Tag Archives: fotografia

49. Volta

(Text il·lustra fotografia)

Els dimarts i els dijous sempre fèiem el mateix camí cap a l’acadèmia d’anglès. Amb l’Eric, sovint ens quedàvem una mica enrere. Més d’una vegada això ens va portar problemes. Sovint els altres, al davant, jugaven a robar pastisseria industrial a un colmado de barri regentat per un home calb i gras i coix i amb ulleres de muntura gruixuda i de vidres de cul d’ampolla. L’Eric i jo, just quan estàvem caminant per davant la botigueta i quasi sense haver-nos adonat que els altres hi havien entrat, veiem els amics, de cop i volta, sortir de la tenda corrent, saltant i bramant, insultant i sent dolents. Els veiem i rèiem i, quasi sense temps perquè l’home calb i gras ja estava a punt de treure el cap per la porta disposat a perseguir-nos amb una escombra, arrancàvem també a córrer darrere ells. Quan portàvem unes passes ens giràvem per veure l’home coixejar i blasfemar, ai, per tots els déus, ai, aquesta joventut.

Després tot es tranquil·litzava quan arribàvem a la placeta: l’Eric i jo tornàvem a parlar amb normalitat i els altres seguien davant. Recordo, sobretot, us ho puc prometre, les esquenes i els clatells dels altres. No sé per què, els veig en la temporada dels cabells curts i de les samarretes de màniga curta. Potser és perquè, precisament a partir de la primavera i del bon temps, aquell itinerari dels dimarts i dels dijous cap a l’acadèmia s’enriquia amb la presència, a la placeta, d’una fira petita, amb una caravana que venia pomes confitades, núvols de sucre i coco tallat triangularment, amb un lloc de caçar aneguets de goma grocs que nedaven desordenadament per un camí circular d’aigua i, sobretot, amb uns cavallets tan daurats i luxosos que cap dels nens podíem dir que ens agradaven per mor que algú ens digués nena, més que nena. Un dissabte vaig anar-hi amb els pares i m’hi vaig pujar. Després, cada vegada que passava per davant amb els amics, però, seguia fent el paper que no m’interessaven gens ni mica, aquells cavallets, i m’apuntava als improperis que deixàvem anar, just abans de marxar d’allà corrents –sempre se’ns feia tard–, als nens una mica més petits que s’hi havien muntat.

Tanmateix això passava amb l’Eric i no amb en Marc. Amb en Marc, el fotògraf de Bouvard i Pécuchet, no vam compartir mai cap d’aquests camins cap a l’acadèmia d’anglès perquè no anàvem a la mateixa escola i encara no ens coneixíem.

Però es veu que amb en Marc sí que coincidíem una mica més tard, després de la hora i mitja de la classe d’anglès, quan uns quants de tota l’acadèmia, entre ells el fotògraf de Bouvard i Pécuchet i jo, sense conèixer-nos, ens colàvem a l’única aula que tenia televisió. Allí un de nosaltres –no recordo haver-ho fet mai jo, ara que hi penso– engegava l’aparell per veure Bola de Drac Z. Recordo el planeta Nàmek que no acabava mai d’explotar.

Però mai veia l’episodi sencer. Com que tenia por d’arribar massa tard a casa, acostumava a marxar abans que acabés el capítol; ho feia corrents pel carrer desesperadament, tot per poder veure a casa els últims minuts. Normalment aconseguia arribar a temps i empassar-me els minuts finals i els títols de crèdit d’aquella època, que potser eren els pitjors que ha tingut mai Bola de Drac, voltes més voltes, el món va donant voltes.

D’altra banda, amb en Marc, en aquella aula de la televisió, mai no vam dir-nos res. Anys més tard, quan ens vam conèixer a l’institut, parlant, parlant, en Marc em va dir que em recordava de l’acadèmia d’anglès i que se’n recordava bé perquè, segons ell, jo tenia una cara especial, una cara de nen però a la vegada de vell –després, tot s’ha de dir, va matisar que potser hauria estat millor haver utilitzat adjectius com “seriosa” o “responsable” en lloc de la petita locució “de vell”.

7 comentaris

Filed under Uncategorized

40. Un divendres desastrós d’estiu

(Fotografia descriu text)

A la piscina municipal és on passen els somnis, ni més ni menys.

