42. Però es pot saber on és la roba, Enric?

(Fotografia descriu text)

-Però es pot saber on és la roba, Enric?

-Hòstia. I jo que sé.

-Ens han robat.

-Però qui collons ens ha pogut robar, aquí?

La Gemma va regirar la tovallola i la va tirar amb força contra la sorra.

-Haurem de tornar a l’hotel despullats. –va dir l’Enric.

-No te’n riguis, estúpid. –va dir la Gemma.

-Venir a una illa perduda per això… –va seguir rient l’Enric.

-Que no te’n riguis, et dic.

-Va, dona, que no passa res. Només haurem de caminar cinc minuts pel caminet despullats…

-Va, Enric, prou. No te’n fotis més.

-Per una vegada que et convenço per treure’t la roba… D’acord, d’acord. Ja paro. Posem-nos seriosos.

-Va, posem-nos seriosos.

-D’acord. A veure. Els lladres no poden ser gaire lluny.

-Què vols dir?

-I per marxar d’aquí només hi ha un camí.

-Que què vols dir, et dic…

-I si anem ràpid potser els atrapem. Va anem-hi.

-Ep, ep, ep. No, no, no.

-Va, Gemma. Anem-hi i els fotem una pallissa.

-No, no, no. Però tu ets burro, o què? Que jo no penso córrer despullada al mig de la selva perseguint lladres. Encara els trobaríem. Suposo que amb el teu historial contrastadíssim de fotre pallisses a lladres te’n sortiries fàcilment, no?

-No me’n veus capaç?

-T’he dit que deixis de riure-te’n, hòstia. -va cridar la Gemma abans de deixar-li anar un cop de puny al braç.

-Ai!

-T’ho mereixes.

-Val. Bé. Tenies molts diners o coses de valor?

-No, només les ulleres.

-Però si eren d’una revista.

-Que no.

-Ah.

-I tu?

-La càmera de fotos.

-Què? Ai, ai, ai. Ja ho veuràs, els fills de puta aquests penjaran les fotos a internet a una pàgina porca o alguna cosa així…

-Però es pot saber què dius? Si de moment les fotos que hem fet són més sosses que les d’una avis… Merda.  Ara sí que m’agradaria tenir la càmera. Cal tenir una fotografia de quan et quedes perdut i despullat al mig d’una platja abandonada. Merda. Merda.

La Gemma, seriosa, ja no va voler dir res. Quedaren tots dos drets en silenci i amb els braços creuats, un al costat de l’altre. Només se sentia el so monòton d’una cigala i la remor de les onades que cada cop eren més fortes. Finalment la Gemma va mirar l’Enric i li va somriure.

-Va. Prenem una mica més el sol i després tornem i els ho expliquem als de l’hotel, a veure què hem de fer.

-D’acord. Ara m’agrades.

La Gemma va recollir la tovallola de la sorra, que era uns metres més enllà feta un garbuix, i la va espolsar.

-Enric.

-Què?

-Aquesta tovallola no és la nostra.

-Què?

-Que aquesta tovallola no és la nostra.

-Ostres. És veritat.

De cop, un crit llunyà els féu fer un bot:

-Eh! Vosaltres!

-Gemma, Gemma, Gemma. El lladre!

-Ai! Deixa d’agafar-me el braç i fes alguna cosa, estúpid!

Una figura d’un home, llunyana, s’apropava gesticulant amb els braços alçats.

-Gemma, Gemma, Gemma. Que ve!

-Calma’t, per l’amor de Déu, Enric, calma’t.

Sense saber què més fer, la Gemma va utilitzar la tovallola per tapar-se i l’Enric, amb la mà a l’entrecuix, es col·locà lleugerament al darrere d’ella.

-Estem morts, Gemma. Estem morts.

La figura, que no caminava amb cap pressa i que no parava de gesticular, cada cop estava més a prop. Semblava com si, de tant en tant, assenyalés alguna cosa de darrere seu. La Gemma i l’Enric, però, els va fer por girar-se.

-No et giris, no et giris, no et giris, Gemma –va fer l’Enric.

L’home seguia apropant-se.

-Enric. Vols dir que és un lladre, aquest?

-No ho sé, no ho sé. Però tu no et giris, tu no et giris.

-No en fa pinta.

-Com coi saps quina pinta fan, els lladres de per aquí?

-Et dic que aquest tipus no és un lladre, Enric.

L’home, un jove moreno, vestit amb un banyador florejat groc, va palplantar-se finalment davant seu.

-Hola. -va dir.

