Tag Archives: diàleg

14. Ho sento, t’has equivocat de número

(Fotografia descriu text)

Va sonar el telèfon.

-Sí?

Una veu d’infant trencada per singlots i plors va dir, a l’altre cantó:

-Papa?

-Perdona?

-Papa?

-No… no, crec que t’equivoques.

-Papa, papa, no pengis.

-Mira, és que crec que t’equivoques.

-On és el meu papa?

-No ho sé. A veure, tranquil. T’has equivocat de número.

-No… No. He marcat el número del paper. El papa em va dir que l’utilitzés si passava alguna cosa.

-Ho sento, però és que t’has equivocat de número. Hauries de penjar i tornar a marcar.

-No… no tinc més monedes. Papa. No tinc més monedes. Jo he marcat el número del paper, el d’aquí, el del paper.

-Ho sento, però jo no hi puc fer res.

-No, no pengi, si us plau, no pengi. Què faré, jo?

-Però que t’ha passat res? Què tens?

-M’he perdut… No conec aquest carrer. No sé on sóc.

-A veure, tranquil…

-No sé on sóc, no sé on sóc…

-Tranquil, tranquil. On has d’anar?

-Jo baixo sempre a la mateixa parada d’autobús, sempre a la mateixa, i després només és un carrer tot recte i després un altre a l’esquerre…

-D’acord, d’acord. Però tu on vius?

-Al costat de la placeta, on hi ha el colmado.

-Però… com es diu aquesta placeta?

-És la placeta del colmado…

-Sí, però… A veure, a veure, tranquil. No ho sé. A veure, no veus per aquí a prop teu alguna placa que et digui a quin carrer ets?

-Ai, és molt ample, és molt ample, el carrer, i no la veig, no la veig.

-Surt un moment de la cabina i mira-ho, si no no et podré ajudar.

-No, no… Tinc por, és fosc.

-No passarà res, de debò, ho has de fer i així et podré ajudar.

-Però no… vostè no… vostè no penjarà, oi?

-No. Tu estigues tranquil i surt de la cabina i mira el rètol del carrer i digue’m on ets i així t’ajudaré a trobar casa teva…

-No pengi, eh?, no pengi…

-No penjaré, tu tranquil… De quant és la moneda que has ficat?

-Què?

-De quan és la moneda que has ficat? Vull saber si se t’acabarà el temps o no…

-Era de… de cent pessetes.

-Val, tot bé, així. Tu tranquil. Surt i mira el nom del carrer.

-D’acord, d’acord…

L’auricular va reproduir el so d’una porta que s’obria i, després, de fons, un crit histèric que exclamava:

-No!

-Escolta? Escolta? Què et passa? Torna a la cabina! Torna a la cabina!

Va haver-hi un silenci llarg.

Finalment, la porta es tornà a obrir. La veu ara era d’un home.

-Hola.

-On, on és el petit?

-No es preocupi.

-Però què n’ha fet, vostè, del petit?

-No n’he fet res. Li dic que no es preocupi.

-No, no pengi.

-Miri-ho així: ha estat tot una broma.

-Com? Què ha fet amb el nen?

-No. No hi ha cap nen. Ha estat tot una broma.

-Però, què diu? I el nen?

-Era jo mateix fent de nen. De debò. No ha passat res.

-Tot era…?

-Sí. Tot era mentida, un joc.

-Però… per què?

-Ho sento.

La comunicació es va tallar.

17 comentaris

Filed under Uncategorized

8.

(Text il·lustra fotografia)


-Quan marxarem?

-No ho sé, quan tu vulguis. Jo estic bé.

-Val.

-No estàs bé, tu?

-Sí. Sí.

-D’acord.

-…Només és que…

-Que què?

-Ai, collons, no cal que et posis així.

-No em poso de cap manera. Què deies?

-Res, segueix llegint.

-Ai, de vegades ets més insuportable…

-Collons, no et passis.

-…Perdona.

-No estava sent insuportable, collons…

-Va, perdona’m. Tens raó. No ets molt insuportable. Només n’ets una mica.

-…Em fas pessigolles… No, no, però no paris. M’agrada. Va, si segueixes et perdono. Sí. Com a mínim un massatge, em mereixo, aquí, aguantant la sorra i el sol i les putes olors a niveas de tota aquesta gent.

-Va, no comencis, que et faig el massatge. Així?

-Sí. Bé. Una mica més a la dreta. Sí, aquí.

-Ostres, tens boletes d’aquestes.

-Pitja, pitja, desfés, desfés.

-…Escolta, després anem a veure els teus pares?

-Sí. Passem-hi d’hora, abans que els portin el sopar.

-I pensa que hem de posar benzina a la moto.

-Tampoc tenim molt de temps, doncs. Hi anem directament des d’aquí?

-Val, sí.

-Però, ara que hi penso, llavors no aniré dutxat. I amb la sal…

-Però si no t’has banyat, burro.

-Però ho anava a fer ara…

-Doncs no et banyis, ves a les dutxes aquelles.

-No. És igual.

-Ostres, no et tornis a enfadar, tu ara. Apa, et quedes sense massatge. I aquest compta. Me’n deus un.

-No, no paris, ara. Va… no t’emprenyis. Que no m’he enfadat, de debò. Va… Torna aquí damunt. M’agrada quan estàs asseguda sobre el meu cul.

-…Val… Mira… m’estiraré damunt teu del tot, així no et tocarà el sol.

-He, he. … Què bé. … Ei. Què t’ha fet, la meva pobra orella?

-S’ha portat malament, i ara és tota per a mi.

-Buf… No em podré aixecar d’aquí fins al vespre, si segueixes. I ni a veure els meus pares ni res.

-Ai, brutot… Doncs paro.

-No, no, no. Segueix.

-No, no, no, que si no els teus pares què? Pobrets.

-Bé, allà es fan companyia un a l’altre, com a mínim. I la cambra no està tan malament. Però si tenen sort i tot, d’estar plegats a l’hospital! Feia anys que no passaven tantes nits junts a la mateixa habitació.

-Ostres, com et passes.

-Potser sí. M’he passat, no?

-Sí.

-És que, amor meu, ja saps que NO PUC CONTROLAR EL MEU HUMOR!

-Agh. Però i ara que fots? Ha, ha, ha. Para, deixa’m. Para. Que estem molestant, para. Para.

-Val, paro.

-Mira com m’has posat, burro. M’ha entrat sorra per tot.

-A veure, on?… Aquí?… O aquí?…

-Para, va, para. Treu la mà d’aquí.

-D’acord.

-…Merda. Estic calenta.

-No sé de què em parles.

-Burro.

-He, he.

-Va, tu guanyes, marxem ja. Passem per casa abans d’anar a l’hospital.

-Visca.

-Vine aquí.

-Què… què vols? No, no t’apropis tant, que em tornaràs a mossegar l’orella, salvatge.

-Que et vinguis aquí, t’he dit, burro. Només et vull dir una cosa…

-Val.

-Voldràs dutxar-te amb mi, a casa?

-M’encantes.

4 comentaris

Filed under Uncategorized