39. L’anàlisi

(Text il·lustra fotografia)

k

A la foto al·legòrica s’hi veu el següent:

f

Vint-i-una diagonals o més, de les quals deu són les que poden representar les bigues, tres les columnes, dues les bases de barana, dues els agafadors de barana i sis els perímetres de finestres o balcons. “O més” fa referència als quaranta-quatre pals travessers que conformen les dues baranes i als trenta-dos llistons dels dos trossos de persianes que es poden veure més o menys amb claredat.

Un fragment de façana d’un edifici vell i tronat.

Una galeria oberta d’un pis.

Tres fils d’estendre.

Tretze agulles d’estendre.

Una samarreta blanca penjada d’un dels fils.

Un pedaç taronja.

Set llibres que, aparentment, volen.

Paper de llibre.

Lletra impresa.

Quatre línies que ho emmarquen tot.

Sis parts de barana de ferro negre o ennegrides pels anys.

Vuit plantes.

Set flors vermelloses.

Un test.

Dues persianes.

Dos vidres de finestra.

Un tros de paret amb la pintura caiguda.

Aguaplast.

Brutor.

Sol i ombra.

Colors vius d’una banda i blancs, negres i grisos de l’altra.

Quatre adornaments simbòlics.

I moltes coses més.

h

Malgrat tot, no pot deixar de ser una imatge.

38. Sitcom

(Fotografia descriu text)

-A quina hora acaba el concert?

-A les dotze.

-Què? De debò has pensat per un moment que t’hi deixaria anar?

-Va, pare, hi va tota la classe…

-La Sandy també?

-…No…

-I el Tom?

-…No…

-I la Mandy?

-…No…

-…Menys mal que hi anava tota la classe.

-L’Steve i la Nora hi van.

-Qui? Quin Steve? Quina Nora?

-L’Steve i la Nora…

-No els conec.

-Sí, els vas veure a la representació de final de curs passat.

-Ah! Són els del concert postpunk que es van perforar davant de tots els pares els mugrons?

-…Bé, sí.

-T’he de dir res més?

-No, pare. No cal. Em quedaré a l’habitació menjant gelat.

-Això està bé.

****

Però no va ser fins a la tarda, mentre parlava amb la meva germana a l’habitació, quan ho vaig notar per primera vegada. Ella m’acabava de dir:

-I aquest és el pla que hauràs de seguir per anar al concert sense que els pares se n’adonin.

-Perfecte! T’estimo!

-Ah, i m’has de prometre que mai no diràs d’on has tret la idea, perquè està clar que ningú creurà que ho hagis pensat tu soleta.

Llavors, entre totes les rialles de sempre, en vaig sentir una de més exagerada que les altres que, feta a destemps, em fou del tot desagradable. En aquell moment no li vaig donar gaire importància.

Però més tard, quan vaig entrar a la cuina i vaig fer el meu gest de fàstic característic amb el llavi en veure ballar el cul de ma mare que estava ajupida amb el cap dins el forn, després de deixar anar la línia “Fins i tot traient-te la vida has de ser tan feliç?”, vaig tornar a sentir aquella riallota a destemps. Semblava la d’un nen. Se’m posà la pell de gallina en un calfred i vaig quedar-me parada. La mare va seguir amb el cap dins el forn perquè devia estar esperant que jo encara digués alguna cosa més. Però no ho vaig fer. El meu silenci va provocar més rialles a l’ambient i, una altra vegada, em va atacar la rialleta infantil fora de to. Em vaig posar les mans a les orelles, però això no va calmar els ànims de ningú. Les rialles es van accentuar i, sempre, per sobre d’elles per molt fortes que sonessin, la rialla del nen. La mare, pacient, seguia a la mateixa posició, remenant el cul feliçment. Sabia que no tenia pensat suïcidar-se, que només estava mirant de prop les magdalenes. Però no sortiria d’allà si jo no deia res. Sense saber què dir, vaig seure exhausta a la cadira de la cuina. La riallada general, que ara havia compartit protagonisme amb un aplaudiment, seguia. Però jo ja no feia res. Ja ni gesticulava graciosament. Només mirava el cul de la mare. Encara ballava, però cada cop amb menys força.  I el riure del nen que se seguia sentint més que els altres. No sé quanta estona va passar, però a partir d’un moment la mare ja quasi no movia el cul. Les rialles, com si haguessin estat seguint el moviment, també es van anar apagant. Des de la cadira, vaig comprovar que, en efecte, l’última rialla encarregada de tancar-ho tot va ser la del nen.  El silenci es va apoderar per fi de l’escena quan la mare ja no es movia gens ni mica. Em vaig sentir alleugerida i desgraciada.