-Hola. –va respondre la Gemma.

-Em sap greu, però aquesta tovallola és meva.

-Què?

-Sí, aquesta tovallola és meva.

La Gemma va abaixar el cap per mirar la tovallola.

-Ah, bé, sí. És que érem aquí i hem anat a fer un capficada a l’aigua i quan hem sortit hem vist que ens han robat les coses i que aquí només hi havia aquesta tovallola.

-Sí, sí, aquí només hi havia aquesta tovallola –va repetir nerviós l’Enric.

-No, no…

-Com?

-Que no us han robat res. Teniu les vostres coses allà, a una cinquantena de metres darrere vostre.

-Com? -va tonrnar a dir la Gemma.

-Sí, mireu.

La Gemma i l’Enric van girar-se. En efecte, bastant més enllà hi havia una tovallola i unes bosses.

-No pot ser –va dir l’Enric.

-No pot ser –va dir la Gemma.

-Hi ha força corrents, aquí. Heu de vigilar. El mar sempre et porta cap a un cantó. –va dir el del banyador groc.

La Gemma i l’Enric varen riure nerviosos. Després, es disculparen pel malentès i enraonaren una mica amb el noi. Finalment, aquest va dir:

-Bé. Hauria de marxar.

-Molt bé. Un plaer. I gràcies de nou.

-De res. De res. D’això… Em podríeu tornar la tovallola?

La Gemma i l’Enric s’enrojolaren.

-Sí, sí. És clar.

La Gemma li donà la tovallola. El noi donà la mà a l’Enric i féu dos petons a la Gemma.

-Bé, nosaltres anem a cercar les nostres coses, doncs. –va dir la Gemma, amb la veu mig trencada.

-Molt bé. Un plaer. Que tingueu molt bones vacances.

La Gemma i l’Enric es posaren en marxa. El noi del banyador groc va veure com els cossos nus dels dos joves caminaven maldestrament per culpa de l’irregularitat del sól. L’Enric va mirar una vegada cap enrere. El noi seguia mirant-los amb un somriure agradable i va saludar amb el braç. L’Enric el va imitar i va tornar a mirar cap endavant.

-Mare de Déu quina vergonya. –va dir l’Enric a la Gemma.

-Mare de Déu quina vergonya. –va dir la Gemma a l’Enric.

8 comentaris

Filed under Uncategorized

41. Antologia personal

(Text il·lustra fotografia)

Al món sobra gent i a mi m’agrada matar. Tot encaixa.

Si vaig devorar aquelles persones va ser perquè tenia gana i m’estava morint. La meva sang està enverinada i un àcid em corroeix el fetge. Era absolutament necessari que begués sang fresca.

M’agrada matar gent perquè és molt més divertit que matar animals salvatges al bosc.

Em fascinaven els temes relacionats amb la bruixeria i l’ocultisme. El 1975 vaig conèixer uns nois que semblaven simpàtics. Eren satanistes. Ingènuament em vaig unir al grup i vaig començar a assistir als rituals. Al començament jo no era més que un simple participant, però de seguida em vaig convertir en el vertader adorador del Diable. El meu cos i la meva ment pertanyien a Ell. M’estava convertint en una màquina de matar.

He assassinat tants vagabunds que no puc recordar-los a tots. Ho sento.

El habitants del planeta U-379 se’m van presentar amb una aparença lleugerament humana. Sempre que els vaig veure anaven despullats: no tenien genitals.

No hi ha al món cap assassí en sèrie millor que jo. No em penedeixo de res. Si pogués ho tornaria a fer.

Era molt senzill. Les veia i aconseguia que tinguessin el rostre de la meva madrastra.

No és el mateix obrir el ventre d’un animal que fer el mateix amb el d’una persona.

Al començament era un desastre. Les víctimes es desmaiaven de seguida i jo tenia certa aprensió. Poc a poc, però, es va convertir en una experiència meravellosa.

No ho hauria d’haver fet. Va ser repugnant. Tenia un gust horrible. És mentida que la carn humana tingui bon gust.

Cada vegada que baixava al celler era com si baixés a l’infern. Mentre era a l’escala el penediment era insuportable. Però un cop posava un peu al terra brut i humit em calmava i em sentia realment bé.

Una part de jo diu: “Brittany, mira quin noi més bonic, t’agradaria sortir amb ell”, però una altra part es pregunta com quedaria el seu cap clavat en un pal.

