Tag Archives: bouvard i pécuchet

49. Volta

(Text il·lustra fotografia)

Els dimarts i els dijous sempre fèiem el mateix camí cap a l’acadèmia d’anglès. Amb l’Eric, sovint ens quedàvem una mica enrere. Més d’una vegada això ens va portar problemes. Sovint els altres, al davant, jugaven a robar pastisseria industrial a un colmado de barri regentat per un home calb i gras i coix i amb ulleres de muntura gruixuda i de vidres de cul d’ampolla. L’Eric i jo, just quan estàvem caminant per davant la botigueta i quasi sense haver-nos adonat que els altres hi havien entrat, veiem els amics, de cop i volta, sortir de la tenda corrent, saltant i bramant, insultant i sent dolents. Els veiem i rèiem i, quasi sense temps perquè l’home calb i gras ja estava a punt de treure el cap per la porta disposat a perseguir-nos amb una escombra, arrancàvem també a córrer darrere ells. Quan portàvem unes passes ens giràvem per veure l’home coixejar i blasfemar, ai, per tots els déus, ai, aquesta joventut.

Després tot es tranquil·litzava quan arribàvem a la placeta: l’Eric i jo tornàvem a parlar amb normalitat i els altres seguien davant. Recordo, sobretot, us ho puc prometre, les esquenes i els clatells dels altres. No sé per què, els veig en la temporada dels cabells curts i de les samarretes de màniga curta. Potser és perquè, precisament a partir de la primavera i del bon temps, aquell itinerari dels dimarts i dels dijous cap a l’acadèmia s’enriquia amb la presència, a la placeta, d’una fira petita, amb una caravana que venia pomes confitades, núvols de sucre i coco tallat triangularment, amb un lloc de caçar aneguets de goma grocs que nedaven desordenadament per un camí circular d’aigua i, sobretot, amb uns cavallets tan daurats i luxosos que cap dels nens podíem dir que ens agradaven per mor que algú ens digués nena, més que nena. Un dissabte vaig anar-hi amb els pares i m’hi vaig pujar. Després, cada vegada que passava per davant amb els amics, però, seguia fent el paper que no m’interessaven gens ni mica, aquells cavallets, i m’apuntava als improperis que deixàvem anar, just abans de marxar d’allà corrents –sempre se’ns feia tard–, als nens una mica més petits que s’hi havien muntat.

Tanmateix això passava amb l’Eric i no amb en Marc. Amb en Marc, el fotògraf de Bouvard i Pécuchet, no vam compartir mai cap d’aquests camins cap a l’acadèmia d’anglès perquè no anàvem a la mateixa escola i encara no ens coneixíem.

Però es veu que amb en Marc sí que coincidíem una mica més tard, després de la hora i mitja de la classe d’anglès, quan uns quants de tota l’acadèmia, entre ells el fotògraf de Bouvard i Pécuchet i jo, sense conèixer-nos, ens colàvem a l’única aula que tenia televisió. Allí un de nosaltres –no recordo haver-ho fet mai jo, ara que hi penso– engegava l’aparell per veure Bola de Drac Z. Recordo el planeta Nàmek que no acabava mai d’explotar.

Però mai veia l’episodi sencer. Com que tenia por d’arribar massa tard a casa, acostumava a marxar abans que acabés el capítol; ho feia corrents pel carrer desesperadament, tot per poder veure a casa els últims minuts. Normalment aconseguia arribar a temps i empassar-me els minuts finals i els títols de crèdit d’aquella època, que potser eren els pitjors que ha tingut mai Bola de Drac, voltes més voltes, el món va donant voltes.

D’altra banda, amb en Marc, en aquella aula de la televisió, mai no vam dir-nos res. Anys més tard, quan ens vam conèixer a l’institut, parlant, parlant, en Marc em va dir que em recordava de l’acadèmia d’anglès i que se’n recordava bé perquè, segons ell, jo tenia una cara especial, una cara de nen però a la vegada de vell –després, tot s’ha de dir, va matisar que potser hauria estat millor haver utilitzat adjectius com “seriosa” o “responsable” en lloc de la petita locució “de vell”.

Anuncis

7 comentaris

Filed under Uncategorized

19. Què més s’ha de fer?

(Text il·lustra fotografia)

Per fi va poder veure’t, però li va ser impossible saltar del tot la tàpia.

Agonitzaves sobre un bassal de sang i a tot estirar li podies veure el musell darrere el mur. T’havien tret la jaqueta blava i l’armilla carmesina. La camisa de setí i de fils d’or tenia un estrip en forma d’O ovalada, per on se’t veia el tors copejat i enfangat. Anaves descalç d’un peu i et dessagnaves per un tall a la cuixa; un camí fosc tacava el groc dels calçons fins a la mitja.

Se’t van tornar a apropar i et van acabar de despullar. Et van arrossegar estirant-te per les cames fins a un arbust. Què més s’ha de fer? Els dos soldats més rabassuts t’aguantaven enlaire cap per avall, cadascú per un peu. El tercer soldat, el menut, després de rascar-se la barba i espolsar-se la jaqueta clara, t’endinyà un cop de puny a la panxa, fent-te escopir sang. Vas perbocar i et va entrar vòmit pels forats del nas. Potser ja estaves mort, però el menut desenfundà l’espasa i te la clavà amb força a l’entrecuix.

Van tapar els trossos del teu cos sota una manta i te’ls van col·locar amb tots els munts de morts darrere l’hospital. A la nit, el gos del mur encara va poder veure com una dona vella, coberta amb una tela blanca i tapant-se el nas, va passar pel teu costat i va ensopegar amb la teva cama. Amb respecte però amb una funesta normalitat (ja havia vist massa desastres de la guerra  per deixar-se ara impressionar per uns quants llits de la mort), la va tornar a ficar dins la manta.

Quan el gos abandonà el seu lloc, al quadre només va quedar abstracció i confusió.

2 comentaris

Filed under Uncategorized

14. Ho sento, t’has equivocat de número

(Fotografia descriu text)

Va sonar el telèfon.

-Sí?

Una veu d’infant trencada per singlots i plors va dir, a l’altre cantó:

-Papa?

-Perdona?

-Papa?

-No… no, crec que t’equivoques.

-Papa, papa, no pengis.

-Mira, és que crec que t’equivoques.

-On és el meu papa?

-No ho sé. A veure, tranquil. T’has equivocat de número.

-No… No. He marcat el número del paper. El papa em va dir que l’utilitzés si passava alguna cosa.

-Ho sento, però és que t’has equivocat de número. Hauries de penjar i tornar a marcar.

-No… no tinc més monedes. Papa. No tinc més monedes. Jo he marcat el número del paper, el d’aquí, el del paper.

-Ho sento, però jo no hi puc fer res.

-No, no pengi, si us plau, no pengi. Què faré, jo?

-Però que t’ha passat res? Què tens?

-M’he perdut… No conec aquest carrer. No sé on sóc.

-A veure, tranquil…

-No sé on sóc, no sé on sóc…

-Tranquil, tranquil. On has d’anar?

-Jo baixo sempre a la mateixa parada d’autobús, sempre a la mateixa, i després només és un carrer tot recte i després un altre a l’esquerre…

-D’acord, d’acord. Però tu on vius?

-Al costat de la placeta, on hi ha el colmado.

-Però… com es diu aquesta placeta?

-És la placeta del colmado…

-Sí, però… A veure, a veure, tranquil. No ho sé. A veure, no veus per aquí a prop teu alguna placa que et digui a quin carrer ets?

-Ai, és molt ample, és molt ample, el carrer, i no la veig, no la veig.

-Surt un moment de la cabina i mira-ho, si no no et podré ajudar.

-No, no… Tinc por, és fosc.

-No passarà res, de debò, ho has de fer i així et podré ajudar.

-Però no… vostè no… vostè no penjarà, oi?

-No. Tu estigues tranquil i surt de la cabina i mira el rètol del carrer i digue’m on ets i així t’ajudaré a trobar casa teva…

-No pengi, eh?, no pengi…

-No penjaré, tu tranquil… De quant és la moneda que has ficat?

-Què?

-De quan és la moneda que has ficat? Vull saber si se t’acabarà el temps o no…

-Era de… de cent pessetes.

-Val, tot bé, així. Tu tranquil. Surt i mira el nom del carrer.

-D’acord, d’acord…

L’auricular va reproduir el so d’una porta que s’obria i, després, de fons, un crit histèric que exclamava:

-No!

-Escolta? Escolta? Què et passa? Torna a la cabina! Torna a la cabina!

Va haver-hi un silenci llarg.

Finalment, la porta es tornà a obrir. La veu ara era d’un home.

-Hola.

-On, on és el petit?

-No es preocupi.

-Però què n’ha fet, vostè, del petit?

-No n’he fet res. Li dic que no es preocupi.

-No, no pengi.

-Miri-ho així: ha estat tot una broma.

-Com? Què ha fet amb el nen?

-No. No hi ha cap nen. Ha estat tot una broma.

-Però, què diu? I el nen?

-Era jo mateix fent de nen. De debò. No ha passat res.

-Tot era…?

-Sí. Tot era mentida, un joc.

-Però… per què?

-Ho sento.

La comunicació es va tallar.

17 comentaris

Filed under Uncategorized