37. La precipitació

(Text il·lustra fotografia)

L’espera s’estava fent eterna i de seguida va mirar de fugir. Quan feia una hora que caminava, es descalçà i deixà les sabates a la vora del camí. La calçada mal asfaltada estava calenta. Notà que una pedreta se li ficà entre els dits i parà un moment a treure-se-la. Després es passà l’avantbraç pel front; el tenia xop de suor. Va descordar-se la brusa i la va deixar, ben plegada, sobre una pedra. Se sentia més fresca i la marxa començà a ser agradable. Seguí caminant dues hores més fins que va veure que el cel s’estava tapant. Parà en sec i va pensar que potser no havia estat una bona idea abandonar la brusa tan aviat. Va considerar tornar enrere, però no creia que tingués gaire sentit. Va decidir seguir el camí. El cel aguantava. Les maleses dels voltants li tapaven la vista dels laterals. A partir d’un moment, però, el paisatge s’assecà de plantes i s’omplí de construccions abandonades. Quan estava passant pel costat d’un magatzem amb algun vidre trencat, se n’adonà que es trobava en una pujada. La faldilla no li deixava caminar bé. Va alçar el cap i va voler creure que el cel seguiria aguantant i que ja no plouria ni faria fred. Deixà la faldilla penjada de la reixa vella que tancava el magatzem. Des d’aquell moment pogué fer unes passes més llargues. Cada vegada es notava més a gust. Després de mitja hora més de marxa, se sentia realment bé i aquest benestar va fer que, animada, s’acabés de despullar. Embogida, va començar a córrer nua. Amb un crit d’alegria, tirà enlaire el sostenidors i les calcetes, i seguí saltant i bramant feliç fins que no pogué més. Llavors començà a minorar el pas. Malgrat anar més a poc a poc, intentava no deixar de córrer i tenir sempre almenys un peu que no toqués el terra. I fou així com arribà al final del camí. Una esplanada immensa ocupada per centenars de pilons de plataformes de fusta buides s’estengué davant d’ella. Estava despentinada i tenia els peus ensangonats. El cos va seguir trotant entre els passadissos que formaven els munts de fusta fins que caigué al terra rendit.

36. La llosa

(Fotografia descriu text)

Vam sortir del cinema amb les mans a les butxaques, caminant en paral·lel. A la cantonada vam quedar parats perquè un havia de marxar cap a un cantó i l’altre cap a l’altre.

Es va disculpar per no tenir temps per anar a beure res i poder comentar una estona la pel·lícula. Em vaig entristir. Vaig ficar les mans a les butxaques encara més cap a dins; els pantalons se’m van abaixar una mica i tot. Suposo que va saber interpretar el gest, perquè va allargar el comiat començant un discurset vacu però força ben trenat sobre què significava allò i què deixava de voler dir allò dins la pel·lícula.

No va fer cap referència a la vida real i no va deixar d’utilitzar un to fred que semblava deliberat. De vegades se li corbaven les celles i se li afligia el rostre. Jo no estava escoltant gens atentament, però vaig poder atrapar aquestes paraules al vol: que existeixi el passat és una merda. Llavors no vaig poder evitar interrompre la seva dissertació per tal de preguntar-li que què volia dir amb allò. La resposta no fou gens interessant. En efecte, encara es referia a la pel·lícula.