Quan ja era morta vaig tornar a dur el cos jove al llit amb mi i allò va ser el començament del final de la vida que jo coneixia. Havia començat a recórrer l’avinguda de la mort i a tenir un nou tipus de companyes de pis.

Això us ho escric amb un somriure.

No espero que em perdoneu, perquè jo mai no em perdonaré.

6 comentaris

Filed under Uncategorized

40. Un divendres desastrós d’estiu

(Fotografia descriu text)

A la piscina municipal és on passen els somnis, ni més ni menys.

Feia un divendres desastrós d’estiu; ni rastre del sol, només núvols, vents i ruixats que no acabaven de caure. Quan vaig llevar-me d’un horror de malsons em vaig trobar amb mals de cap i mals gusts de boca pastosa que s’accentuaren per culpa d’un dejú forçat –nevera buida. La solució passava per anar a nedar una mica i mirar de no pensar en res.

La vespino va moure’s quatre-cents metres i va morir assedegada quan ja plovia; quatre gotes mal comptades; no va ser ni un xàfec d’estiu. Vaig deixar la moto a una cantonada i vaig caminar cap a la parada d’autobús.

El trajecte se’m féu llarg i pesat; vaig haver d’aixecar-me del lloc que havia trobat perquè una dona coixa em mirava a mi i només a mi per tal que la deixés seure. El terra estava mullat i les xancletes de plàstic relliscaven; amb prou feines podia mantenir la verticalitat durant les frenades.

Quan vaig baixar del bus, però, em vaig trobar a prop del mar i tot semblava millor; el dia, allà, era assolellat. Vaig saludar a la recepcionista, venia a la piscina des de petit, i vaig creuar el torniquet de l’entrada.

A la piscina exterior no hi havia gaire gent; les rajoles del voltant encara estaven humides. Vaig veure que la socorrista estava parlant amb una noia que feia top-less i que duia un nen petit en braços i vaig decidir llençar-me a l’aigua sense dutxar-me.

Ja no hi havia mals de caps ni mals gusts de boca; a la quarta piscina vaig començar a nedar esquena i el cel em va impressionar i em va convèncer que ja em trobava bé. Vaig veure com quatre núvols grans blancs i poc perillosos es movien ràpid i cinematogràficament.

No vaig pensar en res fins que vaig començar a somiar amb les dones dels meus somnis, perquè a la meva piscina és on passen els somnis, encara que no t’ho esperis i encara que no vulguis. Recordo que se’m van aparèixer, piscina rere piscina, una dotzena de rostres preciosos, morenos, pàl·lids, tendres i rudes, tots atractius, que regien una dotzena de cossos perfectes de tot tipus, grans i petits, carnosos i prims, tots encantadors. Ara bé, això sí, quan es vestien, totes aquestes noies dels meus somnis sempre es posaven la mateixa peça de roba: una camisa de quadres d’home.

Nedava somrient i amb els ulls oberts i, a poc a poc, el cel va tornar a aparèixer esplèndid. Vaig parar quan vaig arribar a la paret. A fora havia començat a arribar més gent. Omplien les gandules de plàstic blau; algunes persones xerraven cridant, altres llegien, els nens i les nenes jugaven; tothom semblava estar a gust. Us prometo que vaig agrair a Déu que existís un lloc com aquell.

Després de prendre el sol, després de llegir una mica, després de parlar cridant amb uns amics que eren allà cada dia, després de jugar amb pistoles d’aigua amb els fills i les filles dels amics, després de mullar sense voler els pits d’una jove que dormia i que em va perdonar amb la mirada, després de fer tot allò que havia de fer, vaig deixar-ho estar; me’n vaig anar a dutxar, em vaig vestir i vaig marxar.

Quan vaig pujar a l’autobús el cel començava a tapar-se de nou. Vaig seure a la part del darrere del tot. Per la finestra posterior veia allunyar-se el mar i l’edifici de la piscina. I va ser just abans d’agafar el revolt que els deixava enrere definitivament, quan vaig veure, caminant, solitària i somrient, en aquella direcció, una noia amb uns texans tallats per sobre els genolls i una camisa de quadres d’home.