Feia un divendres desastrós d’estiu; ni rastre del sol, només núvols, vents i ruixats que no acabaven de caure. Quan vaig llevar-me d’un horror de malsons em vaig trobar amb mals de cap i mals gusts de boca pastosa que s’accentuaren per culpa d’un dejú forçat –nevera buida. La solució passava per anar a nedar una mica i mirar de no pensar en res.

La vespino va moure’s quatre-cents metres i va morir assedegada quan ja plovia; quatre gotes mal comptades; no va ser ni un xàfec d’estiu. Vaig deixar la moto a una cantonada i vaig caminar cap a la parada d’autobús.

El trajecte se’m féu llarg i pesat; vaig haver d’aixecar-me del lloc que havia trobat perquè una dona coixa em mirava a mi i només a mi per tal que la deixés seure. El terra estava mullat i les xancletes de plàstic relliscaven; amb prou feines podia mantenir la verticalitat durant les frenades.

Quan vaig baixar del bus, però, em vaig trobar a prop del mar i tot semblava millor; el dia, allà, era assolellat. Vaig saludar a la recepcionista, venia a la piscina des de petit, i vaig creuar el torniquet de l’entrada.

A la piscina exterior no hi havia gaire gent; les rajoles del voltant encara estaven humides. Vaig veure que la socorrista estava parlant amb una noia que feia top-less i que duia un nen petit en braços i vaig decidir llençar-me a l’aigua sense dutxar-me.

Ja no hi havia mals de caps ni mals gusts de boca; a la quarta piscina vaig començar a nedar esquena i el cel em va impressionar i em va convèncer que ja em trobava bé. Vaig veure com quatre núvols grans blancs i poc perillosos es movien ràpid i cinematogràficament.

No vaig pensar en res fins que vaig començar a somiar amb les dones dels meus somnis, perquè a la meva piscina és on passen els somnis, encara que no t’ho esperis i encara que no vulguis. Recordo que se’m van aparèixer, piscina rere piscina, una dotzena de rostres preciosos, morenos, pàl·lids, tendres i rudes, tots atractius, que regien una dotzena de cossos perfectes de tot tipus, grans i petits, carnosos i prims, tots encantadors. Ara bé, això sí, quan es vestien, totes aquestes noies dels meus somnis sempre es posaven la mateixa peça de roba: una camisa de quadres d’home.

Nedava somrient i amb els ulls oberts i, a poc a poc, el cel va tornar a aparèixer esplèndid. Vaig parar quan vaig arribar a la paret. A fora havia començat a arribar més gent. Omplien les gandules de plàstic blau; algunes persones xerraven cridant, altres llegien, els nens i les nenes jugaven; tothom semblava estar a gust. Us prometo que vaig agrair a Déu que existís un lloc com aquell.

Després de prendre el sol, després de llegir una mica, després de parlar cridant amb uns amics que eren allà cada dia, després de jugar amb pistoles d’aigua amb els fills i les filles dels amics, després de mullar sense voler els pits d’una jove que dormia i que em va perdonar amb la mirada, després de fer tot allò que havia de fer, vaig deixar-ho estar; me’n vaig anar a dutxar, em vaig vestir i vaig marxar.

Quan vaig pujar a l’autobús el cel començava a tapar-se de nou. Vaig seure a la part del darrere del tot. Per la finestra posterior veia allunyar-se el mar i l’edifici de la piscina. I va ser just abans d’agafar el revolt que els deixava enrere definitivament, quan vaig veure, caminant, solitària i somrient, en aquella direcció, una noia amb uns texans tallats per sobre els genolls i una camisa de quadres d’home.

Vaig pensar en com acabar allò. Calia fer parar l’autobús i anar-la a cercar precipitadament, després caldria dir una frase brillant i que ella somrigués i que tot coincidís; que anés cap a la meva piscina, que jo l’acompanyés, que ens coneguéssim en una xerrada a crits i a rialles, que s’enamorés de mi, que tornéssim xino-xano cap a casa, que de camí paréssim a fer un mos, que ens animéssim a fer unes ostres amb vi blanc, que un dia és un dia, que em digués de pujar a casa seva, que per primera vegada a la història una primera relació sexual fos plenament satisfactòria, que ens tornéssim a veure dos dies després, que tot tornés a anar bé, que setmanes més tard ens presentéssim les colles respectives d’amics, que mesos més tard ens presentéssim els pares i els germans, que anéssim a viure junts en un pis sense ascensor però amb una bona terrassa, que tinguéssim un fill i una filla, que passéssim mals moments per culpa d’algun malentès, que ho superéssim tot, que fóssim feliços com dos gínjols.

Però els somnis sempre es queden a la piscina, vaig pensar, és com una norma. Tanmateix, a més, ja havia quedat per dinar amb la Laura. Abans de trobar-me amb ella potser tindria temps de comprar-li una camisa i estalviar-me tanta aventura inútil.

7 comentaris

Filed under Uncategorized

39. L’anàlisi

(Text il·lustra fotografia)

k

A la foto al·legòrica s’hi veu el següent:

f

Vint-i-una diagonals o més, de les quals deu són les que poden representar les bigues, tres les columnes, dues les bases de barana, dues els agafadors de barana i sis els perímetres de finestres o balcons. “O més” fa referència als quaranta-quatre pals travessers que conformen les dues baranes i als trenta-dos llistons dels dos trossos de persianes que es poden veure més o menys amb claredat.

Un fragment de façana d’un edifici vell i tronat.

Una galeria oberta d’un pis.

Tres fils d’estendre.

Tretze agulles d’estendre.

Una samarreta blanca penjada d’un dels fils.

Un pedaç taronja.

Set llibres que, aparentment, volen.

Paper de llibre.

Lletra impresa.

Quatre línies que ho emmarquen tot.

Sis parts de barana de ferro negre o ennegrides pels anys.

Vuit plantes.

Set flors vermelloses.

Un test.

Dues persianes.

Dos vidres de finestra.

Un tros de paret amb la pintura caiguda.

Aguaplast.

Brutor.

Sol i ombra.

Colors vius d’una banda i blancs, negres i grisos de l’altra.

Quatre adornaments simbòlics.

I moltes coses més.

h

Malgrat tot, no pot deixar de ser una imatge.

2 comentaris

Filed under Uncategorized

37. La precipitació

(Text il·lustra fotografia)

L’espera s’estava fent eterna i de seguida va mirar de fugir. Quan feia una hora que caminava, es descalçà i deixà les sabates a la vora del camí. La calçada mal asfaltada estava calenta. Notà que una pedreta se li ficà entre els dits i parà un moment a treure-se-la. Després es passà l’avantbraç pel front; el tenia xop de suor. Va descordar-se la brusa i la va deixar, ben plegada, sobre una pedra. Se sentia més fresca i la marxa començà a ser agradable. Seguí caminant dues hores més fins que va veure que el cel s’estava tapant. Parà en sec i va pensar que potser no havia estat una bona idea abandonar la brusa tan aviat. Va considerar tornar enrere, però no creia que tingués gaire sentit. Va decidir seguir el camí. El cel aguantava. Les maleses dels voltants li tapaven la vista dels laterals. A partir d’un moment, però, el paisatge s’assecà de plantes i s’omplí de construccions abandonades. Quan estava passant pel costat d’un magatzem amb algun vidre trencat, se n’adonà que es trobava en una pujada. La faldilla no li deixava caminar bé. Va alçar el cap i va voler creure que el cel seguiria aguantant i que ja no plouria ni faria fred. Deixà la faldilla penjada de la reixa vella que tancava el magatzem. Des d’aquell moment pogué fer unes passes més llargues. Cada vegada es notava més a gust. Després de mitja hora més de marxa, se sentia realment bé i aquest benestar va fer que, animada, s’acabés de despullar. Embogida, va començar a córrer nua. Amb un crit d’alegria, tirà enlaire el sostenidors i les calcetes, i seguí saltant i bramant feliç fins que no pogué més. Llavors començà a minorar el pas. Malgrat anar més a poc a poc, intentava no deixar de córrer i tenir sempre almenys un peu que no toqués el terra. I fou així com arribà al final del camí. Una esplanada immensa ocupada per centenars de pilons de plataformes de fusta buides s’estengué davant d’ella. Estava despentinada i tenia els peus ensangonats. El cos va seguir trotant entre els passadissos que formaven els munts de fusta fins que caigué al terra rendit.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

36. La llosa

(Fotografia descriu text)

Vam sortir del cinema amb les mans a les butxaques, caminant en paral·lel. A la cantonada vam quedar parats perquè un havia de marxar cap a un cantó i l’altre cap a l’altre.

