42. Però es pot saber on és la roba, Enric?

(Fotografia descriu text)

-Però es pot saber on és la roba, Enric?

-Hòstia. I jo que sé.

-Ens han robat.

-Però qui collons ens ha pogut robar, aquí?

La Gemma va regirar la tovallola i la va tirar amb força contra la sorra.

-Haurem de tornar a l’hotel despullats. –va dir l’Enric.

-No te’n riguis, estúpid. –va dir la Gemma.

-Venir a una illa perduda per això… –va seguir rient l’Enric.

-Que no te’n riguis, et dic.

-Va, dona, que no passa res. Només haurem de caminar cinc minuts pel caminet despullats…

-Va, Enric, prou. No te’n fotis més.

-Per una vegada que et convenço per treure’t la roba… D’acord, d’acord. Ja paro. Posem-nos seriosos.

-Va, posem-nos seriosos.

-D’acord. A veure. Els lladres no poden ser gaire lluny.

-Què vols dir?

-I per marxar d’aquí només hi ha un camí.

-Que què vols dir, et dic…

-I si anem ràpid potser els atrapem. Va anem-hi.

-Ep, ep, ep. No, no, no.

-Va, Gemma. Anem-hi i els fotem una pallissa.

-No, no, no. Però tu ets burro, o què? Que jo no penso córrer despullada al mig de la selva perseguint lladres. Encara els trobaríem. Suposo que amb el teu historial contrastadíssim de fotre pallisses a lladres te’n sortiries fàcilment, no?

-No me’n veus capaç?

-T’he dit que deixis de riure-te’n, hòstia. -va cridar la Gemma abans de deixar-li anar un cop de puny al braç.

-Ai!

-T’ho mereixes.

-Val. Bé. Tenies molts diners o coses de valor?

-No, només les ulleres.

-Però si eren d’una revista.

-Que no.

-Ah.

-I tu?

-La càmera de fotos.

-Què? Ai, ai, ai. Ja ho veuràs, els fills de puta aquests penjaran les fotos a internet a una pàgina porca o alguna cosa així…

-Però es pot saber què dius? Si de moment les fotos que hem fet són més sosses que les d’una avis… Merda.  Ara sí que m’agradaria tenir la càmera. Cal tenir una fotografia de quan et quedes perdut i despullat al mig d’una platja abandonada. Merda. Merda.

La Gemma, seriosa, ja no va voler dir res. Quedaren tots dos drets en silenci i amb els braços creuats, un al costat de l’altre. Només se sentia el so monòton d’una cigala i la remor de les onades que cada cop eren més fortes. Finalment la Gemma va mirar l’Enric i li va somriure.

-Va. Prenem una mica més el sol i després tornem i els ho expliquem als de l’hotel, a veure què hem de fer.

-D’acord. Ara m’agrades.

La Gemma va recollir la tovallola de la sorra, que era uns metres més enllà feta un garbuix, i la va espolsar.

-Enric.

-Què?

-Aquesta tovallola no és la nostra.

-Què?

-Que aquesta tovallola no és la nostra.

-Ostres. És veritat.

De cop, un crit llunyà els féu fer un bot:

-Eh! Vosaltres!

-Gemma, Gemma, Gemma. El lladre!

-Ai! Deixa d’agafar-me el braç i fes alguna cosa, estúpid!

Una figura d’un home, llunyana, s’apropava gesticulant amb els braços alçats.

-Gemma, Gemma, Gemma. Que ve!

-Calma’t, per l’amor de Déu, Enric, calma’t.

Sense saber què més fer, la Gemma va utilitzar la tovallola per tapar-se i l’Enric, amb la mà a l’entrecuix, es col·locà lleugerament al darrere d’ella.

-Estem morts, Gemma. Estem morts.

La figura, que no caminava amb cap pressa i que no parava de gesticular, cada cop estava més a prop. Semblava com si, de tant en tant, assenyalés alguna cosa de darrere seu. La Gemma i l’Enric, però, els va fer por girar-se.

-No et giris, no et giris, no et giris, Gemma –va fer l’Enric.

L’home seguia apropant-se.

-Enric. Vols dir que és un lladre, aquest?

-No ho sé, no ho sé. Però tu no et giris, tu no et giris.

-No en fa pinta.

-Com coi saps quina pinta fan, els lladres de per aquí?

-Et dic que aquest tipus no és un lladre, Enric.

L’home, un jove moreno, vestit amb un banyador florejat groc, va palplantar-se finalment davant seu.

-Hola. -va dir.

-Hola. –va respondre la Gemma.

-Em sap greu, però aquesta tovallola és meva.

-Què?

-Sí, aquesta tovallola és meva.

La Gemma va abaixar el cap per mirar la tovallola.

-Ah, bé, sí. És que érem aquí i hem anat a fer un capficada a l’aigua i quan hem sortit hem vist que ens han robat les coses i que aquí només hi havia aquesta tovallola.

-Sí, sí, aquí només hi havia aquesta tovallola –va repetir nerviós l’Enric.

-No, no…

-Com?

-Que no us han robat res. Teniu les vostres coses allà, a una cinquantena de metres darrere vostre.

-Com? -va tonrnar a dir la Gemma.

-Sí, mireu.

La Gemma i l’Enric van girar-se. En efecte, bastant més enllà hi havia una tovallola i unes bosses.

-No pot ser –va dir l’Enric.

-No pot ser –va dir la Gemma.

-Hi ha força corrents, aquí. Heu de vigilar. El mar sempre et porta cap a un cantó. –va dir el del banyador groc.

La Gemma i l’Enric varen riure nerviosos. Després, es disculparen pel malentès i enraonaren una mica amb el noi. Finalment, aquest va dir:

-Bé. Hauria de marxar.

-Molt bé. Un plaer. I gràcies de nou.

-De res. De res. D’això… Em podríeu tornar la tovallola?

La Gemma i l’Enric s’enrojolaren.

-Sí, sí. És clar.

La Gemma li donà la tovallola. El noi donà la mà a l’Enric i féu dos petons a la Gemma.

-Bé, nosaltres anem a cercar les nostres coses, doncs. –va dir la Gemma, amb la veu mig trencada.

-Molt bé. Un plaer. Que tingueu molt bones vacances.

La Gemma i l’Enric es posaren en marxa. El noi del banyador groc va veure com els cossos nus dels dos joves caminaven maldestrament per culpa de l’irregularitat del sól. L’Enric va mirar una vegada cap enrere. El noi seguia mirant-los amb un somriure agradable i va saludar amb el braç. L’Enric el va imitar i va tornar a mirar cap endavant.

-Mare de Déu quina vergonya. –va dir l’Enric a la Gemma.

-Mare de Déu quina vergonya. –va dir la Gemma a l’Enric.

40. Un divendres desastrós d’estiu

(Fotografia descriu text)

A la piscina municipal és on passen els somnis, ni més ni menys.

Feia un divendres desastrós d’estiu; ni rastre del sol, només núvols, vents i ruixats que no acabaven de caure. Quan vaig llevar-me d’un horror de malsons em vaig trobar amb mals de cap i mals gusts de boca pastosa que s’accentuaren per culpa d’un dejú forçat –nevera buida. La solució passava per anar a nedar una mica i mirar de no pensar en res.

La vespino va moure’s quatre-cents metres i va morir assedegada quan ja plovia; quatre gotes mal comptades; no va ser ni un xàfec d’estiu. Vaig deixar la moto a una cantonada i vaig caminar cap a la parada d’autobús.

El trajecte se’m féu llarg i pesat; vaig haver d’aixecar-me del lloc que havia trobat perquè una dona coixa em mirava a mi i només a mi per tal que la deixés seure. El terra estava mullat i les xancletes de plàstic relliscaven; amb prou feines podia mantenir la verticalitat durant les frenades.

Quan vaig baixar del bus, però, em vaig trobar a prop del mar i tot semblava millor; el dia, allà, era assolellat. Vaig saludar a la recepcionista, venia a la piscina des de petit, i vaig creuar el torniquet de l’entrada.

A la piscina exterior no hi havia gaire gent; les rajoles del voltant encara estaven humides. Vaig veure que la socorrista estava parlant amb una noia que feia top-less i que duia un nen petit en braços i vaig decidir llençar-me a l’aigua sense dutxar-me.

Ja no hi havia mals de caps ni mals gusts de boca; a la quarta piscina vaig començar a nedar esquena i el cel em va impressionar i em va convèncer que ja em trobava bé. Vaig veure com quatre núvols grans blancs i poc perillosos es movien ràpid i cinematogràficament.

No vaig pensar en res fins que vaig començar a somiar amb les dones dels meus somnis, perquè a la meva piscina és on passen els somnis, encara que no t’ho esperis i encara que no vulguis. Recordo que se’m van aparèixer, piscina rere piscina, una dotzena de rostres preciosos, morenos, pàl·lids, tendres i rudes, tots atractius, que regien una dotzena de cossos perfectes de tot tipus, grans i petits, carnosos i prims, tots encantadors. Ara bé, això sí, quan es vestien, totes aquestes noies dels meus somnis sempre es posaven la mateixa peça de roba: una camisa de quadres d’home.

Nedava somrient i amb els ulls oberts i, a poc a poc, el cel va tornar a aparèixer esplèndid. Vaig parar quan vaig arribar a la paret. A fora havia començat a arribar més gent. Omplien les gandules de plàstic blau; algunes persones xerraven cridant, altres llegien, els nens i les nenes jugaven; tothom semblava estar a gust. Us prometo que vaig agrair a Déu que existís un lloc com aquell.

Després de prendre el sol, després de llegir una mica, després de parlar cridant amb uns amics que eren allà cada dia, després de jugar amb pistoles d’aigua amb els fills i les filles dels amics, després de mullar sense voler els pits d’una jove que dormia i que em va perdonar amb la mirada, després de fer tot allò que havia de fer, vaig deixar-ho estar; me’n vaig anar a dutxar, em vaig vestir i vaig marxar.

Quan vaig pujar a l’autobús el cel començava a tapar-se de nou. Vaig seure a la part del darrere del tot. Per la finestra posterior veia allunyar-se el mar i l’edifici de la piscina. I va ser just abans d’agafar el revolt que els deixava enrere definitivament, quan vaig veure, caminant, solitària i somrient, en aquella direcció, una noia amb uns texans tallats per sobre els genolls i una camisa de quadres d’home.

Vaig pensar en com acabar allò. Calia fer parar l’autobús i anar-la a cercar precipitadament, després caldria dir una frase brillant i que ella somrigués i que tot coincidís; que anés cap a la meva piscina, que jo l’acompanyés, que ens coneguéssim en una xerrada a crits i a rialles, que s’enamorés de mi, que tornéssim xino-xano cap a casa, que de camí paréssim a fer un mos, que ens animéssim a fer unes ostres amb vi blanc, que un dia és un dia, que em digués de pujar a casa seva, que per primera vegada a la història una primera relació sexual fos plenament satisfactòria, que ens tornéssim a veure dos dies després, que tot tornés a anar bé, que setmanes més tard ens presentéssim les colles respectives d’amics, que mesos més tard ens presentéssim els pares i els germans, que anéssim a viure junts en un pis sense ascensor però amb una bona terrassa, que tinguéssim un fill i una filla, que passéssim mals moments per culpa d’algun malentès, que ho superéssim tot, que fóssim feliços com dos gínjols.

Però els somnis sempre es queden a la piscina, vaig pensar, és com una norma. Tanmateix, a més, ja havia quedat per dinar amb la Laura. Abans de trobar-me amb ella potser tindria temps de comprar-li una camisa i estalviar-me tanta aventura inútil.

8.

(Text il·lustra fotografia)

-Quan marxarem?

-No ho sé, quan tu vulguis. Jo estic bé.

-Val.

-No estàs bé, tu?

-Sí. Sí.

-D’acord.

-…Només és que…

-Que què?

-Ai, collons, no cal que et posis així.

-No em poso de cap manera. Què deies?

-Res, segueix llegint.

-Ai, de vegades ets més insuportable…

-Collons, no et passis.

-…Perdona.

-No estava sent insuportable, collons…

-Va, perdona’m. Tens raó. No ets molt insuportable. Només n’ets una mica.

-…Em fas pessigolles… No, no, però no paris. M’agrada. Va, si segueixes et perdono. Sí. Com a mínim un massatge, em mereixo, aquí, aguantant la sorra i el sol i les putes olors a niveas de tota aquesta gent.

-Va, no comencis, que et faig el massatge. Així?

-Sí. Bé. Una mica més a la dreta. Sí, aquí.

-Ostres, tens boletes d’aquestes.

-Pitja, pitja, desfés, desfés.

-…Escolta, després anem a veure els teus pares?

-Sí. Passem-hi d’hora, abans que els portin el sopar.

-I pensa que hem de posar benzina a la moto.

-Tampoc tenim molt de temps, doncs. Hi anem directament des d’aquí?

-Val, sí.

-Però, ara que hi penso, llavors no aniré dutxat. I amb la sal…

-Però si no t’has banyat, burro.

-Però ho anava a fer ara…

-Doncs no et banyis, ves a les dutxes aquelles.

-No. És igual.

-Ostres, no et tornis a enfadar, tu ara. Apa, et quedes sense massatge. I aquest compta. Me’n deus un.

-No, no paris, ara. Va… no t’emprenyis. Que no m’he enfadat, de debò. Va… Torna aquí damunt. M’agrada quan estàs asseguda sobre el meu cul.

-…Val… Mira… m’estiraré damunt teu del tot, així no et tocarà el sol.

-He, he. … Què bé. … Ei. Què t’ha fet, la meva pobra orella?

-S’ha portat malament, i ara és tota per a mi.

-Buf… No em podré aixecar d’aquí fins al vespre, si segueixes. I ni a veure els meus pares ni res.

-Ai, brutot… Doncs paro.

-No, no, no. Segueix.

-No, no, no, que si no els teus pares què? Pobrets.

-Bé, allà es fan companyia un a l’altre, com a mínim. I la cambra no està tan malament. Però si tenen sort i tot, d’estar plegats a l’hospital! Feia anys que no passaven tantes nits junts a la mateixa habitació.

-Ostres, com et passes.

-Potser sí. M’he passat, no?

-Sí.

-És que, amor meu, ja saps que NO PUC CONTROLAR EL MEU HUMOR!

-Agh. Però i ara que fots? Ha, ha, ha. Para, deixa’m. Para. Que estem molestant, para. Para.

-Val, paro.

-Mira com m’has posat, burro. M’ha entrat sorra per tot.

-A veure, on?… Aquí?… O aquí?…

-Para, va, para. Treu la mà d’aquí.

-D’acord.

-…Merda. Estic calenta.

-No sé de què em parles.

-Burro.

-He, he.

-Va, tu guanyes, marxem ja. Passem per casa abans d’anar a l’hospital.

-Visca.

-Vine aquí.

-Què… què vols? No, no t’apropis tant, que em tornaràs a mossegar l’orella, salvatge.

-Que et vinguis aquí, t’he dit, burro. Només et vull dir una cosa…

-Val.

-Voldràs dutxar-te amb mi, a casa?

-M’encantes.