Vaig pensar en com acabar allò. Calia fer parar l’autobús i anar-la a cercar precipitadament, després caldria dir una frase brillant i que ella somrigués i que tot coincidís; que anés cap a la meva piscina, que jo l’acompanyés, que ens coneguéssim en una xerrada a crits i a rialles, que s’enamorés de mi, que tornéssim xino-xano cap a casa, que de camí paréssim a fer un mos, que ens animéssim a fer unes ostres amb vi blanc, que un dia és un dia, que em digués de pujar a casa seva, que per primera vegada a la història una primera relació sexual fos plenament satisfactòria, que ens tornéssim a veure dos dies després, que tot tornés a anar bé, que setmanes més tard ens presentéssim les colles respectives d’amics, que mesos més tard ens presentéssim els pares i els germans, que anéssim a viure junts en un pis sense ascensor però amb una bona terrassa, que tinguéssim un fill i una filla, que passéssim mals moments per culpa d’algun malentès, que ho superéssim tot, que fóssim feliços com dos gínjols.

Però els somnis sempre es queden a la piscina, vaig pensar, és com una norma. Tanmateix, a més, ja havia quedat per dinar amb la Laura. Abans de trobar-me amb ella potser tindria temps de comprar-li una camisa i estalviar-me tanta aventura inútil.

7 comentaris

Filed under Uncategorized

39. L’anàlisi

(Text il·lustra fotografia)

k

A la foto al·legòrica s’hi veu el següent:

f

Vint-i-una diagonals o més, de les quals deu són les que poden representar les bigues, tres les columnes, dues les bases de barana, dues els agafadors de barana i sis els perímetres de finestres o balcons. “O més” fa referència als quaranta-quatre pals travessers que conformen les dues baranes i als trenta-dos llistons dels dos trossos de persianes que es poden veure més o menys amb claredat.

Un fragment de façana d’un edifici vell i tronat.

Una galeria oberta d’un pis.

Tres fils d’estendre.

Tretze agulles d’estendre.

Una samarreta blanca penjada d’un dels fils.

Un pedaç taronja.

Set llibres que, aparentment, volen.

Paper de llibre.

Lletra impresa.

Quatre línies que ho emmarquen tot.

Sis parts de barana de ferro negre o ennegrides pels anys.

Vuit plantes.

Set flors vermelloses.

Un test.

Dues persianes.

Dos vidres de finestra.

Un tros de paret amb la pintura caiguda.

Aguaplast.

Brutor.

Sol i ombra.

Colors vius d’una banda i blancs, negres i grisos de l’altra.

Quatre adornaments simbòlics.

I moltes coses més.

h

Malgrat tot, no pot deixar de ser una imatge.

2 comentaris

Filed under Uncategorized

38. Sitcom

(Fotografia descriu text)

-A quina hora acaba el concert?

-A les dotze.

-Què? De debò has pensat per un moment que t’hi deixaria anar?

-Va, pare, hi va tota la classe…

-La Sandy també?

-…No…

-I el Tom?

-…No…

-I la Mandy?

-…No…

-…Menys mal que hi anava tota la classe.

-L’Steve i la Nora hi van.

-Qui? Quin Steve? Quina Nora?

-L’Steve i la Nora…

-No els conec.

-Sí, els vas veure a la representació de final de curs passat.

-Ah! Són els del concert postpunk que es van perforar davant de tots els pares els mugrons?

-…Bé, sí.

-T’he de dir res més?

-No, pare. No cal. Em quedaré a l’habitació menjant gelat.

-Això està bé.

****

Però no va ser fins a la tarda, mentre parlava amb la meva germana a l’habitació, quan ho vaig notar per primera vegada. Ella m’acabava de dir:

-I aquest és el pla que hauràs de seguir per anar al concert sense que els pares se n’adonin.

-Perfecte! T’estimo!

-Ah, i m’has de prometre que mai no diràs d’on has tret la idea, perquè està clar que ningú creurà que ho hagis pensat tu soleta.

Llavors, entre totes les rialles de sempre, en vaig sentir una de més exagerada que les altres que, feta a destemps, em fou del tot desagradable. En aquell moment no li vaig donar gaire importància.

