Tag Archives: relat

36. La llosa

(Fotografia descriu text)

Vam sortir del cinema amb les mans a les butxaques, caminant en paral·lel. A la cantonada vam quedar parats perquè un havia de marxar cap a un cantó i l’altre cap a l’altre.

Es va disculpar per no tenir temps per anar a beure res i poder comentar una estona la pel·lícula. Em vaig entristir. Vaig ficar les mans a les butxaques encara més cap a dins; els pantalons se’m van abaixar una mica i tot. Suposo que va saber interpretar el gest, perquè va allargar el comiat començant un discurset vacu però força ben trenat sobre què significava allò i què deixava de voler dir allò dins la pel·lícula.

No va fer cap referència a la vida real i no va deixar d’utilitzar un to fred que semblava deliberat. De vegades se li corbaven les celles i se li afligia el rostre. Jo no estava escoltant gens atentament, però vaig poder atrapar aquestes paraules al vol: que existeixi el passat és una merda. Llavors no vaig poder evitar interrompre la seva dissertació per tal de preguntar-li que què volia dir amb allò. La resposta no fou gens interessant. En efecte, encara es referia a la pel·lícula.

El comiat va venir aviat. Vaig veure com el seu cos partia amb un sospir d’alleugeriment.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

35. Kinabalu

(Text il·lustra fotografia)

l

Campament base a Kinabalu, 14 de juny de 1973

El cap de l’expedició ens ha despertat més d’hora que els altres dies. Durant l’esmorzar s’ha mostrat una mica nerviós. Ha menjat de pressa i no ha parat de rascar-se els ulls. Com que ha acabat abans que nosaltres, s’ha retirat a esperar a la tenda. Quan ja no era amb nosaltres, he xiuxiuejat a l’orella de la Liz el següent: “Això no m’agrada”.

Hem sortit del campament a dos quarts de vuit, vint-i-dos minuts després que sortís el sol. Hem tingut boira.

Hem arribat sense cap dificultat a dos quart de deu al lloc on ho vàrem deixar ahir.

La jornada de treball s’ha desenvolupat normalment (vegeu els apunts del dia a l’informe general).

l

Campament base a Kinabalu, 17 de juny de 1973

Abans d’ahir i ahir, obligat pel metge, el cap es va quedar al campament perquè tenia conjuntivitis. Avui l’hem vist per primer cop en dos dies. L’hem saludat a l’esmorzar un per un i ens ha anat dient que ja estava bé, que no ens preocupéssim. Quan ja estàvem tots menjant, ell ha restat immòbil mirant el bol de llautó. He tocat l’espatlla de la Liz perquè s’hi fixés, però m’ha dit que ja ho havia vist.

Hem sortit del campament a dos quarts i deu de vuit, trenta-un minuts després que sortís el sol. Hem tingut boira. Durant el camí, la Liz ha ensopegat amb una arrel i s’ha hagut d’agafar del meu braç. He rigut com un estúpid.

La jornada de treball s’ha desenvolupat normalment (vegeu els apunts del dia a l’informe general).

k

Campament base a Kinabalu, 20 de juny de 1973

A mig esmorzar el cap s’ha aixecat i ha fet un discurs. Ens ha dit que una altra expedició, també anglesa, havia començat feia uns dies un projecte molt semblant al nostre, però pel nord. Des de Londres l’havien tranquil·litzat per ràdio, però ens ha confessat (“us he de confessar”, ens ha dit) que ell estava inquiet. Ha acabat el discurs, durant el qual no ha aixecat la mirada del terra, així: “tinc por que, si no obtenim més resultats aviat, el Museu es fixi en ells i prefereixi subvencionar-los abans que a nosaltres”.

Hem sortit del campament a dos quarts i deu de vuit, trenta minuts després que sortís el sol. Hem tingut boira.

Durant el dia he vist la Liz preocupada. Quan m’he atrevit, m’hi he apropat i li he intentat donar conversa. M’ha somrigut, però m’ha semblat que tenia els ulls plorosos.

La jornada de treball s’ha desenvolupat normalment (vegeu els apunts del dia a l’informe general).

k

Campament base a Kinabalu, 22 de juny de 1973

Avui el cap no ha sortit de la tenda. El metge ha anat a veure’l i ens ha dit que no tenia res important, però que estava indisposat per a la jornada de feina. Després de l’esmorzar, li he demanat un cigarret a la Liz. Feia tres anys que no fumava.

Hem sortit del campament a dos quarts i deu de vuit, vint-i-nou minuts després que sortís el sol. Avui només hem tingut un tel de boira fins a les dotze. Després s’ha aclarit el dia.