Es va disculpar per no tenir temps per anar a beure res i poder comentar una estona la pel·lícula. Em vaig entristir. Vaig ficar les mans a les butxaques encara més cap a dins; els pantalons se’m van abaixar una mica i tot. Suposo que va saber interpretar el gest, perquè va allargar el comiat començant un discurset vacu però força ben trenat sobre què significava allò i què deixava de voler dir allò dins la pel·lícula.

No va fer cap referència a la vida real i no va deixar d’utilitzar un to fred que semblava deliberat. De vegades se li corbaven les celles i se li afligia el rostre. Jo no estava escoltant gens atentament, però vaig poder atrapar aquestes paraules al vol: que existeixi el passat és una merda. Llavors no vaig poder evitar interrompre la seva dissertació per tal de preguntar-li que què volia dir amb allò. La resposta no fou gens interessant. En efecte, encara es referia a la pel·lícula.

El comiat va venir aviat. Vaig veure com el seu cos partia amb un sospir d’alleugeriment.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

35. Kinabalu

(Text il·lustra fotografia)

l

Campament base a Kinabalu, 14 de juny de 1973

El cap de l’expedició ens ha despertat més d’hora que els altres dies. Durant l’esmorzar s’ha mostrat una mica nerviós. Ha menjat de pressa i no ha parat de rascar-se els ulls. Com que ha acabat abans que nosaltres, s’ha retirat a esperar a la tenda. Quan ja no era amb nosaltres, he xiuxiuejat a l’orella de la Liz el següent: “Això no m’agrada”.

Hem sortit del campament a dos quarts de vuit, vint-i-dos minuts després que sortís el sol. Hem tingut boira.

Hem arribat sense cap dificultat a dos quart de deu al lloc on ho vàrem deixar ahir.

La jornada de treball s’ha desenvolupat normalment (vegeu els apunts del dia a l’informe general).

l

Campament base a Kinabalu, 17 de juny de 1973

Abans d’ahir i ahir, obligat pel metge, el cap es va quedar al campament perquè tenia conjuntivitis. Avui l’hem vist per primer cop en dos dies. L’hem saludat a l’esmorzar un per un i ens ha anat dient que ja estava bé, que no ens preocupéssim. Quan ja estàvem tots menjant, ell ha restat immòbil mirant el bol de llautó. He tocat l’espatlla de la Liz perquè s’hi fixés, però m’ha dit que ja ho havia vist.

Hem sortit del campament a dos quarts i deu de vuit, trenta-un minuts després que sortís el sol. Hem tingut boira. Durant el camí, la Liz ha ensopegat amb una arrel i s’ha hagut d’agafar del meu braç. He rigut com un estúpid.

La jornada de treball s’ha desenvolupat normalment (vegeu els apunts del dia a l’informe general).

k

Campament base a Kinabalu, 20 de juny de 1973

A mig esmorzar el cap s’ha aixecat i ha fet un discurs. Ens ha dit que una altra expedició, també anglesa, havia començat feia uns dies un projecte molt semblant al nostre, però pel nord. Des de Londres l’havien tranquil·litzat per ràdio, però ens ha confessat (“us he de confessar”, ens ha dit) que ell estava inquiet. Ha acabat el discurs, durant el qual no ha aixecat la mirada del terra, així: “tinc por que, si no obtenim més resultats aviat, el Museu es fixi en ells i prefereixi subvencionar-los abans que a nosaltres”.

Hem sortit del campament a dos quarts i deu de vuit, trenta minuts després que sortís el sol. Hem tingut boira.

Durant el dia he vist la Liz preocupada. Quan m’he atrevit, m’hi he apropat i li he intentat donar conversa. M’ha somrigut, però m’ha semblat que tenia els ulls plorosos.

La jornada de treball s’ha desenvolupat normalment (vegeu els apunts del dia a l’informe general).

k

Campament base a Kinabalu, 22 de juny de 1973

Avui el cap no ha sortit de la tenda. El metge ha anat a veure’l i ens ha dit que no tenia res important, però que estava indisposat per a la jornada de feina. Després de l’esmorzar, li he demanat un cigarret a la Liz. Feia tres anys que no fumava.

Hem sortit del campament a dos quarts i deu de vuit, vint-i-nou minuts després que sortís el sol. Avui només hem tingut un tel de boira fins a les dotze. Després s’ha aclarit el dia.

