Tag Archives: cuento

36. La llosa

(Fotografia descriu text)

Vam sortir del cinema amb les mans a les butxaques, caminant en paral·lel. A la cantonada vam quedar parats perquè un havia de marxar cap a un cantó i l’altre cap a l’altre.

Es va disculpar per no tenir temps per anar a beure res i poder comentar una estona la pel·lícula. Em vaig entristir. Vaig ficar les mans a les butxaques encara més cap a dins; els pantalons se’m van abaixar una mica i tot. Suposo que va saber interpretar el gest, perquè va allargar el comiat començant un discurset vacu però força ben trenat sobre què significava allò i què deixava de voler dir allò dins la pel·lícula.

No va fer cap referència a la vida real i no va deixar d’utilitzar un to fred que semblava deliberat. De vegades se li corbaven les celles i se li afligia el rostre. Jo no estava escoltant gens atentament, però vaig poder atrapar aquestes paraules al vol: que existeixi el passat és una merda. Llavors no vaig poder evitar interrompre la seva dissertació per tal de preguntar-li que què volia dir amb allò. La resposta no fou gens interessant. En efecte, encara es referia a la pel·lícula.

El comiat va venir aviat. Vaig veure com el seu cos partia amb un sospir d’alleugeriment.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

18. Que lent el món

(Fotografia descriu text)

El fum s’escolava pels forats de la persiana no del tot tancada. Al llit, l’Helena es va arraulir i es va ficar les dues mans entre les cuixes.

-Tens fred? Tapa’t amb això.

-No, ja està.

-Segur?

-Sí.

L’Helena li va fer un petó al braç i s’hi va abraçar.

-Gràcies. Em passes un cigarret?

-Fumes?

-Sí, de vegades.

-Té.

En Cesc va encendre-l’hi. Quan va tornar a deixar l’encenedor de gasolina a la tauleta, va aprofitar per agafar el cendrer i apagar-hi el seu cigarret.

-Té. Vigila la cendra.

-Sí.

Es va sentir un crit d’un paleta. Al davant estaven acabant la casa que faltava a la mançana.

-Per què no te n’encens un altre?

-No.

-Va, fuma amb mi.

-No: t’estic olorant.

-Què?

-El tabac fa una altra olor, quan fumeu les joves.

-Però què dius?

L’Helena es va incorporar i es va col·locar de genolls de cara en Cesc. Va fer una calada curta i va llençar-li el fum a la cara. Ell va riure.

-Estúpida.

L’Helena va fer una altra tirada i va tornar a alenar-li a la cara.

-Va, para.

Ho va fer de nou.

-De debò. Para ja.

I encara un altre cop.

-Hòstia, que et dic que paris, no siguis criatura. Es pot saber quants anys tens?

-Dinou.

En Cesc va aixecar-se. Es va col·locar davant la finestra.

-Torna.

-Mira, és que a mi no m’agrada gaire jugar…

-Ets un imbècil de trenta anys trist i vergonyós. Torna aquí.

-Vergonyós?

-Vine. Va. Fuma del meu cigarro. Vull comprovar si és veritat això que dius.

-Vergonyós?

-Vine, restret meu.

-Restret? Vergonyós? Però qui t’has cregut que ets?

L’Helena va riure.

-Va, vine a jugar amb mi.

En Cesc s’hi va apropar. L’Helena va estirar el braç i li va allargar la cigarreta.

-Et toca fumar. Vull saber si tens raó.

En Cesc va dubtar, però finalment va cedir.

Mentre fumaven i es tiraven el fum a la cara un a l’altre, l’Helena va dir:

-T’ho has cregut?

-El què?

-Que tenia dinou anys?

-Que vols dir?

-No, és que en tinc vint-i-vuit. No saps com m’has afalagat.

Van riure.

-Val, però has de saber que jo tampoc sóc un imbècil de trenta anys trist i vergonyós.

-Ah no?

-No, en tot cas sóc un imbècil trist i vergonyós de vint-i-tres anys.

Van tornar a riure. Una ventada va fer copejar la persiana contra l’ampit de la finestra.

L’Helena va apagar el cigarret i va voler abraçar en Cesc.

