin noi més bonic, t’agradaria sortir amb ell”, però una altra part es pregunta com quedaria el seu cap clavat en un pal.

Quan ja era morta vaig tornar a dur el cos jove al llit amb mi i allò va ser el començament del final de la vida que jo coneixia. Havia començat a recórrer l’avinguda de la mort i a tenir un nou tipus de companyes de pis.

Això us ho escric amb un somriure.

No espero que em perdoneu, perquè jo mai no em perdonaré.

40. Un divendres desastrós d’estiu

(Fotografia descriu text)

A la piscina municipal és on passen els somnis, ni més ni menys.

Feia un divendres desastrós d’estiu; ni rastre del sol, només núvols, vents i ruixats que no acabaven de caure. Quan vaig llevar-me d’un horror de malsons em vaig trobar amb mals de cap i mals gusts de boca pastosa que s’accentuaren per culpa d’un dejú forçat –nevera buida. La solució passava per anar a nedar una mica i mirar de no pensar en res.

La vespino va moure’s quatre-cents metres i va morir assedegada quan ja plovia; quatre gotes mal comptades; no va ser ni un xàfec d’estiu. Vaig deixar la moto a una cantonada i vaig caminar cap a la parada d’autobús.

El trajecte se’m féu llarg i pesat; vaig haver d’aixecar-me del lloc que havia trobat perquè una dona coixa em mirava a mi i només a mi per tal que la deixés seure. El terra estava mullat i les xancletes de plàstic relliscaven; amb prou feines podia mantenir la verticalitat durant les frenades.

Quan vaig baixar del bus, però, em vaig trobar a prop del mar i tot semblava millor; el dia, allà, era assolellat. Vaig saludar a la recepcionista, venia a la piscina des de petit, i vaig creuar el torniquet de l’entrada.

A la piscina exterior no hi havia gaire gent; les rajoles del voltant encara estaven humides. Vaig veure que la socorrista estava parlant amb una noia que feia top-less i que duia un nen petit en braços i vaig decidir llençar-me a l’aigua sense dutxar-me.

Ja no hi havia mals de caps ni mals gusts de boca; a la quarta piscina vaig començar a nedar esquena i el cel em va impressionar i em va convèncer que ja em trobava bé. Vaig veure com quatre núvols grans blancs i poc perillosos es movien ràpid i cinematogràficament.

No vaig pensar en res fins que vaig començar a somiar amb les dones dels meus somnis, perquè a la meva piscina és on passen els somnis, encara que no t’ho esperis i encara que no vulguis. Recordo que se’m van aparèixer, piscina rere piscina, una dotzena de rostres preciosos, morenos, pàl·lids, tendres i rudes, tots atractius, que regien una dotzena de cossos perfectes de tot tipus, grans i petits, carnosos i prims, tots encantadors. Ara bé, això sí, quan es vestien, totes aquestes noies dels meus somnis sempre es posaven la mateixa peça de roba: una camisa de quadres d’home.

Nedava somrient i amb els ulls oberts i, a poc a poc, el cel va tornar a aparèixer esplèndid. Vaig parar quan vaig arribar a la paret. A fora havia començat a arribar més gent. Omplien les gandules de plàstic blau; algunes persones xerraven cridant, altres llegien, els nens i les nenes jugaven; tothom semblava estar a gust. Us prometo que vaig agrair a Déu que existís un lloc com aquell.

Després de prendre el sol, després de llegir una mica, després de parlar cridant amb uns amics que eren allà cada dia, després de jugar amb pistoles d’aigua amb els fills i les filles dels amics, després de mullar sense voler els pits d’una jove que dormia i que em va perdonar amb la mirada, després de fer tot allò que havia de fer, vaig deixar-ho estar; me’n vaig anar a dutxar, em vaig vestir i vaig marxar.

Quan vaig pujar a l’autobús el cel començava a tapar-se de nou. Vaig seure a la part del darrere del tot. Per la finestra posterior veia allunyar-se el mar i l’edifici de la piscina. I va ser just abans d’agafar el revolt que els deixava enrere definitivament, quan vaig veure, caminant, solitària i somrient, en aquella direcció, una noia amb uns texans tallats per sobre els genolls i una camisa de quadres d’home.