La jornada de treball s’ha desenvolupat normalment fins al migdia. A primera hora de la tarda hem trobat un orangutan força jove que seia tot sol al peu d’un arbre. Tenia un ram d’orquídies a la mà (vegeu els apunts del dia a l’informe general).

l

Campament base a Kinabalu, 25 de juny de 1973

Durant l’esmorzar el cap s’ha mostrat molt animat. No entenia perquè només havíem trobat un orangutan tot sol, però creia fermament (“crec fermament”, ha dit) que torbarien una població de primats important a prop de la zona. La Liz, sense que jo li demanés, m’ha ofert el cigarret de després de l’esmorzar.

Hem sortit del campament a dos quart i deu de vuit, vint-i-vuit minuts després que sortís el sol. Hem tingut boira.

Hem vist el mateix orangutan, tot sol de nou. Jugava amb una petita planta carnívora. Hem tingut contacte amb ell. No s’ha mostrat gens hostil (vegeu els apunts del dia a l’informe general).

Després de sopar la Liz ha vingut a la meva tenda. Ara dorm al meu costat. És preciosa.

k

Campament base a Kinabalu, 26 de juny de 1973

El cap ha tornat a fer un discurs. Aquest cop ens ha mirat als ulls. Ens ha demanat que féssim tot el possible per accelerar la troballa de la població d’orangutans. Li havien dit que els del nord havien fet progressos importants.

Hem sortit del campament a dos quarts de vuit, quinze minuts després que sortís el sol. Hem tingut boira.

Mentre un grup de cinc persones seguia a la recerca de l’altre membre de la població, el cap, la Liz i jo ens hem quedat amb l’orangutan. Hem jugat amb ell. Ha donat un ramell de flors i herbes a la Liz. L’hem batejat com a Linus perquè ens ha robat un drap i se l’ha posat a l’orella mentre feia la pipa. A la tarda, quan els altres havien tornat amb les mans buides de la seva recerca, el cap s’ha retirat rascant-se els ulls lluny del grup. Quan ha tornat ens ha dit això: “intentarem que el Linus vingui amb nosaltres al campament”. Així ha estat (vegeu més detalls als apunts del dia a l’informe general).

A la nit la Liz ha tornat a venir a la tenda. De fet, ara llegeix per sobre la meva espatlla el que escr… Hola, diari de l’Andrew, ara sóc la Liz, qui escriu. Quines bajanades que dius. Ara escriuré alguna cosa per tal que no m’oblidis. Mmmmm.  L’Andrew la té molt grossa.

Torno a ser jo. Bromista, la Liz.

Anem a dormir amb els crits que venen de la tenda del cap. Ha volgut tenir Linus a prop seu.

k

Campament base a Kinabalu, 28 de juny de 1973

Com que el cap no ha sortit de la tenda per esmorzar, el metge m’ha dit que l’anés a avisar. L’he trobat estirat al terra sobre un doll de sang amb un tret al cap. Tenia una pistola a la mà. El petit Linus se’l mirava des de la gàbia de vidre.

El metge no ha pogut fer-hi res.

A les set, quan encara no havia sortit el sol, he parlat amb Londres. M’han dit que a dos quarts de sis el cap s’havia posat en contacte amb ells i que, després que ells l’informessin que l’expedició que recorria el nord de Kinabalu havia trobat una població molt important d’orangutans, s’han acomiadat normalment.

Els crits que no ens han deixat dormir des d’ahir deuen haver tapat el so del dispar.

k

l

Vaixell cap a Brumei, 2 de juliol de 1973

Avui, definitivament, s’ha suspès l’expedició. Hem deixat Linus lliure.

Hem abandonat el campament base a les dues del migdia, cinc hores i vint minuts abans que el sol es pongués. Hem tingut boira.

Tornem a casa. La Liz diu que li sembla haver sentit que qui dirigia l’expedició del nord era el germà del nostre cap. Ara s’ha adormit sobre la meva espatlla, l’embarcació no es mou gaire. Espero que, almenys, amb ella la cosa vagi bé.

l

4 comentaris

Filed under Uncategorized

33. El regne

(Fotografia descriu text)

Vist des del balcó de casa, l’edifici de l’hospital era pulcre fins a l’insult, blanc com la neu, net com una patena, de finestres diligentment tancades i d’adornaments simètricament perfectes.

