(Text il·lustra fotografia)
Al món sobra gent i a mi m’agrada matar. Tot encaixa.
Si vaig devorar aquelles persones va ser perquè tenia gana i m’estava morint. La meva sang està enverinada i un àcid em corroeix el fetge. Era absolutament necessari que begués sang fresca.
M’agrada matar gent perquè és molt més divertit que matar animals salvatges al bosc.
Em fascinaven els temes relacionats amb la bruixeria i l’ocultisme. El 1975 vaig conèixer uns nois que semblaven simpàtics. Eren satanistes. Ingènuament em vaig unir al grup i vaig començar a assistir als rituals. Al començament jo no era més que un simple participant, però de seguida em vaig convertir en el vertader adorador del Diable. El meu cos i la meva ment pertanyien a Ell. M’estava convertint en una màquina de matar.
He assassinat tants vagabunds que no puc recordar-los a tots. Ho sento.
El habitants del planeta U-379 se’m van presentar amb una aparença lleugerament humana. Sempre que els vaig veure anaven despullats: no tenien genitals.
No hi ha al món cap assassí en sèrie millor que jo. No em penedeixo de res. Si pogués ho tornaria a fer.
Era molt senzill. Les veia i aconseguia que tinguessin el rostre de la meva madrastra.
No és el mateix obrir el ventre d’un animal que fer el mateix amb el d’una persona.
Al començament era un desastre. Les víctimes es desmaiaven de seguida i jo tenia certa aprensió. Poc a poc, però, es va convertir en una experiència meravellosa.
No ho hauria d’haver fet. Va ser repugnant. Tenia un gust horrible. És mentida que la carn humana tingui bon gust.
Cada vegada que baixava al celler era com si baixés a l’infern. Mentre era a l’escala el penediment era insuportable. Però un cop posava un peu al terra brut i humit em calmava i em sentia realment bé.
Una part de jo diu: “Brittany, mira quin noi més bonic, t’agradaria sortir amb ell”, però una altra part es pregunta com quedaria el seu cap clavat en un pal.
Quan ja era morta vaig tornar a dur el cos jove al llit amb mi i allò va ser el començament del final de la vida que jo coneixia. Havia començat a recórrer l’avinguda de la mort i a tenir un nou tipus de companyes de pis.
Això us ho escric amb un somriure.
No espero que em perdoneu, perquè jo mai no em perdonaré.
Bouvard i Pécuchet 