Vaig pensar en com acabar allò. Calia fer parar l’autobús i anar-la a cercar precipitadament, després caldria dir una frase brillant i que ella somrigués i que tot coincidís; que anés cap a la meva piscina, que jo l’acompanyés, que ens coneguéssim en una xerrada a crits i a rialles, que s’enamorés de mi, que tornéssim xino-xano cap a casa, que de camí paréssim a fer un mos, que ens animéssim a fer unes ostres amb vi blanc, que un dia és un dia, que em digués de pujar a casa seva, que per primera vegada a la història una primera relació sexual fos plenament satisfactòria, que ens tornéssim a veure dos dies després, que tot tornés a anar bé, que setmanes més tard ens presentéssim les colles respectives d’amics, que mesos més tard ens presentéssim els pares i els germans, que anéssim a viure junts en un pis sense ascensor però amb una bona terrassa, que tinguéssim un fill i una filla, que passéssim mals moments per culpa d’algun malentès, que ho superéssim tot, que fóssim feliços com dos gínjols.

Però els somnis sempre es queden a la piscina, vaig pensar, és com una norma. Tanmateix, a més, ja havia quedat per dinar amb la Laura. Abans de trobar-me amb ella potser tindria temps de comprar-li una camisa i estalviar-me tanta aventura inútil.

39. L’anàlisi

(Text il·lustra fotografia)

k

A la foto al·legòrica s’hi veu el següent:

f

Vint-i-una diagonals o més, de les quals deu són les que poden representar les bigues, tres les columnes, dues les bases de barana, dues els agafadors de barana i sis els perímetres de finestres o balcons. “O més” fa referència als quaranta-quatre pals travessers que conformen les dues baranes i als trenta-dos llistons dels dos trossos de persianes que es poden veure més o menys amb claredat.

Un fragment de façana d’un edifici vell i tronat.

Una galeria oberta d’un pis.

Tres fils d’estendre.

Tretze agulles d’estendre.

Una samarreta blanca penjada d’un dels fils.

Un pedaç taronja.

Set llibres que, aparentment, volen.

Paper de llibre.

Lletra impresa.

Quatre línies que ho emmarquen tot.

Sis parts de barana de ferro negre o ennegrides pels anys.

Vuit plantes.

Set flors vermelloses.

Un test.

Dues persianes.

Dos vidres de finestra.

Un tros de paret amb la pintura caiguda.

Aguaplast.

Brutor.

Sol i ombra.

Colors vius d’una banda i blancs, negres i grisos de l’altra.

Quatre adornaments simbòlics.

I moltes coses més.

h

Malgrat tot, no pot deixar de ser una imatge.

38. Sitcom

(Fotografia descriu text)

-A quina hora acaba el concert?

-A les dotze.

-Què? De debò has pensat per un moment que t’hi deixaria anar?

-Va, pare, hi va tota la classe…

-La Sandy també?

-…No…

-I el Tom?

-…No…

-I la Mandy?

-…No…

-…Menys mal que hi anava tota la classe.

-L’Steve i la Nora hi van.

-Qui? Quin Steve? Quina Nora?

-L’Steve i la Nora…

-No els conec.

-Sí, els vas veure a la representació de final de curs passat.

-Ah! Són els del concert postpunk que es van perforar davant de tots els pares els mugrons?

-…Bé, sí.

-T’he de dir res més?

-No, pare. No cal. Em quedaré a l’habitació menjant gelat.

-Això està bé.

****

Però no va ser fins a la tarda, mentre parlava amb la meva germana a l’habitació, quan ho vaig notar per primera vegada. Ella m’acabava de dir:

-I aquest és el pla que hauràs de seguir per anar al concert sense que els pares se n’adonin.

-Perfecte! T’estimo!

-Ah, i m’has de prometre que mai no diràs d’on has tret la idea, perquè està clar que ningú creurà que ho hagis pensat tu soleta.

Llavors, entre totes les rialles de sempre, en vaig sentir una de més exagerada que les altres que, feta a destemps, em fou del tot desagradable. En aquell moment no li vaig donar gaire importància.

Però més tard, quan vaig entrar a la cuina i vaig fer el meu gest de fàstic característic amb el llavi en veure ballar el cul de ma mare que estava ajupida amb el cap dins el forn, després de deixar anar la línia “Fins i tot traient-te la vida has de ser tan feliç?”, vaig tornar a sentir aquella riallota a destemps. Semblava la d’un nen. Se’m posà la pell de gallina en un calfred i vaig quedar-me parada. La mare va seguir amb el cap dins el forn perquè devia estar esperant que jo encara digués alguna cosa més. Però no ho vaig fer. El meu silenci va provocar més rialles a l’ambient i, una altra vegada, em va atacar la rialleta infantil fora de to. Em vaig posar les mans a les orelles, però això no va calmar els ànims de ningú. Les rialles es van accentuar i, sempre, per sobre d’elles per molt fortes que sonessin, la rialla del nen. La mare, pacient, seguia a la mateixa posició, remenant el cul feliçment. Sabia que no tenia pensat suïcidar-se, que només estava mirant de prop les magdalenes. Però no sortiria d’allà si jo no deia res. Sense saber què dir, vaig seure exhausta a la cadira de la cuina. La riallada general, que ara havia compartit protagonisme amb un aplaudiment, seguia. Però jo ja no feia res. Ja ni gesticulava graciosament. Només mirava el cul de la mare. Encara ballava, però cada cop amb menys força.  I el riure del nen que se seguia sentint més que els altres. No sé quanta estona va passar, però a partir d’un moment la mare ja quasi no movia el cul. Les rialles, com si haguessin estat seguint el moviment, també es van anar apagant. Des de la cadira, vaig comprovar que, en efecte, l’última rialla encarregada de tancar-ho tot va ser la del nen.  El silenci es va apoderar per fi de l’escena quan la mare ja no es movia gens ni mica. Em vaig sentir alleugerida i desgraciada.

33. El regne

(Fotografia descriu text)

Vist des del balcó de casa, l’edifici de l’hospital era pulcre fins a l’insult, blanc com la neu, net com una patena, de finestres diligentment tancades i d’adornaments simètricament perfectes.

Un cos caigut del cel es va interposar, de cop i volta i només per un moment, entre l’edifici i la meva mirada. No vaig tenir clar què havia passat fins que no vaig sentir un esclafit. Vaig aixecar-me de la cadira amb el cigarret a la mà i vaig abocar-me al buit. La veïna, una bona amiga, s’acabava d’estampar contra el terra.

La primera reacció fou la de tirar-me daltabaix jo també. Potser cauria sobre seu i algú en podria prendre una bona instantània, com quan caigué la segona torre bessona i tothom ja estava preparat per enregistrar-ho ben enregistrat. En lloc d’això vaig fer mitja volta, vaig apagar el cigarret a un test sense planta i vaig entrar a casa per vestir-me.

Per desgràcia, la Júlia encara no estava morta del tot. Després de passar per davant el meu balcó, es veu que havia anat ensopegant amb els fils d’estendre dels veïns –jo no en tenia– i aquests van esmorteir la caiguda.

L’ambulància no ens va fer esperar gaire i va arribar derrapant al revolt de la cantonada, com en una pel·lícula. El conductor i una noia que feien cara d’enfadats ens van fer apartar del cos i, després d’una primera exploració, la van entaforar dins el vehicle. Vaig preguntar si la duien a l’hospital que es veia des de casa i em van respondre que sí.

Amb la moto vaig intentar seguir l’estela de l’ambulància, em vaig saltar semàfors i stops, vaig haver d’esquivar un cotxe i vaig frenar en sec a causa d’una bona dona amb cotxet. A la fi vaig arribar a la porta de l’edifici de l’hospital, que s’alçava asèptic i diví davant meu. L’ambulància baixà per la rampa de les ambulàncies. Jo vaig deixar la moto al carrer, damunt la vorera del davant.

L’interior de l’edifici feia pudor de monja.

La recepcionista parlava en veu baixa amb el noi de les lliteres. Vaig esperar darrere el jove, mirant de fer cara de preocupació per tal que la noia m’atengués ràpid. Però el seu flirteig era massa seriós i no vaig aconseguir cridar l’atenció; van acabar la conversa quan van voler.

Les indicacions de la noia em semblaren molt correctes, formals i d’accent molt català.

Vaig començar a fer passadissos cercant l’ascensor número 7. Vaig veure parelles de metges caminant en paral·lel que feien safareig, un grupet d’estudiants que escoltaven molt atentament un doctor que duia les mans a les butxaques perquè allò era tan fàcil que podia fer-ho fins i tot sense mans, vuit pacients amb pijama voltant i esperant o bé una mort o bé una cura –quatre amb cadires de rodes i quatre a peu però que arrossegaven el gota a gota–, una infermera remugant alguna cosa entre dents mentre sortia d’una habitació, una sala d’espera plena de persones que, en passar, em van clavar una mirada d’auxili, l’ascensor número 4, l’ascensor número 2, les escales d’incendis, l’ascensor número 6, l’ascensor número 1, una altra escala d’incendis, un metge ros, alt i amb barba de dos dies que parlava una mica acotat amb una noieta innocent que també anava amb bata però de la qual no en sabria dir el rang i, finalment, l’ascensor número 7.

A dins no sonava cap música. Tampoc no hi havia cap mirall.

Vaig sortir de l’ascensor quan tocava i vaig dirigir-me a la sala d’espera d’aquella planta. Després d’una estona, vaig preguntar per la Júlia a la primera infermera que vaig veure. Va mirar l’ordinador i va resultar que sí,  que ja estava feta l’entrada de la pacient, però que no era allà. La recepcionista catalana de l’entrada s’havia equivocat. Havia de tornar a baix.

Ja no vaig córrer, vaig pensar que res no depenia de mi, en el fons. I llavors la recerca va ser més fàcil.

Vaig tenir sort. A Urgències vaig parlar amb un metge simpàtic i encantador que es va preocupar per mi. Em va fer seure un moment a una sala on no hi havia gaire gent i em va dir que ara venia. Quan va tornar feia més cara de metge que abans. Però no puc queixar-me de res. Em va anunciar la mort de la Júlia directament però amb una cara de pena molt gran. Vaig arrencar a plorar serenament. Després vaig donar-li les gràcies i vam fer una encaixada de mans com si tanquéssim un acord.

Tot allò feia fàstic.

32. El buit de l’home estàtic

(Text il·lustra fotografia)

k

Se li van acabar les piles al segon exercici i va aturar-se. Després tingué moltes més oportunitats de reprendre el joc, però les va anar deixant passar una darrera l’altra.

Des de la seva posició, va veure l’amor de la seva vida, però no va cridar-lo; ara era mut. Més tard, va sentir una olor coneguda de crema, però no va girar el coll per cercar d’on provenia; ara era estàtic. Llavors va escoltar la cançó, però no va veure cap músic; ara era cec. Aleshores va tenir pessigolles a l’orella, però no va sentir el brunzit de l’abella; ara era sord. Immediatament va deduir una picada, però no la va percebre; ara era insensible. Tot seguit va imaginar com rebia un cop de botella al cap, però no s’hi va tornar; ara era un covard. De cop va pensar en l’olor de la sang, però va concloure que amb allò no n’hi havia prou; ara era un ingrat. Finalment va decidir infligir-se un dolor al pit, però no es va morir; ara era immortal.

Després de perdre va refer-se, però com que el temps s’havia acabat i com que ningú no el necessitava, va aixecar-se i va partir corrents cap a casa.

Va deixar el seu lloc buit. Es veu a la fotografia. Hi dirigeix la mirada el noi que seu a una punta del banc.

30. Una explosió de felicitat

(Text il·lustra fotografia)

Perdut i trist a una platja que no havia trepitjat mai abans, va ser la primera vegada que vaig sentir incòmode al costat del mar. Malgrat estar sol, em queixava en veu baixa per tot. Aquell dia va ser força insuportable suportar-me.

Vaig provar de llegir, però m’havia deixat les ulleres de sol a l’altra bossa.  Així que vaig escopir un renec. Vaig ajeure’m bocaterrosa, però a sota la tovallola hi havia dues o tres pedres que se’m clavaven a l’entrecuix. Ja suava quan em vaig aixecar per canviar la tovallola de lloc. Vaig mirar el cel. Malgrat la calor i la claror blanca, no feia un dia agradable. El cel estava enteranyinat, com si estigués brut. La boca em va fer fer un soroll de desaprovació. Volia marxar ja d’allà, però no m’ho vaig permetre: hi havia arribat després de dues hores de cotxe i acabava d’arribar, així que calia aguantar com a mínim dues hores més. Vaig sospirar i vaig tornar a asseure’m a la tovallola. La platja estava realment buida, però aquest fet no convertia en cap cas l’estampa en una cosa paradisíaca, sinó que ho entristia encara tot més. Vaig notar com la cara se’m deformava amb una ganyota de fàstic. No vaig estar més de cinc minuts estirat. Vaig decidir provar l’aigua. Estava massa freda i vaig fer que no amb el cap. Vaig tornar a la tovallola. Els peus se m’havien omplert de sorra. No era ni molt blanca ni molt fosca, ni molt fina ni molt gruixuda. La imprecisió em va enervar, sobretot perquè, no sé com, em va fer pensar en mi, però de seguida vaig considerar que pensar en mi feia fàstic. Així que finalment només vaig poder pensar que tot era horrible i que res no valia la pena. Tot això em va passar pel cap sense gaires matisos. I així és com vaig començar a maleir la simplicitat i el tot és blanc i el tot és negre. Suposo que havia oblidat ja la sorra imprecisa que m’envoltava. L’única solució que vaig trobar a tot plegat fou tancar els ulls. Tenia mal de cap i veia estrelletes d’enlluernament, així que vaig tornar a deixar anar un soroll de queixa, que anà seguit tot d’una d’un altre so una mica diferent, com més intens, que volia queixar-se de la queixa anterior. Tot seguit, prement les barres de la boca, vaig adormir-me. Un malson em va atacar durant el son: vaig veure tots aquells que no volia veure i vaig patir com un animal ferit de mort. Després, en el somni, vaig obtenir venjança, però no em va deixar un bon gust de boca. Em vaig despertar amb mala consciència i tenint la sensació que no tenia dret a res. Vaig incorporar-me una mica, aixecant només el cap i el pit. No em podia creure estar-ho passant tant malament a una platja. Vaig arribar a creure que mai més no tornaria a gaudir al costat del mar. Quina tristor. Potser només era que em feia falta companyia, però valia la pena mirar de no pensar-hi gaire, en això.

Després, com si preveiés algun desenllaç que no implicava digressió, sinó  més aviat acció, sembla que vaig poder deixar de discórrer.

Mentre em deixava anar, vaig veure que el cel s’estava desenteranyinant. De fet, no m’hi vaig fixar del tot fins que un avió, de sobte, va irrompre volant molt baix per sobre el meu cap. El bramul salvatge em posà la pell de gallina, però no em va molestar excessivament. Suposo que tenia ganes de plorar i necessitava un cop de mà. La violència del so i de la imatge em van ajudar. L’avió semblava anar a poc a poc i semblava volar tan baix aposta. Per això, mentre plorava, vaig forçar-me a dibuixar un somriure perquè vaig creure que un rostre plorant i somrient a la vegada era exactament allò que li feia falta a aquella situació, sobretot tenint en compte un cel ara tan clar.

En sentir, segons després que l’avió s’amagués darrere els matolls de la platja, el so brutal d’una col·lisió, jo ja no plorava. Per altra banda, no vaig fer cap esforç per esborrar el somriure de la cara.

Tot ha d’acabar d’alguna manera, vaig pensar.

Traduce

26. La darrera fugida

(Text il·lustra fotografia)

T’ho explicaré. Vaig aixecar el got buit de cervesa mirant cap a la barra perquè el cambrer me’n servís un altre. La tele ensenyava la imatge emboirada d’una monja que deia no sé què sobre el perdó. L’ull em feia mal i notava com s’inflava poc a poc. Recordo que em va preocupar l’aspecte amb què em quedaria el rostre. Això sí, tanmateix, després del que acabava de fer, l’endemà tampoc no m’hauria pogut presentar a l’entrevista de feina que m’havia aconseguit el meu germà. Buf. Era cert. La família. La família tornaria a tenir un disgust de mort. Era l’única cosa que em sabia greu. D’altra banda, tenint en compte la situació, estava prou serè i tranquil. Potser sí que quan vaig veure el cambrer venir cap a la taula amb la cervesa a la mà vaig pensar que no havia estat una decisió gaire encertada demanar-la, però fent una llambregada ràpida al meu voltant, tampoc em va semblar que hi hagués res gaire seriós que pogués preocupar-me. Al bar només hi havia el cambrer, que després de servir-me va tornar darrere la barra per furgar-se una dent amb un palillo enfosquit, i una dona que plorava asseguda davant seu. A més, tenint en compte que l’establiment estava apartat de la civilització, la veritat és que tenia temps de sobres abans que ningú no descobrís res allà a fora. Però allò que em va acabar de relaxar, mira tu, fou la imatge de la cervesa damunt la taula. Els dits se’m van mullar quan vaig agafar el got i vaig veure l’anell humit que havia deixat damunt el marbre. Estava freda, perfecta. Coi, hagués estat un pecat marxar d’allà. A la fi, vaig apropar-me el got als llavis. És possible que fes alguna ganyota als primers glops, perquè la dona, que s’havia encarat cap on era jo, va parar de somicar i em va interrogar amb una mirada estranyada. El got estava mal esbandit o vés a saber què. La qüestió és que vaig notar un lleuger regust a sabó. Però el món és misteriós: aquell sabor estrany no em va molestar gens ni mica. Tot el contrari. No ho sé. Em devia evocar algun gust que ja coneixia d’algun altre moment, ja saps què vull dir, de la joventut o d’alguna cosa d’aquestes. No ho sé. Però d’allò que n’estic segur, ara ho veig, és que en aquell instant em vaig sentir feliç. Sí, senyor. Feliç com un estúpid i mocós nen petit. I  no res. Ja està. Això és tot. Bé, això i que avui ja no em sento tan bé, és clar. De fet, tot i que ja no em fa mal l’ull, em trobo francament malament. Deu ser que ja no tinc edat per a les fugides. Estic cansat.