Un cos caigut del cel es va interposar, de cop i volta i només per un moment, entre l’edifici i la meva mirada. No vaig tenir clar què havia passat fins que no vaig sentir un esclafit. Vaig aixecar-me de la cadira amb el cigarret a la mà i vaig abocar-me al buit. La veïna, una bona amiga, s’acabava d’estampar contra el terra.

La primera reacció fou la de tirar-me daltabaix jo també. Potser cauria sobre seu i algú en podria prendre una bona instantània, com quan caigué la segona torre bessona i tothom ja estava preparat per enregistrar-ho ben enregistrat. En lloc d’això vaig fer mitja volta, vaig apagar el cigarret a un test sense planta i vaig entrar a casa per vestir-me.

Per desgràcia, la Júlia encara no estava morta del tot. Després de passar per davant el meu balcó, es veu que havia anat ensopegant amb els fils d’estendre dels veïns –jo no en tenia– i aquests van esmorteir la caiguda.

L’ambulància no ens va fer esperar gaire i va arribar derrapant al revolt de la cantonada, com en una pel·lícula. El conductor i una noia que feien cara d’enfadats ens van fer apartar del cos i, després d’una primera exploració, la van entaforar dins el vehicle. Vaig preguntar si la duien a l’hospital que es veia des de casa i em van respondre que sí.

Amb la moto vaig intentar seguir l’estela de l’ambulància, em vaig saltar semàfors i stops, vaig haver d’esquivar un cotxe i vaig frenar en sec a causa d’una bona dona amb cotxet. A la fi vaig arribar a la porta de l’edifici de l’hospital, que s’alçava asèptic i diví davant meu. L’ambulància baixà per la rampa de les ambulàncies. Jo vaig deixar la moto al carrer, damunt la vorera del davant.

L’interior de l’edifici feia pudor de monja.

La recepcionista parlava en veu baixa amb el noi de les lliteres. Vaig esperar darrere el jove, mirant de fer cara de preocupació per tal que la noia m’atengués ràpid. Però el seu flirteig era massa seriós i no vaig aconseguir cridar l’atenció; van acabar la conversa quan van voler.

Les indicacions de la noia em semblaren molt correctes, formals i d’accent molt català.

Vaig començar a fer passadissos cercant l’ascensor número 7. Vaig veure parelles de metges caminant en paral·lel que feien safareig, un grupet d’estudiants que escoltaven molt atentament un doctor que duia les mans a les butxaques perquè allò era tan fàcil que podia fer-ho fins i tot sense mans, vuit pacients amb pijama voltant i esperant o bé una mort o bé una cura –quatre amb cadires de rodes i quatre a peu però que arrossegaven el gota a gota–, una infermera remugant alguna cosa entre dents mentre sortia d’una habitació, una sala d’espera plena de persones que, en passar, em van clavar una mirada d’auxili, l’ascensor número 4, l’ascensor número 2, les escales d’incendis, l’ascensor número 6, l’ascensor número 1, una altra escala d’incendis, un metge ros, alt i amb barba de dos dies que parlava una mica acotat amb una noieta innocent que també anava amb bata però de la qual no en sabria dir el rang i, finalment, l’ascensor número 7.

A dins no sonava cap música. Tampoc no hi havia cap mirall.

Vaig sortir de l’ascensor quan tocava i vaig dirigir-me a la sala d’espera d’aquella planta. Després d’una estona, vaig preguntar per la Júlia a la primera infermera que vaig veure. Va mirar l’ordinador i va resultar que sí,  que ja estava feta l’entrada de la pacient, però que no era allà. La recepcionista catalana de l’entrada s’havia equivocat. Havia de tornar a baix.

Ja no vaig córrer, vaig pensar que res no depenia de mi, en el fons. I llavors la recerca va ser més fàcil.

Vaig tenir sort. A Urgències vaig parlar amb un metge simpàtic i encantador que es va preocupar per mi. Em va fer seure un moment a una sala on no hi havia gaire gent i em va dir que ara venia. Quan va tornar feia més cara de metge que abans. Però no puc queixar-me de res. Em va anunciar la mort de la Júlia directament però amb una cara de pena molt gran. Vaig arrencar a plorar serenament. Després vaig donar-li les gràcies i vam fer una encaixada de mans com si tanquéssim un acord.

Tot allò feia fàstic.

4 comentaris

Filed under Uncategorized