El comiat va venir aviat. Vaig veure com el seu cos partia amb un sospir d’alleugeriment.

35. Kinabalu

(Text il·lustra fotografia)

l

Campament base a Kinabalu, 14 de juny de 1973

El cap de l’expedició ens ha despertat més d’hora que els altres dies. Durant l’esmorzar s’ha mostrat una mica nerviós. Ha menjat de pressa i no ha parat de rascar-se els ulls. Com que ha acabat abans que nosaltres, s’ha retirat a esperar a la tenda. Quan ja no era amb nosaltres, he xiuxiuejat a l’orella de la Liz el següent: “Això no m’agrada”.

Hem sortit del campament a dos quarts de vuit, vint-i-dos minuts després que sortís el sol. Hem tingut boira.

Hem arribat sense cap dificultat a dos quart de deu al lloc on ho vàrem deixar ahir.

La jornada de treball s’ha desenvolupat normalment (vegeu els apunts del dia a l’informe general).

l

Campament base a Kinabalu, 17 de juny de 1973

Abans d’ahir i ahir, obligat pel metge, el cap es va quedar al campament perquè tenia conjuntivitis. Avui l’hem vist per primer cop en dos dies. L’hem saludat a l’esmorzar un per un i ens ha anat dient que ja estava bé, que no ens preocupéssim. Quan ja estàvem tots menjant, ell ha restat immòbil mirant el bol de llautó. He tocat l’espatlla de la Liz perquè s’hi fixés, però m’ha dit que ja ho havia vist.

Hem sortit del campament a dos quarts i deu de vuit, trenta-un minuts després que sortís el sol. Hem tingut boira. Durant el camí, la Liz ha ensopegat amb una arrel i s’ha hagut d’agafar del meu braç. He rigut com un estúpid.

La jornada de treball s’ha desenvolupat normalment (vegeu els apunts del dia a l’informe general).

k

Campament base a Kinabalu, 20 de juny de 1973

A mig esmorzar el cap s’ha aixecat i ha fet un discurs. Ens ha dit que una altra expedició, també anglesa, havia començat feia uns dies un projecte molt semblant al nostre, però pel nord. Des de Londres l’havien tranquil·litzat per ràdio, però ens ha confessat (“us he de confessar”, ens ha dit) que ell estava inquiet. Ha acabat el discurs, durant el qual no ha aixecat la mirada del terra, així: “tinc por que, si no obtenim més resultats aviat, el Museu es fixi en ells i prefereixi subvencionar-los abans que a nosaltres”.

Hem sortit del campament a dos quarts i deu de vuit, trenta minuts després que sortís el sol. Hem tingut boira.

Durant el dia he vist la Liz preocupada. Quan m’he atrevit, m’hi he apropat i li he intentat donar conversa. M’ha somrigut, però m’ha semblat que tenia els ulls plorosos.

La jornada de treball s’ha desenvolupat normalment (vegeu els apunts del dia a l’informe general).

k

Campament base a Kinabalu, 22 de juny de 1973

Avui el cap no ha sortit de la tenda. El metge ha anat a veure’l i ens ha dit que no tenia res important, però que estava indisposat per a la jornada de feina. Després de l’esmorzar, li he demanat un cigarret a la Liz. Feia tres anys que no fumava.

Hem sortit del campament a dos quarts i deu de vuit, vint-i-nou minuts després que sortís el sol. Avui només hem tingut un tel de boira fins a les dotze. Després s’ha aclarit el dia.

La jornada de treball s’ha desenvolupat normalment fins al migdia. A primera hora de la tarda hem trobat un orangutan força jove que seia tot sol al peu d’un arbre. Tenia un ram d’orquídies a la mà (vegeu els apunts del dia a l’informe general).

l

Campament base a Kinabalu, 25 de juny de 1973

Durant l’esmorzar el cap s’ha mostrat molt animat. No entenia perquè només havíem trobat un orangutan tot sol, però creia fermament (“crec fermament”, ha dit) que torbarien una població de primats important a prop de la zona. La Liz, sense que jo li demanés, m’ha ofert el cigarret de després de l’esmorzar.

Hem sortit del campament a dos quart i deu de vuit, vint-i-vuit minuts després que sortís el sol. Hem tingut boira.

Hem vist el mateix orangutan, tot sol de nou. Jugava amb una petita planta carnívora. Hem tingut contacte amb ell. No s’ha mostrat gens hostil (vegeu els apunts del dia a l’informe general).

Després de sopar la Liz ha vingut a la meva tenda. Ara dorm al meu costat. És preciosa.

k

Campament base a Kinabalu, 26 de juny de 1973

El cap ha tornat a fer un discurs. Aquest cop ens ha mirat als ulls. Ens ha demanat que féssim tot el possible per accelerar la troballa de la població d’orangutans. Li havien dit que els del nord havien fet progressos importants.

Hem sortit del campament a dos quarts de vuit, quinze minuts després que sortís el sol. Hem tingut boira.

Mentre un grup de cinc persones seguia a la recerca de l’altre membre de la població, el cap, la Liz i jo ens hem quedat amb l’orangutan. Hem jugat amb ell. Ha donat un ramell de flors i herbes a la Liz. L’hem batejat com a Linus perquè ens ha robat un drap i se l’ha posat a l’orella mentre feia la pipa. A la tarda, quan els altres havien tornat amb les mans buides de la seva recerca, el cap s’ha retirat rascant-se els ulls lluny del grup. Quan ha tornat ens ha dit això: “intentarem que el Linus vingui amb nosaltres al campament”. Així ha estat (vegeu més detalls als apunts del dia a l’informe general).

A la nit la Liz ha tornat a venir a la tenda. De fet, ara llegeix per sobre la meva espatlla el que escr… Hola, diari de l’Andrew, ara sóc la Liz, qui escriu. Quines bajanades que dius. Ara escriuré alguna cosa per tal que no m’oblidis. Mmmmm.  L’Andrew la té molt grossa.

Torno a ser jo. Bromista, la Liz.

Anem a dormir amb els crits que venen de la tenda del cap. Ha volgut tenir Linus a prop seu.

k

Campament base a Kinabalu, 28 de juny de 1973

Com que el cap no ha sortit de la tenda per esmorzar, el metge m’ha dit que l’anés a avisar. L’he trobat estirat al terra sobre un doll de sang amb un tret al cap. Tenia una pistola a la mà. El petit Linus se’l mirava des de la gàbia de vidre.

El metge no ha pogut fer-hi res.

A les set, quan encara no havia sortit el sol, he parlat amb Londres. M’han dit que a dos quarts de sis el cap s’havia posat en contacte amb ells i que, després que ells l’informessin que l’expedició que recorria el nord de Kinabalu havia trobat una població molt important d’orangutans, s’han acomiadat normalment.

Els crits que no ens han deixat dormir des d’ahir deuen haver tapat el so del dispar.

k

l

Vaixell cap a Brumei, 2 de juliol de 1973

Avui, definitivament, s’ha suspès l’expedició. Hem deixat Linus lliure.

Hem abandonat el campament base a les dues del migdia, cinc hores i vint minuts abans que el sol es pongués. Hem tingut boira.

Tornem a casa. La Liz diu que li sembla haver sentit que qui dirigia l’expedició del nord era el germà del nostre cap. Ara s’ha adormit sobre la meva espatlla, l’embarcació no es mou gaire. Espero que, almenys, amb ella la cosa vagi bé.

l

34. No passa res

(Text il·lustra fotografia)

La claveguera que hi havia allà a prop feia pudor i van canviar de vorera. A una cantonada, els dos nois més joves van recolzar l’esquena a la paret. L’altre va seure al terra, una mica apartat d’ells, va fer-se un cigarret i va començar a fumar amb els ulls tancats.

Els dos que estaven drets van restar quiets i en silenci fins que un d’ells va escopir a la calçada. L’altre va imitar-lo automàticament, però l’escopinada va perdre força massa aviat i va caure encara a la vorera. Van riure i van decidir fer un concurs, ara més seriós i formal, d’escopinades; li ho van proposar a l’amic que seia al terra, però aquest va dir que no l’interessava gens ni mica el joc i que preferia seguir fumant de cara el sol.

Va perdre qui sempre perdia. I cap cot i moix, va haver de caminar cap al colmado del davant per tal de pagar el seu càstig. En va sortir amb tres llaunes de refresc i, un cop al costat dels amics, amb un somriure beneit al rostre, va llençar-les enlaire. El noi que estava dempeus va poder agafar-la al vol però el del cigarret que encara estava assegut no. La llauna va esclatar quan va xocar contra el terra i va esquitxar els pantalons del noi assegut al terra. Aquest va aixecar-se i, assenyalant amb un dit, va insultar la mare de l’estúpid, que mirava de disculpar-se tartamudejant. De seguida van posar-se a riure i van oblidar l’assumpte.

Drets tots tres amb l’esquena a la paret, van parlar de la claveguera del davant. Un va recordar les Tortugues Ninja. L’altre va parlar dels cocodrils que viuen de debò sota la ciutat. El tercer només obria els ulls i somreia.

Després van veure passar un cotxe amb la música molt alta. El més gran va saludar amb la mà. Com a resposta va obtenir un toc sincopat de clàxon. Sense dir-se res, van veure com el cotxe parava davant d’un bloc de pisos més enllà. De la porta de l’acompanyant, en sortí un noi més gran que ells amb samarreta sense mànigues i una cinta d’esport al cap. Abans d’entrar a l’edifici va dirigir la mirada cap a ells i els va aixecar les celles. Cinc minuts més tard van tornar a veure com el noi en sortia i entrava de nou al cotxe.

Els tres amics van tornar a la vaguetat d’una conversa poc intensa, ara sobre una parella de vells del barri que encara s’agafaven de la mà quan passejaven pel carrer.

Més tard van jugar a tirar una bola de paper de plata dins una paperera bonyeguda que estava a uns metres d’ells. El tercer tir del que sempre perdia va ser massa fort. Just en aquell moment passava un cotxe amb els finestres baixades i la bola hi entrà. El vehicle frenà en sec just davant seu.

El culpable va empal·lidir mentre els altres dos feien unes passes cap enrere amb la mà a la boca que intentava tapar el riure. El conductor va voler enraonar amb ells, amb tots tres. El més gran va veure’s obligat a acostar-s’hi i a ser l’interlocutor principal.

Però finalment no hi va haver cap discussió. El conductor va resultar ser un senyor simpàtic que només va dir, amb un somriure d’orella a orella, que no passava res però que, si us plau, a veure si entrenaven una mica més aquesta mecànica de tir. Els tres amics van riure. L’home va tornar-los la bola de paper de plata i va fer marxar amb calma el cotxe.

A les dues del migdia, els tres amics van acomiadar-se encaixant les mans. Un d’ells vivia a l’edifici del davant. Mentre creuava la calçada va veure passar per davant de casa seva la parella de vells que s’agafaven de la mà. Quan va arribar a la vorera se’n va adonar que la claveguera ja no pudia.

33. El regne

(Fotografia descriu text)

Vist des del balcó de casa, l’edifici de l’hospital era pulcre fins a l’insult, blanc com la neu, net com una patena, de finestres diligentment tancades i d’adornaments simètricament perfectes.

Un cos caigut del cel es va interposar, de cop i volta i només per un moment, entre l’edifici i la meva mirada. No vaig tenir clar què havia passat fins que no vaig sentir un esclafit. Vaig aixecar-me de la cadira amb el cigarret a la mà i vaig abocar-me al buit. La veïna, una bona amiga, s’acabava d’estampar contra el terra.