La jornada de treball s’ha desenvolupat normalment fins al migdia. A primera hora de la tarda hem trobat un orangutan força jove que seia tot sol al peu d’un arbre. Tenia un ram d’orquídies a la mà (vegeu els apunts del dia a l’informe general).

l

Campament base a Kinabalu, 25 de juny de 1973

Durant l’esmorzar el cap s’ha mostrat molt animat. No entenia perquè només havíem trobat un orangutan tot sol, però creia fermament (“crec fermament”, ha dit) que torbarien una població de primats important a prop de la zona. La Liz, sense que jo li demanés, m’ha ofert el cigarret de després de l’esmorzar.

Hem sortit del campament a dos quart i deu de vuit, vint-i-vuit minuts després que sortís el sol. Hem tingut boira.

Hem vist el mateix orangutan, tot sol de nou. Jugava amb una petita planta carnívora. Hem tingut contacte amb ell. No s’ha mostrat gens hostil (vegeu els apunts del dia a l’informe general).

Després de sopar la Liz ha vingut a la meva tenda. Ara dorm al meu costat. És preciosa.

k

Campament base a Kinabalu, 26 de juny de 1973

El cap ha tornat a fer un discurs. Aquest cop ens ha mirat als ulls. Ens ha demanat que féssim tot el possible per accelerar la troballa de la població d’orangutans. Li havien dit que els del nord havien fet progressos importants.

Hem sortit del campament a dos quarts de vuit, quinze minuts després que sortís el sol. Hem tingut boira.

Mentre un grup de cinc persones seguia a la recerca de l’altre membre de la població, el cap, la Liz i jo ens hem quedat amb l’orangutan. Hem jugat amb ell. Ha donat un ramell de flors i herbes a la Liz. L’hem batejat com a Linus perquè ens ha robat un drap i se l’ha posat a l’orella mentre feia la pipa. A la tarda, quan els altres havien tornat amb les mans buides de la seva recerca, el cap s’ha retirat rascant-se els ulls lluny del grup. Quan ha tornat ens ha dit això: “intentarem que el Linus vingui amb nosaltres al campament”. Així ha estat (vegeu més detalls als apunts del dia a l’informe general).

A la nit la Liz ha tornat a venir a la tenda. De fet, ara llegeix per sobre la meva espatlla el que escr… Hola, diari de l’Andrew, ara sóc la Liz, qui escriu. Quines bajanades que dius. Ara escriuré alguna cosa per tal que no m’oblidis. Mmmmm.  L’Andrew la té molt grossa.

Torno a ser jo. Bromista, la Liz.

Anem a dormir amb els crits que venen de la tenda del cap. Ha volgut tenir Linus a prop seu.

k

Campament base a Kinabalu, 28 de juny de 1973

Com que el cap no ha sortit de la tenda per esmorzar, el metge m’ha dit que l’anés a avisar. L’he trobat estirat al terra sobre un doll de sang amb un tret al cap. Tenia una pistola a la mà. El petit Linus se’l mirava des de la gàbia de vidre.

El metge no ha pogut fer-hi res.

A les set, quan encara no havia sortit el sol, he parlat amb Londres. M’han dit que a dos quarts de sis el cap s’havia posat en contacte amb ells i que, després que ells l’informessin que l’expedició que recorria el nord de Kinabalu havia trobat una població molt important d’orangutans, s’han acomiadat normalment.

Els crits que no ens han deixat dormir des d’ahir deuen haver tapat el so del dispar.

k

l

Vaixell cap a Brumei, 2 de juliol de 1973

Avui, definitivament, s’ha suspès l’expedició. Hem deixat Linus lliure.

Hem abandonat el campament base a les dues del migdia, cinc hores i vint minuts abans que el sol es pongués. Hem tingut boira.

Tornem a casa. La Liz diu que li sembla haver sentit que qui dirigia l’expedició del nord era el germà del nostre cap. Ara s’ha adormit sobre la meva espatlla, l’embarcació no es mou gaire. Espero que, almenys, amb ella la cosa vagi bé.

l

4 comentaris

Filed under Uncategorized

33. El regne

(Fotografia descriu text)

Vist des del balcó de casa, l’edifici de l’hospital era pulcre fins a l’insult, blanc com la neu, net com una patena, de finestres diligentment tancades i d’adornaments simètricament perfectes.

Un cos caigut del cel es va interposar, de cop i volta i només per un moment, entre l’edifici i la meva mirada. No vaig tenir clar què havia passat fins que no vaig sentir un esclafit. Vaig aixecar-me de la cadira amb el cigarret a la mà i vaig abocar-me al buit. La veïna, una bona amiga, s’acabava d’estampar contra el terra.

La primera reacció fou la de tirar-me daltabaix jo també. Potser cauria sobre seu i algú en podria prendre una bona instantània, com quan caigué la segona torre bessona i tothom ja estava preparat per enregistrar-ho ben enregistrat. En lloc d’això vaig fer mitja volta, vaig apagar el cigarret a un test sense planta i vaig entrar a casa per vestir-me.

