38. Sitcom

(Fotografia descriu text)

-A quina hora acaba el concert?

-A les dotze.

-Què? De debò has pensat per un moment que t’hi deixaria anar?

-Va, pare, hi va tota la classe…

-La Sandy també?

-…No…

-I el Tom?

-…No…

-I la Mandy?

-…No…

-…Menys mal que hi anava tota la classe.

-L’Steve i la Nora hi van.

-Qui? Quin Steve? Quina Nora?

-L’Steve i la Nora…

-No els conec.

-Sí, els vas veure a la representació de final de curs passat.

-Ah! Són els del concert postpunk que es van perforar davant de tots els pares els mugrons?

-…Bé, sí.

-T’he de dir res més?

-No, pare. No cal. Em quedaré a l’habitació menjant gelat.

-Això està bé.

****

Però no va ser fins a la tarda, mentre parlava amb la meva germana a l’habitació, quan ho vaig notar per primera vegada. Ella m’acabava de dir:

-I aquest és el pla que hauràs de seguir per anar al concert sense que els pares se n’adonin.

-Perfecte! T’estimo!

-Ah, i m’has de prometre que mai no diràs d’on has tret la idea, perquè està clar que ningú creurà que ho hagis pensat tu soleta.

Llavors, entre totes les rialles de sempre, en vaig sentir una de més exagerada que les altres que, feta a destemps, em fou del tot desagradable. En aquell moment no li vaig donar gaire importància.

Però més tard, quan vaig entrar a la cuina i vaig fer el meu gest de fàstic característic amb el llavi en veure ballar el cul de ma mare que estava ajupida amb el cap dins el forn, després de deixar anar la línia “Fins i tot traient-te la vida has de ser tan feliç?”, vaig tornar a sentir aquella riallota a destemps. Semblava la d’un nen. Se’m posà la pell de gallina en un calfred i vaig quedar-me parada. La mare va seguir amb el cap dins el forn perquè devia estar esperant que jo encara digués alguna cosa més. Però no ho vaig fer. El meu silenci va provocar més rialles a l’ambient i, una altra vegada, em va atacar la rialleta infantil fora de to. Em vaig posar les mans a les orelles, però això no va calmar els ànims de ningú. Les rialles es van accentuar i, sempre, per sobre d’elles per molt fortes que sonessin, la rialla del nen. La mare, pacient, seguia a la mateixa posició, remenant el cul feliçment. Sabia que no tenia pensat suïcidar-se, que només estava mirant de prop les magdalenes. Però no sortiria d’allà si jo no deia res. Sense saber què dir, vaig seure exhausta a la cadira de la cuina. La riallada general, que ara havia compartit protagonisme amb un aplaudiment, seguia. Però jo ja no feia res. Ja ni gesticulava graciosament. Només mirava el cul de la mare. Encara ballava, però cada cop amb menys força.  I el riure del nen que se seguia sentint més que els altres. No sé quanta estona va passar, però a partir d’un moment la mare ja quasi no movia el cul. Les rialles, com si haguessin estat seguint el moviment, també es van anar apagant. Des de la cadira, vaig comprovar que, en efecte, l’última rialla encarregada de tancar-ho tot va ser la del nen.  El silenci es va apoderar per fi de l’escena quan la mare ja no es movia gens ni mica. Em vaig sentir alleugerida i desgraciada.