La primera reacció fou la de tirar-me daltabaix jo també. Potser cauria sobre seu i algú en podria prendre una bona instantània, com quan caigué la segona torre bessona i tothom ja estava preparat per enregistrar-ho ben enregistrat. En lloc d’això vaig fer mitja volta, vaig apagar el cigarret a un test sense planta i vaig entrar a casa per vestir-me.

Per desgràcia, la Júlia encara no estava morta del tot. Després de passar per davant el meu balcó, es veu que havia anat ensopegant amb els fils d’estendre dels veïns –jo no en tenia– i aquests van esmorteir la caiguda.

L’ambulància no ens va fer esperar gaire i va arribar derrapant al revolt de la cantonada, com en una pel·lícula. El conductor i una noia que feien cara d’enfadats ens van fer apartar del cos i, després d’una primera exploració, la van entaforar dins el vehicle. Vaig preguntar si la duien a l’hospital que es veia des de casa i em van respondre que sí.

Amb la moto vaig intentar seguir l’estela de l’ambulància, em vaig saltar semàfors i stops, vaig haver d’esquivar un cotxe i vaig frenar en sec a causa d’una bona dona amb cotxet. A la fi vaig arribar a la porta de l’edifici de l’hospital, que s’alçava asèptic i diví davant meu. L’ambulància baixà per la rampa de les ambulàncies. Jo vaig deixar la moto al carrer, damunt la vorera del davant.

L’interior de l’edifici feia pudor de monja.

La recepcionista parlava en veu baixa amb el noi de les lliteres. Vaig esperar darrere el jove, mirant de fer cara de preocupació per tal que la noia m’atengués ràpid. Però el seu flirteig era massa seriós i no vaig aconseguir cridar l’atenció; van acabar la conversa quan van voler.

Les indicacions de la noia em semblaren molt correctes, formals i d’accent molt català.

Vaig començar a fer passadissos cercant l’ascensor número 7. Vaig veure parelles de metges caminant en paral·lel que feien safareig, un grupet d’estudiants que escoltaven molt atentament un doctor que duia les mans a les butxaques perquè allò era tan fàcil que podia fer-ho fins i tot sense mans, vuit pacients amb pijama voltant i esperant o bé una mort o bé una cura –quatre amb cadires de rodes i quatre a peu però que arrossegaven el gota a gota–, una infermera remugant alguna cosa entre dents mentre sortia d’una habitació, una sala d’espera plena de persones que, en passar, em van clavar una mirada d’auxili, l’ascensor número 4, l’ascensor número 2, les escales d’incendis, l’ascensor número 6, l’ascensor número 1, una altra escala d’incendis, un metge ros, alt i amb barba de dos dies que parlava una mica acotat amb una noieta innocent que també anava amb bata però de la qual no en sabria dir el rang i, finalment, l’ascensor número 7.

A dins no sonava cap música. Tampoc no hi havia cap mirall.

Vaig sortir de l’ascensor quan tocava i vaig dirigir-me a la sala d’espera d’aquella planta. Després d’una estona, vaig preguntar per la Júlia a la primera infermera que vaig veure. Va mirar l’ordinador i va resultar que sí,  que ja estava feta l’entrada de la pacient, però que no era allà. La recepcionista catalana de l’entrada s’havia equivocat. Havia de tornar a baix.

Ja no vaig córrer, vaig pensar que res no depenia de mi, en el fons. I llavors la recerca va ser més fàcil.

Vaig tenir sort. A Urgències vaig parlar amb un metge simpàtic i encantador que es va preocupar per mi. Em va fer seure un moment a una sala on no hi havia gaire gent i em va dir que ara venia. Quan va tornar feia més cara de metge que abans. Però no puc queixar-me de res. Em va anunciar la mort de la Júlia directament però amb una cara de pena molt gran. Vaig arrencar a plorar serenament. Després vaig donar-li les gràcies i vam fer una encaixada de mans com si tanquéssim un acord.

Tot allò feia fàstic.

32. El buit de l’home estàtic

(Text il·lustra fotografia)

k

Se li van acabar les piles al segon exercici i va aturar-se. Després tingué moltes més oportunitats de reprendre el joc, però les va anar deixant passar una darrera l’altra.

Des de la seva posició, va veure l’amor de la seva vida, però no va cridar-lo; ara era mut. Més tard, va sentir una olor coneguda de crema, però no va girar el coll per cercar d’on provenia; ara era estàtic. Llavors va escoltar la cançó, però no va veure cap músic; ara era cec. Aleshores va tenir pessigolles a l’orella, però no va sentir el brunzit de l’abella; ara era sord. Immediatament va deduir una picada, però no la va percebre; ara era insensible. Tot seguit va imaginar com rebia un cop de botella al cap, però no s’hi va tornar; ara era un covard. De cop va pensar en l’olor de la sang, però va concloure que amb allò no n’hi havia prou; ara era un ingrat. Finalment va decidir infligir-se un dolor al pit, però no es va morir; ara era immortal.

Després de perdre va refer-se, però com que el temps s’havia acabat i com que ningú no el necessitava, va aixecar-se i va partir corrents cap a casa.

Va deixar el seu lloc buit. Es veu a la fotografia. Hi dirigeix la mirada el noi que seu a una punta del banc.

31. El suïcidi del coix

(Fotografia descriu text)

Em van apallissar el 12 de setembre de 1981. Després, el meu pas pel món ha estat convencional tot i que literalment coix. He viscut tres relacions importants amb tres finals diferents, he superat la pèrdua d’un germà amb el qual ja no em parlava, m’han operat set vegades de la cama, he treballat perquè gent mesquina s’enriquís i he tingut un gos que ha mort de càncer de pell. No estic a prop del suïcidi, però suposo que tampoc no n’estic més lluny que qualsevol altre.

Avui ja és quasi estiu i he volgut anar a la platja.

El cel s’ha tapat de seguida i ha començat a plovisquejar. Malgrat això, he decidit passejar una estona. M’he descalçat i he caminat per la vorera de la mar. No ha estat romàntic; no m’he posat melangiós ni trist, tot i que, per ser el Mediterrani, el mar aparentava prou majestuositat. S’ha alçat un vent estrany que l’ha eriçat i les onades que esclataven amb força a la riba m’esquitxaven la cara. M’he apartat una mica de l’aigua. De més lluny, hom s’adonava que havia pres un color metàl·lic i fred.

He arribat a l’espigó cansat i m’he assegut a una pedra. Algun raig de sol s’ha colat entre el cel esblaimat, però el plugim no ha parat. He descansat cinc minuts i m’he aixecat disposat a tornar.

Quan he començat la marxa he vist una figura molt llunyana que semblava rebolcar-se a la sorra. De més a prop, he pogut destriar que eren almenys dues persones i no una. I encara una mica més a la vora de l’acció, me n’he adonat que eren tres homes i no dos.

M’he quedat quiet a una cinquantena de metres. No entenia què estaven fent. Malgrat tot, encara era massa lluny d’ells. Movien els braços. O s’abraçaven. O qualsevol cosa. Ho podria esbrinar si m’hi apropava.

Quiet i dret, he començat a notar massa el plugim. El sol havia tornat a desaparèixer. M’he mirat el peu, que em començava a fer mal. Com sempre, veure’l nu m’ha fet fàstic.

Quan he apujat la mirada m’he topat amb les petjades que jo mateix havia deixat a l’anada del passeig. No m’hi havia fixat mai. Per culpa de la coixesa, eren poc simètriques.

30. Una explosió de felicitat

(Text il·lustra fotografia)

Perdut i trist a una platja que no havia trepitjat mai abans, va ser la primera vegada que vaig sentir incòmode al costat del mar. Malgrat estar sol, em queixava en veu baixa per tot. Aquell dia va ser força insuportable suportar-me.

Vaig provar de llegir, però m’havia deixat les ulleres de sol a l’altra bossa.  Així que vaig escopir un renec. Vaig ajeure’m bocaterrosa, però a sota la tovallola hi havia dues o tres pedres que se’m clavaven a l’entrecuix. Ja suava quan em vaig aixecar per canviar la tovallola de lloc. Vaig mirar el cel. Malgrat la calor i la claror blanca, no feia un dia agradable. El cel estava enteranyinat, com si estigués brut. La boca em va fer fer un soroll de desaprovació. Volia marxar ja d’allà, però no m’ho vaig permetre: hi havia arribat després de dues hores de cotxe i acabava d’arribar, així que calia aguantar com a mínim dues hores més. Vaig sospirar i vaig tornar a asseure’m a la tovallola. La platja estava realment buida, però aquest fet no convertia en cap cas l’estampa en una cosa paradisíaca, sinó que ho entristia encara tot més. Vaig notar com la cara se’m deformava amb una ganyota de fàstic. No vaig estar més de cinc minuts estirat. Vaig decidir provar l’aigua. Estava massa freda i vaig fer que no amb el cap. Vaig tornar a la tovallola. Els peus se m’havien omplert de sorra. No era ni molt blanca ni molt fosca, ni molt fina ni molt gruixuda. La imprecisió em va enervar, sobretot perquè, no sé com, em va fer pensar en mi, però de seguida vaig considerar que pensar en mi feia fàstic. Així que finalment només vaig poder pensar que tot era horrible i que res no valia la pena. Tot això em va passar pel cap sense gaires matisos. I així és com vaig començar a maleir la simplicitat i el tot és blanc i el tot és negre. Suposo que havia oblidat ja la sorra imprecisa que m’envoltava. L’única solució que vaig trobar a tot plegat fou tancar els ulls. Tenia mal de cap i veia estrelletes d’enlluernament, així que vaig tornar a deixar anar un soroll de queixa, que anà seguit tot d’una d’un altre so una mica diferent, com més intens, que volia queixar-se de la queixa anterior. Tot seguit, prement les barres de la boca, vaig adormir-me. Un malson em va atacar durant el son: vaig veure tots aquells que no volia veure i vaig patir com un animal ferit de mort. Després, en el somni, vaig obtenir venjança, però no em va deixar un bon gust de boca. Em vaig despertar amb mala consciència i tenint la sensació que no tenia dret a res. Vaig incorporar-me una mica, aixecant només el cap i el pit. No em podia creure estar-ho passant tant malament a una platja. Vaig arribar a creure que mai més no tornaria a gaudir al costat del mar. Quina tristor. Potser només era que em feia falta companyia, però valia la pena mirar de no pensar-hi gaire, en això.

Després, com si preveiés algun desenllaç que no implicava digressió, sinó  més aviat acció, sembla que vaig poder deixar de discórrer.

Mentre em deixava anar, vaig veure que el cel s’estava desenteranyinant. De fet, no m’hi vaig fixar del tot fins que un avió, de sobte, va irrompre volant molt baix per sobre el meu cap. El bramul salvatge em posà la pell de gallina, però no em va molestar excessivament. Suposo que tenia ganes de plorar i necessitava un cop de mà. La violència del so i de la imatge em van ajudar. L’avió semblava anar a poc a poc i semblava volar tan baix aposta. Per això, mentre plorava, vaig forçar-me a dibuixar un somriure perquè vaig creure que un rostre plorant i somrient a la vegada era exactament allò que li feia falta a aquella situació, sobretot tenint en compte un cel ara tan clar.

En sentir, segons després que l’avió s’amagués darrere els matolls de la platja, el so brutal d’una col·lisió, jo ja no plorava. Per altra banda, no vaig fer cap esforç per esborrar el somriure de la cara.

Tot ha d’acabar d’alguna manera, vaig pensar.

Traduce