Però més tard, quan vaig entrar a la cuina i vaig fer el meu gest de fàstic característic amb el llavi en veure ballar el cul de ma mare que estava ajupida amb el cap dins el forn, després de deixar anar la línia “Fins i tot traient-te la vida has de ser tan feliç?”, vaig tornar a sentir aquella riallota a destemps. Semblava la d’un nen. Se’m posà la pell de gallina en un calfred i vaig quedar-me parada. La mare va seguir amb el cap dins el forn perquè devia estar esperant que jo encara digués alguna cosa més. Però no ho vaig fer. El meu silenci va provocar més rialles a l’ambient i, una altra vegada, em va atacar la rialleta infantil fora de to. Em vaig posar les mans a les orelles, però això no va calmar els ànims de ningú. Les rialles es van accentuar i, sempre, per sobre d’elles per molt fortes que sonessin, la rialla del nen. La mare, pacient, seguia a la mateixa posició, remenant el cul feliçment. Sabia que no tenia pensat suïcidar-se, que només estava mirant de prop les magdalenes. Però no sortiria d’allà si jo no deia res. Sense saber què dir, vaig seure exhausta a la cadira de la cuina. La riallada general, que ara havia compartit protagonisme amb un aplaudiment, seguia. Però jo ja no feia res. Ja ni gesticulava graciosament. Només mirava el cul de la mare. Encara ballava, però cada cop amb menys força.  I el riure del nen que se seguia sentint més que els altres. No sé quanta estona va passar, però a partir d’un moment la mare ja quasi no movia el cul. Les rialles, com si haguessin estat seguint el moviment, també es van anar apagant. Des de la cadira, vaig comprovar que, en efecte, l’última rialla encarregada de tancar-ho tot va ser la del nen.  El silenci es va apoderar per fi de l’escena quan la mare ja no es movia gens ni mica. Em vaig sentir alleugerida i desgraciada.

2 comentaris

Filed under Uncategorized

37. La precipitació

(Text il·lustra fotografia)

L’espera s’estava fent eterna i de seguida va mirar de fugir. Quan feia una hora que caminava, es descalçà i deixà les sabates a la vora del camí. La calçada mal asfaltada estava calenta. Notà que una pedreta se li ficà entre els dits i parà un moment a treure-se-la. Després es passà l’avantbraç pel front; el tenia xop de suor. Va descordar-se la brusa i la va deixar, ben plegada, sobre una pedra. Se sentia més fresca i la marxa començà a ser agradable. Seguí caminant dues hores més fins que va veure que el cel s’estava tapant. Parà en sec i va pensar que potser no havia estat una bona idea abandonar la brusa tan aviat. Va considerar tornar enrere, però no creia que tingués gaire sentit. Va decidir seguir el camí. El cel aguantava. Les maleses dels voltants li tapaven la vista dels laterals. A partir d’un moment, però, el paisatge s’assecà de plantes i s’omplí de construccions abandonades. Quan estava passant pel costat d’un magatzem amb algun vidre trencat, se n’adonà que es trobava en una pujada. La faldilla no li deixava caminar bé. Va alçar el cap i va voler creure que el cel seguiria aguantant i que ja no plouria ni faria fred. Deixà la faldilla penjada de la reixa vella que tancava el magatzem. Des d’aquell moment pogué fer unes passes més llargues. Cada vegada es notava més a gust. Després de mitja hora més de marxa, se sentia realment bé i aquest benestar va fer que, animada, s’acabés de despullar. Embogida, va començar a córrer nua. Amb un crit d’alegria, tirà enlaire el sostenidors i les calcetes, i seguí saltant i bramant feliç fins que no pogué més. Llavors començà a minorar el pas. Malgrat anar més a poc a poc, intentava no deixar de córrer i tenir sempre almenys un peu que no toqués el terra. I fou així com arribà al final del camí. Una esplanada immensa ocupada per centenars de pilons de plataformes de fusta buides s’estengué davant d’ella. Estava despentinada i tenia els peus ensangonats. El cos va seguir trotant entre els passadissos que formaven els munts de fusta fins que caigué al terra rendit.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

36. La llosa

(Fotografia descriu text)

Vam sortir del cinema amb les mans a les butxaques, caminant en paral·lel. A la cantonada vam quedar parats perquè un havia de marxar cap a un cantó i l’altre cap a l’altre.

Es va disculpar per no tenir temps per anar a beure res i poder comentar una estona la pel·lícula. Em vaig entristir. Vaig ficar les mans a les butxaques encara més cap a dins; els pantalons se’m van abaixar una mica i tot. Suposo que va saber interpretar el gest, perquè va allargar el comiat començant un discurset vacu però força ben trenat sobre què significava allò i què deixava de voler dir allò dins la pel·lícula.

No va fer cap referència a la vida real i no va deixar d’utilitzar un to fred que semblava deliberat. De vegades se li corbaven les celles i se li afligia el rostre. Jo no estava escoltant gens atentament, però vaig poder atrapar aquestes paraules al vol: que existeixi el passat és una merda. Llavors no vaig poder evitar interrompre la seva dissertació per tal de preguntar-li que què volia dir amb allò. La resposta no fou gens interessant. En efecte, encara es referia a la pel·lícula.

El comiat va venir aviat. Vaig veure com el seu cos partia amb un sospir d’alleugeriment.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized