45. La farsant

(Text il·lustra fotografia)

Vaig escapar-me de la bruna quan aquesta, a la dutxa, em va fer un petó als llavis. Em va dir que ella també era verge i que no em preocupés, que tot aniria bé. És veritat que va parar de tocar-me quan vaig esclatar a plorar i que, fins llavors, a la masia, m’havia tractat molt bé, quasi com una mare. Però ara s’estava aprofitant de mi. La seves excuses eren una merda. Jo encara no podia tenir fills. A més, la trobava lletja. Tenia els llavis inflats i les dents brutes. Estava prima, quasi esquelètica. Suposo que sempre m’havia donat més menjar a mi. Sé que no era dolenta, però estava boja.

Vaig patinar i patinar per l’asfalt esquerdat, entre fàbriques abandonades, entre magatzems mig esfondrats, fins que, un mes més tard, pocs dies abans de trobar la ciutat i descobrir que tot havia estat mentida, vaig creure veure-la a l’esplanada. Em devia haver seguit. No em vaig atrevir a apropar-me al cos mort, que reposava al bell mig del pla. Les mosques voleiaven emborratxades per sobre el cadàver. Alguna bèstia l’havia esbudellat. Des de lluny, la vaig saludar amb el nostre gest. Pobra Alba. Pobra imbècil.

14. Ho sento, t’has equivocat de número

(Fotografia descriu text)

Va sonar el telèfon.

-Sí?

Una veu d’infant trencada per singlots i plors va dir, a l’altre cantó:

-Papa?

-Perdona?

-Papa?

-No… no, crec que t’equivoques.

-Papa, papa, no pengis.

-Mira, és que crec que t’equivoques.

-On és el meu papa?

-No ho sé. A veure, tranquil. T’has equivocat de número.

-No… No. He marcat el número del paper. El papa em va dir que l’utilitzés si passava alguna cosa.

-Ho sento, però és que t’has equivocat de número. Hauries de penjar i tornar a marcar.

-No… no tinc més monedes. Papa. No tinc més monedes. Jo he marcat el número del paper, el d’aquí, el del paper.

-Ho sento, però jo no hi puc fer res.

-No, no pengi, si us plau, no pengi. Què faré, jo?

-Però que t’ha passat res? Què tens?

-M’he perdut… No conec aquest carrer. No sé on sóc.

-A veure, tranquil…

-No sé on sóc, no sé on sóc…

-Tranquil, tranquil. On has d’anar?

-Jo baixo sempre a la mateixa parada d’autobús, sempre a la mateixa, i després només és un carrer tot recte i després un altre a l’esquerre…

-D’acord, d’acord. Però tu on vius?

-Al costat de la placeta, on hi ha el colmado.

-Però… com es diu aquesta placeta?

-És la placeta del colmado…

-Sí, però… A veure, a veure, tranquil. No ho sé. A veure, no veus per aquí a prop teu alguna placa que et digui a quin carrer ets?

-Ai, és molt ample, és molt ample, el carrer, i no la veig, no la veig.

-Surt un moment de la cabina i mira-ho, si no no et podré ajudar.

-No, no… Tinc por, és fosc.

-No passarà res, de debò, ho has de fer i així et podré ajudar.

-Però no… vostè no… vostè no penjarà, oi?

-No. Tu estigues tranquil i surt de la cabina i mira el rètol del carrer i digue’m on ets i així t’ajudaré a trobar casa teva…

-No pengi, eh?, no pengi…

-No penjaré, tu tranquil… De quant és la moneda que has ficat?

-Què?

-De quan és la moneda que has ficat? Vull saber si se t’acabarà el temps o no…

-Era de… de cent pessetes.

-Val, tot bé, així. Tu tranquil. Surt i mira el nom del carrer.

-D’acord, d’acord…

L’auricular va reproduir el so d’una porta que s’obria i, després, de fons, un crit histèric que exclamava:

-No!

-Escolta? Escolta? Què et passa? Torna a la cabina! Torna a la cabina!

Va haver-hi un silenci llarg.

Finalment, la porta es tornà a obrir. La veu ara era d’un home.

-Hola.

-On, on és el petit?

-No es preocupi.

-Però què n’ha fet, vostè, del petit?

-No n’he fet res. Li dic que no es preocupi.

-No, no pengi.

-Miri-ho així: ha estat tot una broma.

-Com? Què ha fet amb el nen?

-No. No hi ha cap nen. Ha estat tot una broma.

-Però, què diu? I el nen?

-Era jo mateix fent de nen. De debò. No ha passat res.

-Tot era…?

-Sí. Tot era mentida, un joc.

-Però… per què?

-Ho sento.

La comunicació es va tallar.