Per desgràcia, la Júlia encara no estava morta del tot. Després de passar per davant el meu balcó, es veu que havia anat ensopegant amb els fils d’estendre dels veïns –jo no en tenia– i aquests van esmorteir la caiguda.

L’ambulància no ens va fer esperar gaire i va arribar derrapant al revolt de la cantonada, com en una pel·lícula. El conductor i una noia que feien cara d’enfadats ens van fer apartar del cos i, després d’una primera exploració, la van entaforar dins el vehicle. Vaig preguntar si la duien a l’hospital que es veia des de casa i em van respondre que sí.

Amb la moto vaig intentar seguir l’estela de l’ambulància, em vaig saltar semàfors i stops, vaig haver d’esquivar un cotxe i vaig frenar en sec a causa d’una bona dona amb cotxet. A la fi vaig arribar a la porta de l’edifici de l’hospital, que s’alçava asèptic i diví davant meu. L’ambulància baixà per la rampa de les ambulàncies. Jo vaig deixar la moto al carrer, damunt la vorera del davant.

L’interior de l’edifici feia pudor de monja.

La recepcionista parlava en veu baixa amb el noi de les lliteres. Vaig esperar darrere el jove, mirant de fer cara de preocupació per tal que la noia m’atengués ràpid. Però el seu flirteig era massa seriós i no vaig aconseguir cridar l’atenció; van acabar la conversa quan van voler.

Les indicacions de la noia em semblaren molt correctes, formals i d’accent molt català.

Vaig començar a fer passadissos cercant l’ascensor número 7. Vaig veure parelles de metges caminant en paral·lel que feien safareig, un grupet d’estudiants que escoltaven molt atentament un doctor que duia les mans a les butxaques perquè allò era tan fàcil que podia fer-ho fins i tot sense mans, vuit pacients amb pijama voltant i esperant o bé una mort o bé una cura –quatre amb cadires de rodes i quatre a peu però que arrossegaven el gota a gota–, una infermera remugant alguna cosa entre dents mentre sortia d’una habitació, una sala d’espera plena de persones que, en passar, em van clavar una mirada d’auxili, l’ascensor número 4, l’ascensor número 2, les escales d’incendis, l’ascensor número 6, l’ascensor número 1, una altra escala d’incendis, un metge ros, alt i amb barba de dos dies que parlava una mica acotat amb una noieta innocent que també anava amb bata però de la qual no en sabria dir el rang i, finalment, l’ascensor número 7.

A dins no sonava cap música. Tampoc no hi havia cap mirall.

Vaig sortir de l’ascensor quan tocava i vaig dirigir-me a la sala d’espera d’aquella planta. Després d’una estona, vaig preguntar per la Júlia a la primera infermera que vaig veure. Va mirar l’ordinador i va resultar que sí,  que ja estava feta l’entrada de la pacient, però que no era allà. La recepcionista catalana de l’entrada s’havia equivocat. Havia de tornar a baix.

Ja no vaig córrer, vaig pensar que res no depenia de mi, en el fons. I llavors la recerca va ser més fàcil.

Vaig tenir sort. A Urgències vaig parlar amb un metge simpàtic i encantador que es va preocupar per mi. Em va fer seure un moment a una sala on no hi havia gaire gent i em va dir que ara venia. Quan va tornar feia més cara de metge que abans. Però no puc queixar-me de res. Em va anunciar la mort de la Júlia directament però amb una cara de pena molt gran. Vaig arrencar a plorar serenament. Després vaig donar-li les gràcies i vam fer una encaixada de mans com si tanquéssim un acord.

Tot allò feia fàstic.

4 comentaris

Filed under Uncategorized

31. El suïcidi del coix

(Fotografia descriu text)

Em van apallissar el 12 de setembre de 1981. Després, el meu pas pel món ha estat convencional tot i que literalment coix. He viscut tres relacions importants amb tres finals diferents, he superat la pèrdua d’un germà amb el qual ja no em parlava, m’han operat set vegades de la cama, he treballat perquè gent mesquina s’enriquís i he tingut un gos que ha mort de càncer de pell. No estic a prop del suïcidi, però suposo que tampoc no n’estic més lluny que qualsevol altre.

Avui ja és quasi estiu i he volgut anar a la platja.

El cel s’ha tapat de seguida i ha començat a plovisquejar. Malgrat això, he decidit passejar una estona. M’he descalçat i he caminat per la vorera de la mar. No ha estat romàntic; no m’he posat melangiós ni trist, tot i que, per ser el Mediterrani, el mar aparentava prou majestuositat. S’ha alçat un vent estrany que l’ha eriçat i les onades que esclataven amb força a la riba m’esquitxaven la cara. M’he apartat una mica de l’aigua. De més lluny, hom s’adonava que havia pres un color metàl·lic i fred.

He arribat a l’espigó cansat i m’he assegut a una pedra. Algun raig de sol s’ha colat entre el cel esblaimat, però el plugim no ha parat. He descansat cinc minuts i m’he aixecat disposat a tornar.

Quan he començat la marxa he vist una figura molt llunyana que semblava rebolcar-se a la sorra. De més a prop, he pogut destriar que eren almenys dues persones i no una. I encara una mica més a la vora de l’acció, me n’he adonat que eren tres homes i no dos.

M’he quedat quiet a una cinquantena de metres. No entenia què estaven fent. Malgrat tot, encara era massa lluny d’ells. Movien els braços. O s’abraçaven. O qualsevol cosa. Ho podria esbrinar si m’hi apropava.

Quiet i dret, he començat a notar massa el plugim. El sol havia tornat a desaparèixer. M’he mirat el peu, que em començava a fer mal. Com sempre, veure’l nu m’ha fet fàstic.

Quan he apujat la mirada m’he topat amb les petjades que jo mateix havia deixat a l’anada del passeig. No m’hi havia fixat mai. Per culpa de la coixesa, eren poc simètriques.

6 comentaris

Filed under Uncategorized

30. Una explosió de felicitat

(Text il·lustra fotografia)

Perdut i trist a una platja que no havia trepitjat mai abans, va ser la primera vegada que vaig sentir incòmode al costat del mar. Malgrat estar sol, em queixava en veu baixa per tot. Aquell dia va ser força insuportable suportar-me.

Vaig provar de llegir, però m’havia deixat les ulleres de sol a l’altra bossa.  Així que vaig escopir un renec. Vaig ajeure’m bocaterrosa, però a sota la tovallola hi havia dues o tres pedres que se’m clavaven a l’entrecuix. Ja suava quan em vaig aixecar per canviar la tovallola de lloc. Vaig mirar el cel. Malgrat la calor i la claror blanca, no feia un dia agradable. El cel estava enteranyinat, com si estigués brut. La boca em va fer fer un soroll de desaprovació. Volia marxar ja d’allà, però no m’ho vaig permetre: hi havia arribat després de dues hores de cotxe i acabava d’arribar, així que calia aguantar com a mínim dues hores més. Vaig sospirar i vaig tornar a asseure’m a la tovallola. La platja estava realment buida, però aquest fet no convertia en cap cas l’estampa en una cosa paradisíaca, sinó que ho entristia encara tot més. Vaig notar com la cara se’m deformava amb una ganyota de fàstic. No vaig estar més de cinc minuts estirat. Vaig decidir provar l’aigua. Estava massa freda i vaig fer que no amb el cap. Vaig tornar a la tovallola. Els peus se m’havien omplert de sorra. No era ni molt blanca ni molt fosca, ni molt fina ni molt gruixuda. La imprecisió em va enervar, sobretot perquè, no sé com, em va fer pensar en mi, però de seguida vaig considerar que pensar en mi feia fàstic. Així que finalment només vaig poder pensar que tot era horrible i que res no valia la pena. Tot això em va passar pel cap sense gaires matisos. I així és com vaig començar a maleir la simplicitat i el tot és blanc i el tot és negre. Suposo que havia oblidat ja la sorra imprecisa que m’envoltava. L’única solució que vaig trobar a tot plegat fou tancar els ulls. Tenia mal de cap i veia estrelletes d’enlluernament, així que vaig tornar a deixar anar un soroll de queixa, que anà seguit tot d’una d’un altre so una mica diferent, com més intens, que volia queixar-se de la queixa anterior. Tot seguit, prement les barres de la boca, vaig adormir-me. Un malson em va atacar durant el son: vaig veure tots aquells que no volia veure i vaig patir com un animal ferit de mort. Després, en el somni, vaig obtenir venjança, però no em va deixar un bon gust de boca. Em vaig despertar amb mala consciència i tenint la sensació que no tenia dret a res. Vaig incorporar-me una mica, aixecant només el cap i el pit. No em podia creure estar-ho passant tant malament a una platja. Vaig arribar a creure que mai més no tornaria a gaudir al costat del mar. Quina tristor. Potser només era que em feia falta companyia, però valia la pena mirar de no pensar-hi gaire, en això.

Després, com si preveiés algun desenllaç que no implicava digressió, sinó  més aviat acció, sembla que vaig poder deixar de discórrer.

Mentre em deixava anar, vaig veure que el cel s’estava desenteranyinant. De fet, no m’hi vaig fixar del tot fins que un avió, de sobte, va irrompre volant molt baix per sobre el meu cap. El bramul salvatge em posà la pell de gallina, però no em va molestar excessivament. Suposo que tenia ganes de plorar i necessitava un cop de mà. La violència del so i de la imatge em van ajudar. L’avió semblava anar a poc a poc i semblava volar tan baix aposta. Per això, mentre plorava, vaig forçar-me a dibuixar un somriure perquè vaig creure que un rostre plorant i somrient a la vegada era exactament allò que li feia falta a aquella situació, sobretot tenint en compte un cel ara tan clar.

