47. La primera opció

(Text il·lustra fotografia)

No et podria assegurar que fos la seva primera opció, però, com que sempre li havien dit que aquell era el camí i ella mai no havia estat qualcú amb gaire esma per discutir res, s’hi va ficar de cap sense pensar-s’ho dues vegades. Tanmateix en aquell moment ella era feliç i tu no, així que no et serà fàcil criticar-la sense que et caigui la cara de vergonya.

Va marxar el 31 de desembre de l’any en què tot, això li havien dit, li havia sortit malament. No tornaria mai més, valia més que no ho fes, li recomanaven, però això tampoc no t’ha d’inquietar, a tu, ara: t’enterrarà i després viurà anys, lustres i dècades sense tu.

A la nova vida, no va decidir res però va fer-ho tot. Va treballar, va oblidar-te amb dos o tres amants, va conèixer un noi agradable que era estranger com ella, van ajuntar-se, van tenir una filla, en van tenir cura i la van educar tan bé com el país nou i la seva inexperiència els ho van permetre, van separar-se, va plorar, va fer xantatge emocional a qui més estimava -a qui més estimaria mai, que no ets tu-, va recuperar-se, va conèixer altres homes i, seguint els consells d’una antiga amiga, va acabar vivint a una caseta tronada a la platja sola, amb cinc gats i rebent de tant en tant visites de gent d’allà i gent d’aquí que encara se’n recordava d’ella i volien aprofitar l’avinentesa per visitar, ara que ningú ja no treballava perquè eren velles i vells moribunds, una terra exòtica. No va decidir res però va fer-ho tot i amb això, com en tantes altres coses, ha estat millor que tu.

Avui, quan ja no rep visites perquè tothom és mort, ella encara és viva, això li han dit uns metges fantasmagòrics natius i no té cap raó per no creure’ls, que ella mai no havia estat qualcú amb gaire esma per discutir res i no troba que sigui ara el moment per començar a fer-ho. Així que, tot i estar sola, viu mentre tu ja no ho pots fer: es mulla les cames a la vorera de la mar a cada sortida de sol, aboca llet als bols dels gats, esmorza un cafè i llegeix el diari que li duu el noiet moreno i simpàtic a qui falta una dent, passeja fins l’hotel a l’est de la platja, saluda els amos, dina amb ells, torna a casa, fa una migdiada amb la televisió encesa, es desperta amb la boca pastosa, es neteja la cara, t’escriu una carta, l’arxiva a la carpeta on les acumula, plora mentre fa el sopar, sopa, llegeix fins que les ulleres li rellisquen del nas i  cau rendida amb el cap tort.

Estima-la, allà on siguis.

33. El regne

(Fotografia descriu text)

Vist des del balcó de casa, l’edifici de l’hospital era pulcre fins a l’insult, blanc com la neu, net com una patena, de finestres diligentment tancades i d’adornaments simètricament perfectes.

Un cos caigut del cel es va interposar, de cop i volta i només per un moment, entre l’edifici i la meva mirada. No vaig tenir clar què havia passat fins que no vaig sentir un esclafit. Vaig aixecar-me de la cadira amb el cigarret a la mà i vaig abocar-me al buit. La veïna, una bona amiga, s’acabava d’estampar contra el terra.

La primera reacció fou la de tirar-me daltabaix jo també. Potser cauria sobre seu i algú en podria prendre una bona instantània, com quan caigué la segona torre bessona i tothom ja estava preparat per enregistrar-ho ben enregistrat. En lloc d’això vaig fer mitja volta, vaig apagar el cigarret a un test sense planta i vaig entrar a casa per vestir-me.

Per desgràcia, la Júlia encara no estava morta del tot. Després de passar per davant el meu balcó, es veu que havia anat ensopegant amb els fils d’estendre dels veïns –jo no en tenia– i aquests van esmorteir la caiguda.

L’ambulància no ens va fer esperar gaire i va arribar derrapant al revolt de la cantonada, com en una pel·lícula. El conductor i una noia que feien cara d’enfadats ens van fer apartar del cos i, després d’una primera exploració, la van entaforar dins el vehicle. Vaig preguntar si la duien a l’hospital que es veia des de casa i em van respondre que sí.

Amb la moto vaig intentar seguir l’estela de l’ambulància, em vaig saltar semàfors i stops, vaig haver d’esquivar un cotxe i vaig frenar en sec a causa d’una bona dona amb cotxet. A la fi vaig arribar a la porta de l’edifici de l’hospital, que s’alçava asèptic i diví davant meu. L’ambulància baixà per la rampa de les ambulàncies. Jo vaig deixar la moto al carrer, damunt la vorera del davant.

L’interior de l’edifici feia pudor de monja.

La recepcionista parlava en veu baixa amb el noi de les lliteres. Vaig esperar darrere el jove, mirant de fer cara de preocupació per tal que la noia m’atengués ràpid. Però el seu flirteig era massa seriós i no vaig aconseguir cridar l’atenció; van acabar la conversa quan van voler.

Les indicacions de la noia em semblaren molt correctes, formals i d’accent molt català.

Vaig començar a fer passadissos cercant l’ascensor número 7. Vaig veure parelles de metges caminant en paral·lel que feien safareig, un grupet d’estudiants que escoltaven molt atentament un doctor que duia les mans a les butxaques perquè allò era tan fàcil que podia fer-ho fins i tot sense mans, vuit pacients amb pijama voltant i esperant o bé una mort o bé una cura –quatre amb cadires de rodes i quatre a peu però que arrossegaven el gota a gota–, una infermera remugant alguna cosa entre dents mentre sortia d’una habitació, una sala d’espera plena de persones que, en passar, em van clavar una mirada d’auxili, l’ascensor número 4, l’ascensor número 2, les escales d’incendis, l’ascensor número 6, l’ascensor número 1, una altra escala d’incendis, un metge ros, alt i amb barba de dos dies que parlava una mica acotat amb una noieta innocent que també anava amb bata però de la qual no en sabria dir el rang i, finalment, l’ascensor número 7.

A dins no sonava cap música. Tampoc no hi havia cap mirall.

Vaig sortir de l’ascensor quan tocava i vaig dirigir-me a la sala d’espera d’aquella planta. Després d’una estona, vaig preguntar per la Júlia a la primera infermera que vaig veure. Va mirar l’ordinador i va resultar que sí,  que ja estava feta l’entrada de la pacient, però que no era allà. La recepcionista catalana de l’entrada s’havia equivocat. Havia de tornar a baix.

Ja no vaig córrer, vaig pensar que res no depenia de mi, en el fons. I llavors la recerca va ser més fàcil.

Vaig tenir sort. A Urgències vaig parlar amb un metge simpàtic i encantador que es va preocupar per mi. Em va fer seure un moment a una sala on no hi havia gaire gent i em va dir que ara venia. Quan va tornar feia més cara de metge que abans. Però no puc queixar-me de res. Em va anunciar la mort de la Júlia directament però amb una cara de pena molt gran. Vaig arrencar a plorar serenament. Després vaig donar-li les gràcies i vam fer una encaixada de mans com si tanquéssim un acord.

Tot allò feia fàstic.