41. Antologia personal

(Text il·lustra fotografia)

Al món sobra gent i a mi m’agrada matar. Tot encaixa.

Si vaig devorar aquelles persones va ser perquè tenia gana i m’estava morint. La meva sang està enverinada i un àcid em corroeix el fetge. Era absolutament necessari que begués sang fresca.

M’agrada matar gent perquè és molt més divertit que matar animals salvatges al bosc.

Em fascinaven els temes relacionats amb la bruixeria i l’ocultisme. El 1975 vaig conèixer uns nois que semblaven simpàtics. Eren satanistes. Ingènuament em vaig unir al grup i vaig començar a assistir als rituals. Al començament jo no era més que un simple participant, però de seguida em vaig convertir en el vertader adorador del Diable. El meu cos i la meva ment pertanyien a Ell. M’estava convertint en una màquina de matar.

He assassinat tants vagabunds que no puc recordar-los a tots. Ho sento.

El habitants del planeta U-379 se’m van presentar amb una aparença lleugerament humana. Sempre que els vaig veure anaven despullats: no tenien genitals.

No hi ha al món cap assassí en sèrie millor que jo. No em penedeixo de res. Si pogués ho tornaria a fer.

Era molt senzill. Les veia i aconseguia que tinguessin el rostre de la meva madrastra.

No és el mateix obrir el ventre d’un animal que fer el mateix amb el d’una persona.

Al començament era un desastre. Les víctimes es desmaiaven de seguida i jo tenia certa aprensió. Poc a poc, però, es va convertir en una experiència meravellosa.

No ho hauria d’haver fet. Va ser repugnant. Tenia un gust horrible. És mentida que la carn humana tingui bon gust.

Cada vegada que baixava al celler era com si baixés a l’infern. Mentre era a l’escala el penediment era insuportable. Però un cop posava un peu al terra brut i humit em calmava i em sentia realment bé.

Una part de jo diu: “Brittany, mira quin noi més bonic, t’agradaria sortir amb ell”, però una altra part es pregunta com quedaria el seu cap clavat en un pal.

Quan ja era morta vaig tornar a dur el cos jove al llit amb mi i allò va ser el començament del final de la vida que jo coneixia. Havia començat a recórrer l’avinguda de la mort i a tenir un nou tipus de companyes de pis.

Això us ho escric amb un somriure.

No espero que em perdoneu, perquè jo mai no em perdonaré.

31. El suïcidi del coix

(Fotografia descriu text)

Em van apallissar el 12 de setembre de 1981. Després, el meu pas pel món ha estat convencional tot i que literalment coix. He viscut tres relacions importants amb tres finals diferents, he superat la pèrdua d’un germà amb el qual ja no em parlava, m’han operat set vegades de la cama, he treballat perquè gent mesquina s’enriquís i he tingut un gos que ha mort de càncer de pell. No estic a prop del suïcidi, però suposo que tampoc no n’estic més lluny que qualsevol altre.

Avui ja és quasi estiu i he volgut anar a la platja.

El cel s’ha tapat de seguida i ha començat a plovisquejar. Malgrat això, he decidit passejar una estona. M’he descalçat i he caminat per la vorera de la mar. No ha estat romàntic; no m’he posat melangiós ni trist, tot i que, per ser el Mediterrani, el mar aparentava prou majestuositat. S’ha alçat un vent estrany que l’ha eriçat i les onades que esclataven amb força a la riba m’esquitxaven la cara. M’he apartat una mica de l’aigua. De més lluny, hom s’adonava que havia pres un color metàl·lic i fred.

He arribat a l’espigó cansat i m’he assegut a una pedra. Algun raig de sol s’ha colat entre el cel esblaimat, però el plugim no ha parat. He descansat cinc minuts i m’he aixecat disposat a tornar.

Quan he començat la marxa he vist una figura molt llunyana que semblava rebolcar-se a la sorra. De més a prop, he pogut destriar que eren almenys dues persones i no una. I encara una mica més a la vora de l’acció, me n’he adonat que eren tres homes i no dos.

M’he quedat quiet a una cinquantena de metres. No entenia què estaven fent. Malgrat tot, encara era massa lluny d’ells. Movien els braços. O s’abraçaven. O qualsevol cosa. Ho podria esbrinar si m’hi apropava.

Quiet i dret, he començat a notar massa el plugim. El sol havia tornat a desaparèixer. M’he mirat el peu, que em començava a fer mal. Com sempre, veure’l nu m’ha fet fàstic.

Quan he apujat la mirada m’he topat amb les petjades que jo mateix havia deixat a l’anada del passeig. No m’hi havia fixat mai. Per culpa de la coixesa, eren poc simètriques.

1. La jubilació

(Fotografia descriu text)

 

La nit del dissabte, el senyor Collado, un vell home de lletres, va aturar-se a les obres, va saltar una tanca taronja i es va ficar dins un dels sots. Allí estirat, entre la canonada de plàstic gris i el fons terrós del forat, no s’hi estava malament. El soroll dels cotxes que passaven el relaxava. I ben encaixat, va poder escriure un conte abans d’adormir-se: era un text profund d’estil enrevessat, terrible, sobre la vida i la mort.

Un plugim agradable el va despertar al matí. Amb la llum blanquinosa del dia, i com que era molt treballador, de seguida va poder dedicar-se a les paraules i a la llengua. Va mirar, sense llegir-les, unes lletretes impreses al tub que tenia davant els ulls.

Després va girar el cap a la dreta i es va destinar als aspectes filosòfics: la part excavada d’aquell cantó deixava veure altres tubs, més prims i de colors diferents, que estaven mig enterrats i per tant (va discórrer el senyor Collado) també mig desenterrats.

Tot seguit, va voler mirar a l’esquerra a la recerca de més saviesa, però un cop a la cara el va sorprendre. Des de dalt, algú havia tirat un cul d’entrepà de pernil dolç amb una mica de paper de plata rebregat. Una de les arestes que formava la punta del panet li ferí desgraciadament l’ull esquerre, que començà a sagnar. Es va fregar amb la mà bruta de terra mullada, cada cop amb més força, fins que l’ull va sortir de l’òrbita.

El senyor Collado va saber llavors que el seu destí era quedar-se allí amagat, dessagnant-se teatralment pel forat de l’ull, esperant que els obrers tapessin el clot i l’enterressin viu. No era una mala fossa per morir-hi, aquella. A més, el text que havia escrit la vetlla anterior seria per sempre més inèdit i això, va pensar, fa bo.

Creixé la intensitat de la pluja. La terra, amb la conjunció de l’aigua i de la sang de l’ull, va convertir-se en fang. El senyor Collado va estar a punt de sucumbir.

Inesperadament, però, deixà estar tot allò. Reptà cap a un costat, s’incorporà i utilitzà un dels tubs mig enterrats (mig desenterrats) a mode de liana per sortir del forat.

Enfangat de cap a peus, borni, caminà fins l’hospital més proper, espantant les famílies benestants que s’havien mudat per anar a missa o que s’havien equipat per anar, religiosament, en bicicleta.