En sentir, segons després que l’avió s’amagués darrere els matolls de la platja, el so brutal d’una col·lisió, jo ja no plorava. Per altra banda, no vaig fer cap esforç per esborrar el somriure de la cara.

Tot ha d’acabar d’alguna manera, vaig pensar.

2 comentaris

Filed under Uncategorized

28. La paret de Charles M. Schulz

(Text il·lustra fotografia)

-Estàs bé? –li dic.

-Pse.

-Pse? Joder.

-No, no et desanimis. Ho sento, de debò –quanta, quanta pena a la veu.

-És que no creia que fos així, tot això –sóc estúpid, què putes estic dient?

-Ah, molt bé. I es pot saber què esperaves? –quina ira més trista.

-Perdona’m –és l’única cosa que se m’acut com a resposta, quina merda.

-No passa res.

-Però t’he fet mal? –no suporto veure-la tan afligida, em moro.

-T’he dit que no passa res –ha canviat el to, gràcies a Déu. –Així que, va, prova-ho, prova-ho un altre cop.

-Segur? –ara fins i tot ric, quan ho dic; com canvien de ràpid, les coses.

-I tant. No vull quedar-me a mitges.

k

-Que dorms?

-No.

-Saps què? Quan era petit vaig escriure un conte sobre una paret d’una escola. Crec que vaig agafar la idea de la germana del Charlie Brown, la Sally, que de vegades, s’apropava a l’escola quan no tenia classe per parlar una estona amb la seva paret. Espera. Ho busco, tinc els Charlies Browns aquí mateix. Sí. Exacte. Mira: Sally de cara a la paret, diu: “Detesto ser un no ningú. Voldria ser una gran estrella de la TV. Si fos una gran estrella de la TV no hauria d’anar a l’escola”. Quan ho sent, la paret, feta tota de maons, pensa: “Jo també voldria ser la capella sixtina, patufa, però no ho sóc!”.  A partir d’aquí, la paret es traumatitza. “No sóc res més que una escola corrent… Quan era jove estava segura que seria un institut d’art o un conservatori de música. Les visites turístiques m’ignoren… sóc tan sols una escola més… Ni he sortit mai en cap postal!”, es lamenta. La Sally intenta animar-la: “No t’hauries d’avergonyir de ser una escola… Pensa en la teva contribució a la cultura…”. “Sí, sóc massa pessimista… Si sabessis com em deprimeix la ferum de mantega de cacauet!”, respon la pobra paret. El dia següent, veu entrar els nens: “Ja tornen amb els seus berenars plens de mantega de cacauet… Que depriment! El director es queixa que no tinc prou sales… Els mestres diuen que sóc freda… L’inspector d’edificació sempre em critica… Els bidells em detesten… Que deprimida estic! Ploraria però tinc por de mullar els vidres de les meves finestres”. Ostres, què bo. No la recordava tan bona, aquesta historieta.  I encara segueix. Mira aquí: el Charlie Brown, amb pijama, agafa el diari al matí. Se li obren els ulls: “UNA ESCOLA S’ESFONDRA DURANT LA NIT, mare meva!”. La Sally, quan se n’assabenta, corre amb els braços aixecats i cridant: “Escola! Escola! Escola!”. Davant les runes, agenollada, heus aquí la pietat: “Per què ho has fet?! Per què ho has fet?! La nostra pobra escola… Per què han de passar aquestes coses? Una escola tan bonica… i ara tan sols una pila de runes”. Quan queda sola del tot, les runes encara poden pronunciar, amb l’últim fil de veu: “Estimeu-me, estimeu les meves runes!”. Ostres. Què escandalosament bo. Charles M. Schulz. Charles M. Schulz. I jo, jo, pocavergonya desgraciat, quina manera més vil de robar una idea. Si vaig guanyar un premi i tot, amb aquell conte! Sóc un impostor.

-Tranquil, segur que no era exactament igual, la teva història –quina veu més dolça i reconfortant, que té ara, per l’amor de Déu, quina veu més dolça.

-Ja. Potser tens raó –em deixo convèncer.

-No et desanimis –ho diu amb picardia. Que viva.

-Gràcies –ho dic amb picardia. Que viu.

j

I vivim.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

26. La darrera fugida

(Text il·lustra fotografia)

T’ho explicaré. Vaig aixecar el got buit de cervesa mirant cap a la barra perquè el cambrer me’n servís un altre. La tele ensenyava la imatge emboirada d’una monja que deia no sé què sobre el perdó. L’ull em feia mal i notava com s’inflava poc a poc. Recordo que em va preocupar l’aspecte amb què em quedaria el rostre. Això sí, tanmateix, després del que acabava de fer, l’endemà tampoc no m’hauria pogut presentar a l’entrevista de feina que m’havia aconseguit el meu germà. Buf. Era cert. La família. La família tornaria a tenir un disgust de mort. Era l’única cosa que em sabia greu. D’altra banda, tenint en compte la situació, estava prou serè i tranquil. Potser sí que quan vaig veure el cambrer venir cap a la taula amb la cervesa a la mà vaig pensar que no havia estat una decisió gaire encertada demanar-la, però fent una llambregada ràpida al meu voltant, tampoc em va semblar que hi hagués res gaire seriós que pogués preocupar-me. Al bar només hi havia el cambrer, que després de servir-me va tornar darrere la barra per furgar-se una dent amb un palillo enfosquit, i una dona que plorava asseguda davant seu. A més, tenint en compte que l’establiment estava apartat de la civilització, la veritat és que tenia temps de sobres abans que ningú no descobrís res allà a fora. Però allò que em va acabar de relaxar, mira tu, fou la imatge de la cervesa damunt la taula. Els dits se’m van mullar quan vaig agafar el got i vaig veure l’anell humit que havia deixat damunt el marbre. Estava freda, perfecta. Coi, hagués estat un pecat marxar d’allà. A la fi, vaig apropar-me el got als llavis. És possible que fes alguna ganyota als primers glops, perquè la dona, que s’havia encarat cap on era jo, va parar de somicar i em va interrogar amb una mirada estranyada. El got estava mal esbandit o vés a saber què. La qüestió és que vaig notar un lleuger regust a sabó. Però el món és misteriós: aquell sabor estrany no em va molestar gens ni mica. Tot el contrari. No ho sé. Em devia evocar algun gust que ja coneixia d’algun altre moment, ja saps què vull dir, de la joventut o d’alguna cosa d’aquestes. No ho sé. Però d’allò que n’estic segur, ara ho veig, és que en aquell instant em vaig sentir feliç. Sí, senyor. Feliç com un estúpid i mocós nen petit. I  no res. Ja està. Això és tot. Bé, això i que avui ja no em sento tan bé, és clar. De fet, tot i que ja no em fa mal l’ull, em trobo francament malament. Deu ser que ja no tinc edat per a les fugides. Estic cansat.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

24. La baralla

(Fotografia descriu text)

A la festa de David O. Selznick tot era luxe i glamour. La vaixella i les copes brillaven i una estàtua d’un àngel de gel plena de fruita adornava el centre de la taula amb el bufet. Hi havia quasi una dotzena de taules rodones i una banda de música. Els actors, els productors i els directors menjaven i xerraven perquè allà tot anava bé.

John Huston, però, estava cansat i fastiguejat. Aquells dies feia poc que havia tornat del front i tenia aquell malestar postbèl·lic tant honorable i de bon nordamericà que li feia menysprear els luxes i les frivolitats.

“Després d’haver conviscut amb autèntics herois, no estic d’humor per aguantar els herois de la pantalla”, es va dir, així que va sortir del majestuós menjador i es va dirigir al vestíbul, on quasi no hi havia ningú. Més tranquil, va estar-se amb una copa i una mà a la butxaca allà dret, sense fer res, fins que va trobar-se Errol Flynn.

Gairebé no el coneixia. Flynn havia treballat a la Warner com a actor contractat i Huston l’havia vist pels sets, però no havien coincidit en cap rodatge en concret. Flynn, diria més tard Huston amb un to quasi d’elogi, era un cercabregues, un bevedor, un esvalotador i un putero, tant en la seva imatge cinematogràfica com en el seu comportament diari (coincidència que funcionava perfectament en el sistema dels estudis de Hollywood, on s’intentava que cada actor tingués un valor concret que el públic conegués i, així, sabés en cada moment què anava a veure si comprava una entrada per un film on apareixia un actor determinat). Veient i endevinant l’estat d’ànim de Huston, Flynn va deixar-li anar un comentari ofensiu sobre una senyoreta que el director s’apreciava molt. Aquest es va deixar enfurismar i li va dir:

-Això és mentida! I encara que fos veritat, només un fill de puta ho repetiria.

Flynn, tot seguit, va preguntar-li si volia dirimir l’assumpte a cops i Huston va acceptar encantat.

Van anar al fons del jardí, on tot era fosc. Van treure’s les jaquetes i varen començar. El remor llunyà de la música i la gent els acompanyava.

Huston va caure de seguida i es va ferir els colzes, però es va aixecar. Després de rebre uns quants cops de puny més que el van espavilar, també va poder repartir. Però Flynn, que en aquells temps era més fort que ell, ja li havia pres distància i li havia romput el nas i partit la cella. Almenys Huston va poder-li castigar bé les costelles.

Des de la terrasseta de casa dels Selznick, si es mirava el jardí, només es veia l’espessor dels arbres de més al fons. Potser si algú s’hi hagués fixat molt, hagués descobert algun reflex de llum que rebotava a les sivelles dels cinturons dels dos púgils en moviment. Però no va ser fins una hora més tard, quan la festa s’estava acabant, que uns convidats van descobrir els dos lluitadors gràcies que van quedar il·luminats pels fars dels cotxes quan donaven la volta per de sortir de la casa.

Els van separar i van fer fora Flynn.

Havia estat una baralla neta, cap dels dos havia comès cap falta i no hi va haver res a recriminar-se.

Huston va quedar-se a dormir aquella nit a ca els Selznick, però el dia següent va haver d’ingressar a l’hospital. Flynn el va trucar per saber com estava i per dir-li que ell tenia dues costelles trencades. Huston va fer-li saber que havia gaudit molt de la baralla i que esperava poder-la repetir algun dia.

El pare de Huston, quan va tenir notícia de l’accident, va suggerir que podrien celebrar un combat venent entrades amb finalitats benèfiques. No ho van arribar a fer mai.

John Huston i Errol Flynn no es van tornar a veure fins que, a Àfrica dotze anys més tard, el director va dirigir l’actor al rodatge de Les arrels del cel.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

23. L’escala

Mentrestant, a baix, la dona va acomiadar-se de l’home i el va deixar sol davant l’escala. De sobte, abans de pujar el primer esglaó, un cos va irrompre al capdamunt de tot, tallant el cel blanc.

George, va cridar:

-Tu, el d’allà a dalt, què mires?

No va obtenir cap resposta. El cos restà immòbil.

-Digues. Què vols? –va insistir George.

No es va sentir dir res. Només el so del vent trencava el silenci.

-Qui ets?

George suava.

-Ves-te’n!

Però el desconegut seguia sense dir res.

-Fuig!

George va deixar de mirar cap a dalt. Amb els ulls clavats al terra, va continuar cridant, cada vegada més agressiu:

-Deixa’m! De debò, deixa’m.

Va començar a fer que no amb el cap i a xutar la neu que hi havia al terra.

-Et mataré! Et mataré!

Després, sense deixar de moure el cap, va donar voltes sobre si mateix. Entre dents, va seguir remugant les mateixes paraules, cada cop més fluix.

-Et mataré. Et mataré.

Tancà els ulls amb força i esclatà a xisclar.

-Aaaaaaaaaaaaah! Aaaaaaaaaaaaah! Aaaaaaaaaaaaah!

Va estar bramant fins que va caure esgotat de genolls. Estava singlotant i amb les galtes plenes de llàgrimes.

-Ves-te’n. Ves-te’n.

Com un animal ferit, de quatre potes i sense aixecar la vista, va començar a pujar els primers esglaons en lentitud.

-Ves-te’n. Ves-te’n.

Parà un moment.

Llavors féu un bot, s’incorporà i arrencà a córrer cap a dalt.

-Ves-te’n! Ves-te’n!

L’ascens fou dur. La neu s’estava desfent. George va relliscar a la meitat de l’escala, però es va aixecar i va seguir endavant.

A la fi, va arribar a dalt de tot. No va veure a ningú. Va caminar uns metres més enllà, per mirar darrere un edifici. Els carrers eren buits.

A poc a poc, va tornar cap a l’escala.

Mentrestant, a baix, la dona va acomiadar-se de l’home i el va deixar sol davant l’escala. De sobte, abans de pujar el primer esglaó, un cos va irrompre al capdamunt de tot, tallant el cel blanc.

(Text ha il·lustrat fotografia)

f

1 comentari

Filed under Uncategorized

22. Els enemics

(Fotografia descriu text)

M’agrada tenir enemics, em fa sentir viu. Però aquell matí la cosa va sortir de mare.

L’avorriment em va fer anar al lavabo.

Els serveis de la meva planta no estaven disponibles. Com que m’havia deixat la clau de l’ascensor a la taula, vaig haver de pujar al pis de dalt a peu, on sí que vaig trobar els lavabos oberts.

Hi havia un urinari lliure entre dos d’ocupats, però com que creia que la cosa es podria animar vaig dirigir-me directament cap a la porta d’una mica més enllà. El compartiment estava ocupat. Davant aquest impediment vaig sospesar utilitzar l’urinari lliure per sortir del pas i deixar els grans plans per més tard, però em va fer mandra tant el fet d’abaixar-me la bragueta entre dos desconeguts com el d’haver de tornar a fer el viatge més endavant.

Així que, recolzant el cul sobre el marbre de les piques, vaig decidir esperar.

Els dos homes van marxar aviat. Sol, vaig aprofitar per girar-me, mirar-me al mirall i pentinar-me. Amb les mans a les butxaques, vaig tornar a posar el cul sobre la pica. Com que el del vàter trigava a sortir, vaig començar a pensar i a sentir-me incòmode. Potser seria una mica comprometedor trobar-me’l de cara quan sortís. I encara seria menys agradable entrar-hi tot seguit. Així que vaig planejar que, just quan l’home sortís, simularia estar rentant-me les mans.