3 comentaris

Filed under Uncategorized

16. Home-made

(Fotografia descriu text)

Amb ella a sobre, prement-li les cuixes perquè no caigués, va entrar com va poder al pis sense deixar-li la boca. Va tirar les claus al moblet de l’entrada i, amb una coça, va tancar la porta. Es va girar cent vuitanta graus encara amb ella al damunt i, amb un altre moviment, aquest massa brusc, va encastar-li l’esquena contra la paret on hi havia el moblet de les claus. La noia, finalment, va desencreuar les cames que rodejaven la cintura del noi i va recolzar el cul sobre el moble. Llavors va deixar estar la boca d’ell i va mossegar-li l’orella, mentre ell, a l’altre cantó, li llepava el coll i, amb veu baixa, li demanava perdó pel cop. El noi movia el cul i la noia, quan el va notar per sobre la roba, va ficar les mans per sota la camisa, esgarrapant-li l’esquena. Sota la faldilla, la mà d’ell va trobar a la cuixa el camí cap a les calces. Després de petits sospirs d’ella d’aprovació, les va trobar. Masturbant-la per sobre, va tornar a fer-li petons i, amb l’altra mà, li va agafar un pit. La noia, que havia tret les mans de sota la camisa i ara les tenia abraçant-li el cul, va aixecar una mica una cama perquè ell la toqués millor. Ja per sota les calces, el noi la sentí molt mullada i li ficà un dit i li ficà dos dits. Se separà una mica d’ella perquè la cama que havia aixecat, el molestava. La noia va aprofitar aquesta distància per descordar-li amb prou agilitat els botons de la bragueta dels texans i ficar-li la mà directament dins els calçotets. Es van estar masturbant i mirant-se sense dir res, només somrient amb gemecs curts. De cop,  ella va saltar del moblet i, sense deixar-li anar la polla, el va dirigir cap a la cuina. Ell, des de darrere, li va tocar el cul i li va dir preciosa.

A la cuina es van parar davant la nevera. La noia va deixar anar el noi i va obrir-la per agafar una gerra de llimonada. Mentre es dirigia a la pica per buscar dos gots, ell es va començar a descordar la camisa. Despullat, va creuar-se de braços i va recolzar l’espatlla esquerra a la porta de la nevera. Ella estava rabejant els gots sota un raig d’aigua freda i després de deixar-los al costat de l’aigüera, es tocà el coll amb les mans mullades. Sense deixar-li de donar l’esquena, serví la llimonada als gots i, després, es tragué la samarreteta i es descordà la faldilla, quedant-se només amb roba interior. Es va girar i, de punta a punta de la cuina, van mirar-se els cossos. Sense moure’s, ell li va demanar que s’acabés de treure la roba. Ella va fer-li cas, primer els sostenidors, després les calces. Ella li va demanar que s’apropés. Ell va fer-li cas, tres passes i una abraçada.

El noi va tornar a aixecar-la amb força i va fer-li recolzar el cul al marbre de la dreta. Quan ella va col·locar la mà cap enrera per sostenir-se bé, va tocar un plat mal col·locat. El plat va caure al terra i es va rompre en quatre trossos.

Ell va parar un moment. Després d’un merda i de mirar-se els trossos blancs sobre les rajoles verdes, ella va decidir no patir. Va agafar pel coll el noi i el va fer apropar cap a ella. Però mentre s’abraçaven i reposava el cap a l’espatlla, potser massa ossuda, d’ell, es va fixar en els trossos de plat al terra. El desordre li feia mal als ulls, però no volia parar. Va provar de no mirar i de gemegar una mica més per intentar tornar-s’hi a posar. Va funcionar.

Es va excitar encara més i va voler menjar-li. El va fer sortir, es va posar davant seu i es va agenollar. Sobre el genoll, un tros de plat. Ell, que havia aprofitat la parada per fer un glopet de llimonada, va dir-li que vigilés. Mentre li llepava, va agafar el tros de plat de sota el genoll. Va seguir fent-li petons i masturbant-lo, mirant-lo des d’allà a baix amb el tros de plat a la mà. Va deixar-li anar un somriure canalla i, amb força i ràbia, va llençar el tros de plat contra el terra uns metres més enllà. Ell va somriure tímidament. De seguida va voler anar a l’habitació.

Van deixar la cuina i el terra de la cuina i els bocins blancs de plat sense recollir del terra de la cuina.

Al llit van fer un seixanta-nou i, després, van tornar a fer l’amor. Van anar acabant, més o menys, a la vegada.

2 comentaris

Filed under Uncategorized

15. Muntatge

(Text il·lustra fotografies)

Com a mínim sempre en són dues, una darrere l’altra. De tot en faig una muntanya. La gota ha fet vessar el got. Tinc por de cagar-la. No hi ha res com estar a casa, sense fer res. Mira: el sol. Mira: no m’aguanto dret. L’esquena em fa mal. Fa fred. No torno a ficar el cap aquí dins, hòstia. La feina. L’imbècil. Aquí les onades són una merda. El llibre? Bah, és igual. L’imbècil. La feina. No passa res si ho envio tot a prendre per cul. L’he de deixar. Vigila, merda. Tot hauria de ser més natural. M’hi he d’esforçar. Has de seguir. Quina merda de taula, de demà no passa. Fa fred, però ha fet bon dia. Després agafaré l’autobús. I les coses? Ah, hi són. Poc a poc, doncs. S’està bé, sola. Mira: el sol, un altre cop. Mira: no m’aguanto dret, un altre cop. La feina, tinc por de la feina. L’imbècil, malgrat tot estimo l’imbècil. Depenc dels altres. Depenc d’ella. Agafo el llibre? No, he dit que ara no. “Fer equilibris” és una mala expressió. Potser té raó, la història d’amor no pot acabar aquí. Només vull estabilitat. Però jo només vull escriure, sola, sóc jove. Em pot sortir tot malament. La sorra està bruta. He fet mala via. Només vull llegir. Només vull estar tranquil. ¿Per què als monòlegs interiors hi ha tantes conjuncions i les frases no acaben i tot és tan i tan llarg? No cal. Dec ser curt. No ho tinc clar, hi he tornat a caure. Ho tinc clar, hi he de posar punt i final.

l

LPs, cintes de vídeo i súper-8s, que bé que vam viure.

Encara no, que el diumenge no s’acabi.

Veig que em mires.

h

Kilos i kilos de responsabilitat, no puc més.

Una victòria, si us plau, només demano una victòria.

Leri-leri d’enviar-ho tot a la merda.

Excuses, això és el més fàcil.

Seguretat en mi mateixa.

Ho sento.

Oblida’m.

Ves-te’n.

m

2 comentaris

Filed under Uncategorized

14. Ho sento, t’has equivocat de número

(Fotografia descriu text)

Va sonar el telèfon.

-Sí?

Una veu d’infant trencada per singlots i plors va dir, a l’altre cantó:

-Papa?

-Perdona?

-Papa?

-No… no, crec que t’equivoques.

-Papa, papa, no pengis.

-Mira, és que crec que t’equivoques.

-On és el meu papa?

-No ho sé. A veure, tranquil. T’has equivocat de número.

-No… No. He marcat el número del paper. El papa em va dir que l’utilitzés si passava alguna cosa.

-Ho sento, però és que t’has equivocat de número. Hauries de penjar i tornar a marcar.

-No… no tinc més monedes. Papa. No tinc més monedes. Jo he marcat el número del paper, el d’aquí, el del paper.

-Ho sento, però jo no hi puc fer res.

-No, no pengi, si us plau, no pengi. Què faré, jo?

-Però que t’ha passat res? Què tens?

-M’he perdut… No conec aquest carrer. No sé on sóc.

-A veure, tranquil…

-No sé on sóc, no sé on sóc…

-Tranquil, tranquil. On has d’anar?

-Jo baixo sempre a la mateixa parada d’autobús, sempre a la mateixa, i després només és un carrer tot recte i després un altre a l’esquerre…

-D’acord, d’acord. Però tu on vius?

-Al costat de la placeta, on hi ha el colmado.

-Però… com es diu aquesta placeta?

-És la placeta del colmado…

-Sí, però… A veure, a veure, tranquil. No ho sé. A veure, no veus per aquí a prop teu alguna placa que et digui a quin carrer ets?

-Ai, és molt ample, és molt ample, el carrer, i no la veig, no la veig.

-Surt un moment de la cabina i mira-ho, si no no et podré ajudar.

-No, no… Tinc por, és fosc.

-No passarà res, de debò, ho has de fer i així et podré ajudar.

-Però no… vostè no… vostè no penjarà, oi?

-No. Tu estigues tranquil i surt de la cabina i mira el rètol del carrer i digue’m on ets i així t’ajudaré a trobar casa teva…

-No pengi, eh?, no pengi…

-No penjaré, tu tranquil… De quant és la moneda que has ficat?

-Què?

-De quan és la moneda que has ficat? Vull saber si se t’acabarà el temps o no…

-Era de… de cent pessetes.

-Val, tot bé, així. Tu tranquil. Surt i mira el nom del carrer.

-D’acord, d’acord…

L’auricular va reproduir el so d’una porta que s’obria i, després, de fons, un crit histèric que exclamava:

-No!

-Escolta? Escolta? Què et passa? Torna a la cabina! Torna a la cabina!

Va haver-hi un silenci llarg.

Finalment, la porta es tornà a obrir. La veu ara era d’un home.

-Hola.

-On, on és el petit?

-No es preocupi.

-Però què n’ha fet, vostè, del petit?

-No n’he fet res. Li dic que no es preocupi.

-No, no pengi.

-Miri-ho així: ha estat tot una broma.

-Com? Què ha fet amb el nen?

-No. No hi ha cap nen. Ha estat tot una broma.

-Però, què diu? I el nen?

-Era jo mateix fent de nen. De debò. No ha passat res.

-Tot era…?

-Sí. Tot era mentida, un joc.

-Però… per què?

-Ho sento.

La comunicació es va tallar.

17 comentaris

Filed under Uncategorized

13. El llac

(Text il·lustra fotografia)

Vaig aparcar el cotxe a la cuneta, al costat del bosc. La terra estava humida i, a cada petjada, les botes se m’hi enfonsaven. La llum que feia la llanterna ballava de dreta a esquerra pel camí, seguint el meu ritme. Vaig sentir els crits d’un mussol, l’udol d’un llop i les corredisses d’altres animals salvatges pels dos cantons del viaró. Al revolt, la roca geperuda era allà, assenyalant-me el punt. Abans de sortir del camí i endinsar-me en la boscúria, vaig trobar dins un clot d’un pi immens una teia amb què vaig fer una torxa. Potser espantaria més els animals que la llum de la lot.

Després de deixar el corriol, no havien de ser més de dues hores de marxa, però em devia perdre: ja havien passat ben bé tres hores de caminar i d’apartar branques i de fer-me esgarraps a la roba i encara no l’havia trobat. Per sort, el cel es va destapar. La lluna va il·luminar una mica més tot allò i per fi vaig poder veure que, a uns cent metres, el bosc feia un parèntesi en una clariana.

La ribera del llac era prou ampla com per asseure-m’hi. Vaig clavar la torxa al meu costat. De la motxilla, vaig treure la caixa, una botella de whisky i una tassa de llautó. Em vaig servir i vaig fer un glop. Amb la caixa a la falda, mirava el llac. No sabia com m’havia pogut convèncer. La vaig obrir. La màquina d’escriure era una preciositat. Era una bogeria desfer-me’n. El dubte em féu estar allà, quiet i bevent, massa estona. Tenia fred. A la fi, em vaig servir la tercera tassa i em vaig alçar. Suposo que no se li pot negar res a un moribund.

Vaig llençar la màquina d’escriure amb totes les meves forces. Em va semblar que les aigües es removien i, alguna cosa, quan la màquina encara volava, va  aparèixer de dins el llac. Era una mà que, sense esforç, va impedir que la màquina arribés a l’aigua. La noia va sortir tota, nua i recoberta d’algues. Es va quedar allí, quieta amb la màquina a les mans i mirant-me. Vaig aixecar el got per fer un brindis a l’aire i ella em va respondre amb un cop de cap, com si em fes una reverència. Després tot va desaparèixer i un núvol va tapar la lluna una altra vegada.

La tornada cap al cotxe no va ser ni dificultosa ni interessant; a mig camí ja s’havia fet de dia i la cosa va esdevenir massa evident.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

10. De tots colors

(Text il·lustra fotografia)

Seguint les recomanacions del metge, va anar a caminar.

Les quatre de la tarda era una bona hora.

No s’havia fet fosc, encara.

Però el núvol amenaçava.

Per darrere.

De seguida es va despistar.

Es va mirar l’arbre.

Era un pi.

Com tots, tenia un tronc.

La copa era lleugerament horitzontal.

Un bon contrast.

Va seure a una pedra.

Es va mirar el fang de les botes.

Va posar-se la motxilla entre les cames i la va obrir.

Va regirar i regirar fins que va trobar l’aigua.

En va beure.

No volia aixecar-se.

I no havia ni començat.

Sempre li costava arrencar.

Però va girar el cap: sí, el temps amenaçava.

Ficà la botella a dins i tancà la bossa.

Alçà el cul.

S’espolsà el cul.

Mirà el rellotge.

Vint-i-vuit minuts més.

Només vint-i-vuit minuts més i farà mitja hora.

Es va posar la motxilla a l’esquena.

Calia arrencar.

Les cames es desencarcaraven, passa a passa.

Estava posant el fil a l’agulla.

Només calia acabar d’engegar.

Així que va deixar enrere el cel i el núvol i la ciutat i l’amenaça.

I, per fi, un cop creuat el marc, tot va començar:

en

va

passar

de

tots

colors.

h

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

9. P. I.

(Fotografia descriu text)

Es va encendre una cigarreta per tal de pensar millor si realment valia la pena o no. Pse. En tot cas, com sempre, va decidir tirar pel dret. Sortí del despatx fent petar els vidres de la porta.

-Andy, hòstia, sempre igual. Que al final el trencaràs i no pots pagar-ne un de nou.

Que bufona.

-Ho sento, bufona.

L’Andy creuà la recepció i, com una exhalació, s’enfundà dins la gavardina i es ficà el barret per deixar anar un somriure cínic cap a la secretària abans de tancar la porta de l’escala amb un altre cop fort. La Nora, una altra vegada sola a la seva taula, primer va bufar com una gata fent-se l’enfadada però, quan va abaixar el cap per reprendre la lectura d’una novel·leta de tapes toves, se li escapà un somriure de satisfacció. Fins i tot diríeu que se li van enrojolar les galtes.

La Nora va llegir durant vint-i-cinc minuts, fins que s’avorrí i deixà el llibre entreobert damunt la taula. Gemegà amb un estirament que l’havia de desentumir, però la nyonya no acabava de marxar. S’aixecà i féu una volta per l’estança. Mirà per la finestra i veié, a pocs metres, altres finestres de l’edifici del davant, un hotel llardós on de vegades enviaven clients que venien de fora de la ciutat i no tenien gaires diners. Badà amb la mirada perduda i amb el dit furgant-se una dent fins que el rètol vertical lluminós de l’hotel s’encengué de sobte i començà a pampalluguejar. H O T E L, H O T E L, H O T E L… Va fer córrer les cortines i es fixà com, des que ella les va comprar quan va entrar a la feina feia més de dos anys, el blanc de la tela s’havia esgrogueït tristament. Devia haver estat, sobretot, pel tabac.

La Nora tornà a seure a la seva taula i va decidir fumar-se un cigarret. Mentre fumava, es mossegava el llavi inferior sense adonar-se’n. Després de la quarta calada la cendra va caure-li sobre la falda.

-Merda –exclamà.

S’espolsà amb cura però hi quedà una taqueta. Provà de fregar amb el dit, però no va marxar del tot. Ho provà més fort fins que va notar el fregament per sota la faldilla. Llavors va pensar a masturbar-se i per això es va descordar una mica i es va ficar la mà dins les calces, però només la va deixar allà morta. Amb l’altra mà va seguir fumant fins que va haver d’aixafar el cigarret al cendrer i va haver de decidir què fer. Tot i que notava que el dit índex començava a enfonyar-se i a mullar-se, va treure la mà d’allà sense saber ben bé per què. S’havia masturbat moltes vegades, allí, fins i tot amb les cortines obertes perquè miréssiu, però aquell dia no ho va fer. Es cordà la faldilla i tornà a agafar la novel·leta.

Un dia més, l’Andy arribà tard, amb la cara ensangonada i frisós d’explicar totes les seves aventures.

2 comentaris

Filed under Uncategorized

3. Interrupció

(Fotografia descriu text)

El dimecres a la nit, l’estudiant Collado va instal·lar-se al palauet familiar a submergir-se en la seva feina.

El primer dia d’estudi, el dijous, tot va anar molt bé, i el dia següent, que evidentment era el divendres, també: moltes hores de dedicació assegut a la majestuosa biblioteca el van fer aprendre, i fins i tot comprendre, set coses que encara ningú mai no li havia contat.

A la tercera jornada, la sort es va torçar. Tot i posar-s’hi a les sis del matí, per molt que consultés, per molt que llegís o per molt que tanqués els ulls amb força i es pitgés les temples amb els dits, no era capaç d’assimilar un vuitè coneixement.

Capficat, va decidir anar a la cambra de bany a netejar-se la cara. Va sortir de la biblioteca, va caminar descalç per la catifa, va obrir la tercera porta a mà esquerra, va veure com la pica quedava a la dreta, va veure com el wàter estava enganxat a la paret esquerra, va veure com s’alçava damunt un pedestal una banyera rodona, va girar-se cap a la pica, va obrir l’aixeta, es va mullar la cara, es va eixugar la cara, va sortir de la cambra de bany, va caminar descalç per la catifa, va obrir la porta de la biblioteca i va tornar a entrar-hi.

3. Bouvard i Pecuchet

El jove Collado se sentia fresc i recuperat i amb forces per reprendre el fil i ficar-se de cap en una vuitena matèria. Dirigint-se cap a l’escriptori del papà, va veure com la pols flotava pel feix de llum que entrava per la rosassa: l’estança li va semblar un espai adequadíssim per a la gestació de saviesa. Va seguir amb passes fermes cap a la taula fins que, quan va creuar la llum, un petit enlluernament va fer-lo parar i girar la vista cap a la dreta. Va veure la seva ombra a una de les prestatgeries. S’apartà del raig de llum i observà com, en efecte, aquest il·luminava en una línia ben vertical i ben concreta la segona llibreria. Es va dirigir al lloc indicat: era l’espai dels manuals de sabers pràctics. Com ser un bon jardiner, com ser un bon cuiner, com ser un bon amant, com ser un bon pare, com ser una bona mare, com ser un bon estudiant. Seguint la lògica aclaparadora dels esdeveniments, agafà aquest últim llibre i l’obrí esperançat. Va passar els primers fulls de pressa fins que, a la setena pàgina, es va fer un tall profund al dit índex.

La sang rajà de seguida i tacà la vuitena plana del manual, que va quedar inutilitzada. Llepant-se el dit, va intentar seguir endavant, però no va ser capaç d’entendre la novena pàgina: allí s’hi explicava un efecte i l’estudiant en desconeixia la causa.

Es va mirar el dit. La sang havia deixat de brotar en sec.

24 comentaris

Filed under Uncategorized

1. La jubilació

(Fotografia descriu text)

 

La nit del dissabte, el senyor Collado, un vell home de lletres, va aturar-se a les obres, va saltar una tanca taronja i es va ficar dins un dels sots. Allí estirat, entre la canonada de plàstic gris i el fons terrós del forat, no s’hi estava malament. El soroll dels cotxes que passaven el relaxava. I ben encaixat, va poder escriure un conte abans d’adormir-se: era un text profund d’estil enrevessat, terrible, sobre la vida i la mort.

pec01bn

Un plugim agradable el va despertar al matí. Amb la llum blanquinosa del dia, i com que era molt treballador, de seguida va poder dedicar-se a les paraules i a la llengua. Va mirar, sense llegir-les, unes lletretes impreses al tub que tenia davant els ulls.

Després va girar el cap a la dreta i es va destinar als aspectes filosòfics: la part excavada d’aquell cantó deixava veure altres tubs, més prims i de colors diferents, que estaven mig enterrats i per tant (va discórrer el senyor Collado) també mig desenterrats.

Tot seguit, va voler mirar a l’esquerra a la recerca de més saviesa, però un cop a la cara el va sorprendre. Des de dalt, algú havia tirat un cul d’entrepà de pernil dolç amb una mica de paper de plata rebregat. Una de les arestes que formava la punta del panet li ferí desgraciadament l’ull esquerre, que començà a sagnar. Es va fregar amb la mà bruta de terra mullada, cada cop amb més força, fins que l’ull va sortir de l’òrbita.

El senyor Collado va saber llavors que el seu destí era quedar-se allí amagat, dessagnant-se teatralment pel forat de l’ull, esperant que els obrers tapessin el clot i l’enterressin viu. No era una mala fossa per morir-hi, aquella. A més, el text que havia escrit la vetlla anterior seria per sempre més inèdit i això, va pensar, fa bo.

Creixé la intensitat de la pluja. La terra, amb la conjunció de l’aigua i de la sang de l’ull, va convertir-se en fang. El senyor Collado va estar a punt de sucumbir.

Inesperadament, però, deixà estar tot allò. Reptà cap a un costat, s’incorporà i utilitzà un dels tubs mig enterrats (mig desenterrats) a mode de liana per sortir del forat.

Enfangat de cap a peus, borni, caminà fins l’hospital més proper, espantant les famílies benestants que s’havien mudat per anar a missa o que s’havien equipat per anar, religiosament, en bicicleta.

8 comentaris

Filed under Uncategorized