Traduce

22. Els enemics

(Fotografia descriu text)

M’agrada tenir enemics, em fa sentir viu. Però aquell matí la cosa va sortir de mare.

L’avorriment em va fer anar al lavabo.

Els serveis de la meva planta no estaven disponibles. Com que m’havia deixat la clau de l’ascensor a la taula, vaig haver de pujar al pis de dalt a peu, on sí que vaig trobar els lavabos oberts.

Hi havia un urinari lliure entre dos d’ocupats, però com que creia que la cosa es podria animar vaig dirigir-me directament cap a la porta d’una mica més enllà. El compartiment estava ocupat. Davant aquest impediment vaig sospesar utilitzar l’urinari lliure per sortir del pas i deixar els grans plans per més tard, però em va fer mandra tant el fet d’abaixar-me la bragueta entre dos desconeguts com el d’haver de tornar a fer el viatge més endavant.

Així que, recolzant el cul sobre el marbre de les piques, vaig decidir esperar.

Els dos homes van marxar aviat. Sol, vaig aprofitar per girar-me, mirar-me al mirall i pentinar-me. Amb les mans a les butxaques, vaig tornar a posar el cul sobre la pica. Com que el del vàter trigava a sortir, vaig començar a pensar i a sentir-me incòmode. Potser seria una mica comprometedor trobar-me’l de cara quan sortís. I encara seria menys agradable entrar-hi tot seguit. Així que vaig planejar que, just quan l’home sortís, simularia estar rentant-me les mans.

Després d’una estona vaig sentir el dringar d’una sivella d’un cinturó. Vaig preparar la meva posada en escena i vaig començar a actuar. L’aigua estava freda. Les mans ja em feien una mica de mal quan, per fi, vaig sentir la cadena i com s’obria la balda. Però en aquell mateix moment algú també va començar a obrir la porta general. En un instant vaig passar a estar rodejat per dos homes que, per desgràcia, ja havia vist abans.

Eren les dues persones que més odiava del món. I sé que les odiava de debò perquè no les coneixia gaire i és impossible no estimar allò que un coneix bé. Eren dos homes que m’havia creuat algun cop pels passadissos i que, des del primer dia, quan passaven pel meu costat em feien sentir una esgarrifança. No anaven ni molt arreglats ni molt malgirbats, no feien bona olor, però tampoc no pudien, no semblaven ni enfadats ni contents; de fet no tenien res de particular excepte que s’assemblaven exageradament entre ells: eren dues persones clòniques. Allò que també m’inquietava, i potser era el que més angúnia em feia, és que sempre que coincidia amb un d’ells coincidia també amb l’altre. I no és que fossin germans o familiars que anessin junts. De fet, no devien ser ni amics: no els havia vist mai dirigir-se una paraula o un gest de complicitat.

Si per alguna raó t’hi fixaves, veies que tenien el cap petit i triangular. Darrere sengles ulleres quadrades sense muntura i de branques negres, cadascun comptava amb dos ulls foscos un xic massa enganxats a uns nassos que, per la seva banda, estaven prou ben fets. Sota dos bigotis anodins, els dos homes ensenyaven dues boquetes de canari acabades en punta i, sota les barbetes suficientment afaitades, tenien un coll prim i llarg. Si hem de ser uns descriptors precisos, també hem d’assenyalar que tenien uns braços escanyolits que contrastaven amb una còrpora una mica inflada, tot i que aquesta suma d’extremitats lleugeres amb el tronc pronunciat resultava a primera vista més o menys harmoniosa o, com a mínim, menys pintoresca del que us pugueu imaginar. Pel que fa a l’edat, cap dels dos no semblava ser ni molt vell ni molt jove. Només l’extremadament subtil coixesa d’un d’ells me’l feia veure com “el gran”.

Precisament “el gran” era qui acabava d’entrar per la porta general i, sense dir res -jo els veia pel mirall encara amb les mans sota l’aixeta-, va creuar-se amb el seu doble per darrere meu, va entrar al compartiment del vàter i s’hi va tancar. El que n’acabava de sortir va col·locar-se al meu costat, fregant-me el braç. Accionà l’aixeta i es començà a rentar les mans amb mi. Em va mirar mirar-lo a través del reflex i un calfred em va fer apartar els ulls cap a un altre cantó.