Després d’una estona vaig sentir el dringar d’una sivella d’un cinturó. Vaig preparar la meva posada en escena i vaig començar a actuar. L’aigua estava freda. Les mans ja em feien una mica de mal quan, per fi, vaig sentir la cadena i com s’obria la balda. Però en aquell mateix moment algú també va començar a obrir la porta general. En un instant vaig passar a estar rodejat per dos homes que, per desgràcia, ja havia vist abans.

Eren les dues persones que més odiava del món. I sé que les odiava de debò perquè no les coneixia gaire i és impossible no estimar allò que un coneix bé. Eren dos homes que m’havia creuat algun cop pels passadissos i que, des del primer dia, quan passaven pel meu costat em feien sentir una esgarrifança. No anaven ni molt arreglats ni molt malgirbats, no feien bona olor, però tampoc no pudien, no semblaven ni enfadats ni contents; de fet no tenien res de particular excepte que s’assemblaven exageradament entre ells: eren dues persones clòniques. Allò que també m’inquietava, i potser era el que més angúnia em feia, és que sempre que coincidia amb un d’ells coincidia també amb l’altre. I no és que fossin germans o familiars que anessin junts. De fet, no devien ser ni amics: no els havia vist mai dirigir-se una paraula o un gest de complicitat.

Si per alguna raó t’hi fixaves, veies que tenien el cap petit i triangular. Darrere sengles ulleres quadrades sense muntura i de branques negres, cadascun comptava amb dos ulls foscos un xic massa enganxats a uns nassos que, per la seva banda, estaven prou ben fets. Sota dos bigotis anodins, els dos homes ensenyaven dues boquetes de canari acabades en punta i, sota les barbetes suficientment afaitades, tenien un coll prim i llarg. Si hem de ser uns descriptors precisos, també hem d’assenyalar que tenien uns braços escanyolits que contrastaven amb una còrpora una mica inflada, tot i que aquesta suma d’extremitats lleugeres amb el tronc pronunciat resultava a primera vista més o menys harmoniosa o, com a mínim, menys pintoresca del que us pugueu imaginar. Pel que fa a l’edat, cap dels dos no semblava ser ni molt vell ni molt jove. Només l’extremadament subtil coixesa d’un d’ells me’l feia veure com “el gran”.

Precisament “el gran” era qui acabava d’entrar per la porta general i, sense dir res -jo els veia pel mirall encara amb les mans sota l’aixeta-, va creuar-se amb el seu doble per darrere meu, va entrar al compartiment del vàter i s’hi va tancar. El que n’acabava de sortir va col·locar-se al meu costat, fregant-me el braç. Accionà l’aixeta i es començà a rentar les mans amb mi. Em va mirar mirar-lo a través del reflex i un calfred em va fer apartar els ulls cap a un altre cantó.

Sense saber què fer, vaig seguir amb les mans sota el raig d’aigua. Ja quasi ni les sentia. Atent al mirall, de seguida vaig notar com l’home m’anava perforant amb unes llambregades més aviat condescendents. L’home trigava molt a netejar-se les mans, com si cregués que, per lògica, jo havia d’acabar abans que ell pel fet que havia començat primer. Almenys aquesta batalla la vaig guanyar jo: ell va aturar l’aixeta i va començar a assecar-se les mans a l’eixugador. De tant en tant, seguia mirant-me pel mirall, com si no entengués què estava fent jo allà tanta estona. Em vaig sentir menyspreat, semblava que en aquella situació el tipus estrany fos jo i no ell o el seu doble que m’havia robat el lloc. Vaig pensar que potser era hora de retirar-se i marxar d’allà cap cot i amb la cua entre cames, però l’orgull ferit em va fer seguir aguantant l’aigua freda i els esguards cada cop més constants i impúdics de l’home. Ara trigava a eixugar-se les mans. A la fi, el soroll de l’eixugador va cessar. Però l’home no es va moure del meu darrere, ara mirant-me directament i sense cap vergonya, com si esperés alguna cosa. Vaig notar com les galtes se’m tornaven vermelles i no vaig aguantar més.

Amb els punys tancats, em vaig girar per encarar-m’hi, però la porta del compartiment del vàter es va obrir de cop cap a mi, impedint-me seguir veure res més.

Vaig xocar contra la porta amb força i vaig caure enrere, amb tan mala fortuna que la nuca impactà amb la cantonada del marbre de la pica.

La parella, amb un posat idèntic que no ensenyava ara ni pena ni ràbia, ni por ni seguretat, ni culpabilitat ni innocència, va seguir mirant-me uns minuts després que jo expirés.

“El gran”, sense dir res ni fer cap gest a l’altre, va prendre la iniciativa. Va obrir la porta i va desaparèixer. L’altre, sense grans escarafalls, el va seguir, deixant-me per fi tot sol.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized