(Fotografia descriu text)
La nit del dissabte, el senyor Collado, un vell home de lletres, va aturar-se a les obres, va saltar una tanca taronja i es va ficar dins un dels sots. Allí estirat, entre la canonada de plàstic gris i el fons terrós del forat, no s’hi estava malament. El soroll dels cotxes que passaven el relaxava. I ben encaixat, va poder escriure un conte abans d’adormir-se: era un text profund d’estil enrevessat, terrible, sobre la vida i la mort.
Un plugim agradable el va despertar al matí. Amb la llum blanquinosa del dia, i com que era molt treballador, de seguida va poder dedicar-se a les paraules i a la llengua. Va mirar, sense llegir-les, unes lletretes impreses al tub que tenia davant els ulls.
Després va girar el cap a la dreta i es va destinar als aspectes filosòfics: la part excavada d’aquell cantó deixava veure altres tubs, més prims i de colors diferents, que estaven mig enterrats i per tant (va discórrer el senyor Collado) també mig desenterrats.
Tot seguit, va voler mirar a l’esquerra a la recerca de més saviesa, però un cop a la cara el va sorprendre. Des de dalt, algú havia tirat un cul d’entrepà de pernil dolç amb una mica de paper de plata rebregat. Una de les arestes que formava la punta del panet li ferí desgraciadament l’ull esquerre, que començà a sagnar. Es va fregar amb la mà bruta de terra mullada, cada cop amb més força, fins que l’ull va sortir de l’òrbita.
El senyor Collado va saber llavors que el seu destí era quedar-se allí amagat, dessagnant-se teatralment pel forat de l’ull, esperant que els obrers tapessin el clot i l’enterressin viu. No era una mala fossa per morir-hi, aquella. A més, el text que havia escrit la vetlla anterior seria per sempre més inèdit i això, va pensar, fa bo.
Creixé la intensitat de la pluja. La terra, amb la conjunció de l’aigua i de la sang de l’ull, va convertir-se en fang. El senyor Collado va estar a punt de sucumbir.
Inesperadament, però, deixà estar tot allò. Reptà cap a un costat, s’incorporà i utilitzà un dels tubs mig enterrats (mig desenterrats) a mode de liana per sortir del forat.
Enfangat de cap a peus, borni, caminà fins l’hospital més proper, espantant les famílies benestants que s’havien mudat per anar a missa o que s’havien equipat per anar, religiosament, en bicicleta.
Bouvard i Pécuchet 