Sense saber què fer, vaig seguir amb les mans sota el raig d’aigua. Ja quasi ni les sentia. Atent al mirall, de seguida vaig notar com l’home m’anava perforant amb unes llambregades més aviat condescendents. L’home trigava molt a netejar-se les mans, com si cregués que, per lògica, jo havia d’acabar abans que ell pel fet que havia començat primer. Almenys aquesta batalla la vaig guanyar jo: ell va aturar l’aixeta i va començar a assecar-se les mans a l’eixugador. De tant en tant, seguia mirant-me pel mirall, com si no entengués què estava fent jo allà tanta estona. Em vaig sentir menyspreat, semblava que en aquella situació el tipus estrany fos jo i no ell o el seu doble que m’havia robat el lloc. Vaig pensar que potser era hora de retirar-se i marxar d’allà cap cot i amb la cua entre cames, però l’orgull ferit em va fer seguir aguantant l’aigua freda i els esguards cada cop més constants i impúdics de l’home. Ara trigava a eixugar-se les mans. A la fi, el soroll de l’eixugador va cessar. Però l’home no es va moure del meu darrere, ara mirant-me directament i sense cap vergonya, com si esperés alguna cosa. Vaig notar com les galtes se’m tornaven vermelles i no vaig aguantar més.

Amb els punys tancats, em vaig girar per encarar-m’hi, però la porta del compartiment del vàter es va obrir de cop cap a mi, impedint-me seguir veure res més.

Vaig xocar contra la porta amb força i vaig caure enrere, amb tan mala fortuna que la nuca impactà amb la cantonada del marbre de la pica.

La parella, amb un posat idèntic que no ensenyava ara ni pena ni ràbia, ni por ni seguretat, ni culpabilitat ni innocència, va seguir mirant-me uns minuts després que jo expirés.

“El gran”, sense dir res ni fer cap gest a l’altre, va prendre la iniciativa. Va obrir la porta i va desaparèixer. L’altre, sense grans escarafalls, el va seguir, deixant-me per fi tot sol.

20. Rondalla

(Fotografia descriu text)

Això era un rei i una reina que, després de provar-ho i provar-ho anys i panys, tingueren un fill que anomenaren Bernadet.

El dia que celebrava els set anys, el petit jugava amb un amic al balcó de la casa que la família tenia al bell mig de l’Eixample.

Primer varen tirar una bola de paper a un home gros i calb que passejava xiulant. Pam! El paper va anar a petar ben bé al mig de la seva calba, però l’home que no s’immutà: va seguir amb el seu xiulet feliç i content.

Decebuts, varen decidir omplir un globus ple d’aigua i llençar-lo contra els turistes que feien fotografies des d’un autobús descobert. Com movien els braços i com cridaven i renegaven, tots xops! I quin fart de riure, en Bernadet i el seu amic!

Els va fer tanta gràcia que ho varen voler repetir. En Guillem, l’amic amb cara de guilla d’en Bernadet, se li apropà i, a cau d’orella, li va dir: “Aquest cop, hi afegirem farina a l’aigua. Ja veuràs, ja veuràs, com riuràs!”. En Bernadet li respongué: “Voils dir? Això crec que seria massa…”. Però el Guillem tenia el do de la paraula, així que li seguí xiuxiuejant a l’orella, musicalment, fins que en Bernadet, com si s’hagués convertit en un altre, va accedir-hi. Ell mateix va omplir el globus i hi va ficar la farina. Ara tan sols calia decidir qui seria la víctima.

Esperaren una mica fins que passà una velleta de nas llarg i punxegut que duia un cabàs ple de plaques internes d’ordinador. “Aquesta, ha de ser aquesta, Bernadet. Ja veuràs, ja veuràs, com riuràs!”, va dir-li en veu baixa en Guillem. “Vols dir? Això seria massa…”. Però que bé que saben convèncer, les guilles! Un suau xiuxiueig a l’orella d’en Bernadet i aquest, com si ja no fos ell, fiiiiiuuuuuu, va llençar el globus amb força.

I, ui, pobra velleta! El globus li esclatà damunt el nas i, de la força, l’hi partí en dos. Quanta, quanta sang! Però encara n’hi va haver més, les conseqüències de la malifeta no varen acabar aquí: la pastarada de dins el globus caigué dins el cabàs. Xooof! Aquelles plaques d’ordinador mai més no podrien funcionar, per molts informàtics que hi volguessin posar remei!

