45. La farsant

(Text il·lustra fotografia)

Vaig escapar-me de la bruna quan aquesta, a la dutxa, em va fer un petó als llavis. Em va dir que ella també era verge i que no em preocupés, que tot aniria bé. És veritat que va parar de tocar-me quan vaig esclatar a plorar i que, fins llavors, a la masia, m’havia tractat molt bé, quasi com una mare. Però ara s’estava aprofitant de mi. La seves excuses eren una merda. Jo encara no podia tenir fills. A més, la trobava lletja. Tenia els llavis inflats i les dents brutes. Estava prima, quasi esquelètica. Suposo que sempre m’havia donat més menjar a mi. Sé que no era dolenta, però estava boja.

Vaig patinar i patinar per l’asfalt esquerdat, entre fàbriques abandonades, entre magatzems mig esfondrats, fins que, un mes més tard, pocs dies abans de trobar la ciutat i descobrir que tot havia estat mentida, vaig creure veure-la a l’esplanada. Em devia haver seguit. No em vaig atrevir a apropar-me al cos mort, que reposava al bell mig del pla. Les mosques voleiaven emborratxades per sobre el cadàver. Alguna bèstia l’havia esbudellat. Des de lluny, la vaig saludar amb el nostre gest. Pobra Alba. Pobra imbècil.