(Text il·lustra fotografia)
Perdut i trist a una platja que no havia trepitjat mai abans, va ser la primera vegada que vaig sentir incòmode al costat del mar. Malgrat estar sol, em queixava en veu baixa per tot. Aquell dia va ser força insuportable suportar-me.
Vaig provar de llegir, però m’havia deixat les ulleres de sol a l’altra bossa. Així que vaig escopir un renec. Vaig ajeure’m bocaterrosa, però a sota la tovallola hi havia dues o tres pedres que se’m clavaven a l’entrecuix. Ja suava quan em vaig aixecar per canviar la tovallola de lloc. Vaig mirar el cel. Malgrat la calor i la claror blanca, no feia un dia agradable. El cel estava enteranyinat, com si estigués brut. La boca em va fer fer un soroll de desaprovació. Volia marxar ja d’allà, però no m’ho vaig permetre: hi havia arribat després de dues hores de cotxe i acabava d’arribar, així que calia aguantar com a mínim dues hores més. Vaig sospirar i vaig tornar a asseure’m a la tovallola. La platja estava realment buida, però aquest fet no convertia en cap cas l’estampa en una cosa paradisíaca, sinó que ho entristia encara tot més. Vaig notar com la cara se’m deformava amb una ganyota de fàstic. No vaig estar més de cinc minuts estirat. Vaig decidir provar l’aigua. Estava massa freda i vaig fer que no amb el cap. Vaig tornar a la tovallola. Els peus se m’havien omplert de sorra. No era ni molt blanca ni molt fosca, ni molt fina ni molt gruixuda. La imprecisió em va enervar, sobretot perquè, no sé com, em va fer pensar en mi, però de seguida vaig considerar que pensar en mi feia fàstic. Així que finalment només vaig poder pensar que tot era horrible i que res no valia la pena. Tot això em va passar pel cap sense gaires matisos. I així és com vaig començar a maleir la simplicitat i el tot és blanc i el tot és negre. Suposo que havia oblidat ja la sorra imprecisa que m’envoltava. L’única solució que vaig trobar a tot plegat fou tancar els ulls. Tenia mal de cap i veia estrelletes d’enlluernament, així que vaig tornar a deixar anar un soroll de queixa, que anà seguit tot d’una d’un altre so una mica diferent, com més intens, que volia queixar-se de la queixa anterior. Tot seguit, prement les barres de la boca, vaig adormir-me. Un malson em va atacar durant el son: vaig veure tots aquells que no volia veure i vaig patir com un animal ferit de mort. Després, en el somni, vaig obtenir venjança, però no em va deixar un bon gust de boca. Em vaig despertar amb mala consciència i tenint la sensació que no tenia dret a res. Vaig incorporar-me una mica, aixecant només el cap i el pit. No em podia creure estar-ho passant tant malament a una platja. Vaig arribar a creure que mai més no tornaria a gaudir al costat del mar. Quina tristor. Potser només era que em feia falta companyia, però valia la pena mirar de no pensar-hi gaire, en això.
Després, com si preveiés algun desenllaç que no implicava digressió, sinó més aviat acció, sembla que vaig poder deixar de discórrer.
Mentre em deixava anar, vaig veure que el cel s’estava desenteranyinant. De fet, no m’hi vaig fixar del tot fins que un avió, de sobte, va irrompre volant molt baix per sobre el meu cap. El bramul salvatge em posà la pell de gallina, però no em va molestar excessivament. Suposo que tenia ganes de plorar i necessitava un cop de mà. La violència del so i de la imatge em van ajudar. L’avió semblava anar a poc a poc i semblava volar tan baix aposta. Per això, mentre plorava, vaig forçar-me a dibuixar un somriure perquè vaig creure que un rostre plorant i somrient a la vegada era exactament allò que li feia falta a aquella situació, sobretot tenint en compte un cel ara tan clar.
En sentir, segons després que l’avió s’amagués darrere els matolls de la platja, el so brutal d’una col·lisió, jo ja no plorava. Per altra banda, no vaig fer cap esforç per esborrar el somriure de la cara.
Tot ha d’acabar d’alguna manera, vaig pensar.
Bouvard i Pécuchet 