Però ai!, infants, els dos amics no sabien que havien escollit una jaia molt i molt viva.

La velleta recollí del terra la punta del nas que se li havia romput. Va mirar cap a dalt i veié com en Guillem somreia burleta. “Ara veuràs. Oh, punteta, pobra punteta, ves i castiga aquesta rateta”. I, apuntant ben apuntat, la tirà amb força cap al balcó. I zuuuuuuuum, zaaaaaaaas! La punta encertà la boca d’en Guillem i li tallà la llengua. El nas de la vella i la llengua del nen caigueren on era la jaia, que agafà la llengua i se la menjà: “Jo no tinc nas però ara tinc dues llengües”, va dir, rient com una boja. El nen plorà i plorà i sagnà i sagnà, i, amb la cua entre cames (més literalment que figurada: segur que ja heu entès que aquesta mala peça d’en Guillem era el mateix diable disfressat de nen), se n’anà a ca seva.

Llavors la vella mirà en Bernadet. “Ara et toca a tu. Oh, punteta, pobra punteta, ves i castiga aquesta rateta”. I amb força tornà a llençar la seva punta del nas: Zuuuuuuuum, zaaaaaasas! La punta encertà el coll d’en Bernadet, provocant-li un pinçament a un nervi especialíssim i bàsic que li va impedir, per sempre més, dir que sí.

Sí, petites i petits, aquesta fou la maledicció d’en Bernadet… i no us penseu que va ser poca cosa. Fixeu-vos-hi bé.

Varen passar uns mesos i en Bernadet va tenir un altre accident, d’aquest essent-ne menys culpable, amb una altra velleta, que, més cremada que una monea, li digué: “Del bon fat i del mal fat que la mia mare m’ha comanat, i un punt més: lo que ara diré, que sia ver i veritat: que en Bernadet, en tenir setze anys, no puga estar ni sossegar que l’amor de les tres taronges no vaja a cercar”.

I així és com en Bernadet complí setze anys i es posà trist i més trist. Com que els pares no li trobaven remei, l’enviaren a la recerca de l’amor de les tres taronges.

Dit i fet: en Bernadet agafà un farcell i s’encaminà cap a l’aventura. I tantes, que en passà! Corre que te corre, sense parar ni un moment, sense tenir temps de sentir-se desgraciat ni trist, va creuar mars i muntanyes, llacs i boscos, rius i selves. L’amor de les tres taronges no era per enlloc. Però un dia, després d’haver-se enfrontat a uns gegants babaus que sentien olor de carn humana, a la fi aconseguí, amb hàbils estratagemes, les tres taronges tan desitjades.

De seguida, feliç com un gínjol, es va disposar a descobrir-ne l’amor. En va obrir una i ves per on, de dins va sortir una al·loteta preciosa que digué: “Bernadet, Bernadet, dóna’m aigo que si no m’aufeg”. I, ai las!, ell que no en tenia pas, d’aigua! Sí, fillets, l’al·lota morí ofegada. De seguida (com en són d’impacients els nois de setze anys!) va obrir la segona taronja. “Bernadet, Bernadet, dóna’m aigo que si no m’aufeg”. I, ai las!, que en Bernadet encara no en tenia pas, d’aigua!

Però a la tercera va la vençuda, ja se sap, i diu que en Bernadet obrí l’última taronja al costat d’un pou i amb un poal ple d’aigua ben a punt. Va aparèixer una al·loteta encara més bella que les altres dues i en Bernadet va poder-li donar aigua. Ara tot havia d’anar bé! L’al·lota va beure assedegada i, contenta i ben viva, besà en Bernadet i l’abraçà i el tocà. Llavors li xiuxiuejà a l’orella una proposició que havia de convertir en home en Bernadet i que havia de fer que ja mai més fos un infant. Tantes, tantes ganes en tenia, de dir que sí, en Bernadet! Però aquí és quan es veu com n’era de punyetera, la maledicció: en Bernadet, condemnat, no va poder acceptar la gustosa proposta.

I mireu si va ser mala cosa, per en Bernadet: avergonyit, sense poder dir que sí, abandonà l’al·lota. Sí; marxà d’allà i vagà i vagà tot sol per tots aquests camins de Déu, sense ser ja un nen, sense ser encara un home.

I cada vegada que parava per menjar alguna cosa o per descansar, només podia pensar com en va ser de beneit fent cas a un dolent tan dolent com la mala guilla d’en Guillem.

I qui no ho crega, que ho vagi a cercar.