14. Ho sento, t’has equivocat de número

(Fotografia descriu text)

Va sonar el telèfon.

-Sí?

Una veu d’infant trencada per singlots i plors va dir, a l’altre cantó:

-Papa?

-Perdona?

-Papa?

-No… no, crec que t’equivoques.

-Papa, papa, no pengis.

-Mira, és que crec que t’equivoques.

-On és el meu papa?

-No ho sé. A veure, tranquil. T’has equivocat de número.

-No… No. He marcat el número del paper. El papa em va dir que l’utilitzés si passava alguna cosa.

-Ho sento, però és que t’has equivocat de número. Hauries de penjar i tornar a marcar.

-No… no tinc més monedes. Papa. No tinc més monedes. Jo he marcat el número del paper, el d’aquí, el del paper.

-Ho sento, però jo no hi puc fer res.

-No, no pengi, si us plau, no pengi. Què faré, jo?

-Però que t’ha passat res? Què tens?

-M’he perdut… No conec aquest carrer. No sé on sóc.

-A veure, tranquil…

-No sé on sóc, no sé on sóc…

-Tranquil, tranquil. On has d’anar?

-Jo baixo sempre a la mateixa parada d’autobús, sempre a la mateixa, i després només és un carrer tot recte i després un altre a l’esquerre…

-D’acord, d’acord. Però tu on vius?

-Al costat de la placeta, on hi ha el colmado.

-Però… com es diu aquesta placeta?

-És la placeta del colmado…

-Sí, però… A veure, a veure, tranquil. No ho sé. A veure, no veus per aquí a prop teu alguna placa que et digui a quin carrer ets?

-Ai, és molt ample, és molt ample, el carrer, i no la veig, no la veig.

-Surt un moment de la cabina i mira-ho, si no no et podré ajudar.

-No, no… Tinc por, és fosc.

-No passarà res, de debò, ho has de fer i així et podré ajudar.

-Però no… vostè no… vostè no penjarà, oi?

-No. Tu estigues tranquil i surt de la cabina i mira el rètol del carrer i digue’m on ets i així t’ajudaré a trobar casa teva…

-No pengi, eh?, no pengi…

-No penjaré, tu tranquil… De quant és la moneda que has ficat?

-Què?

-De quan és la moneda que has ficat? Vull saber si se t’acabarà el temps o no…

-Era de… de cent pessetes.

-Val, tot bé, així. Tu tranquil. Surt i mira el nom del carrer.

-D’acord, d’acord…

L’auricular va reproduir el so d’una porta que s’obria i, després, de fons, un crit histèric que exclamava:

-No!

-Escolta? Escolta? Què et passa? Torna a la cabina! Torna a la cabina!

Va haver-hi un silenci llarg.

Finalment, la porta es tornà a obrir. La veu ara era d’un home.

-Hola.

-On, on és el petit?

-No es preocupi.

-Però què n’ha fet, vostè, del petit?

-No n’he fet res. Li dic que no es preocupi.

-No, no pengi.

-Miri-ho així: ha estat tot una broma.

-Com? Què ha fet amb el nen?

-No. No hi ha cap nen. Ha estat tot una broma.

-Però, què diu? I el nen?

-Era jo mateix fent de nen. De debò. No ha passat res.

-Tot era…?

-Sí. Tot era mentida, un joc.

-Però… per què?

-Ho sento.

La comunicació es va tallar.

17 comentaris

Filed under Uncategorized

17 responses to “14. Ho sento, t’has equivocat de número

  1. Kalaupapa

    la mare que us va parir

  2. J. Druillet

    El fotògraf va arrencar la porta.

    M’encanten les etiquetes que poseu als contes. Són com llavors de mandarina. Però no tinc on escupir-les.

  3. Ai nen! Quina tensió!
    Feliciats

  4. E

    ui quin drama!
    a mi em va trucar 4 vegades un tal carlos demanant per la raquel

  5. Santino

    Sublim! L’estil em recorda molt a un llibre amb un títol igual o similar i una portada de color groc.

    Felicitats!!!!!!

    • Agut Santino,

      en efecte, hem agafat el títol (canviant el tractament de vostè a tu) d’un llibre de la mitiquíssima col·lecció de cobertes grogues La Cua de Palla. El van escriure uns Bouvard i Pécuchet de la novel·la negra, Allan Ullman i Lucille Fletcher.

      Moltes gràcies i fins molt aviat.

      • Santino

        Bé, bé!

        He encertat doncs. En certa manera gràcies a aquest llibre em vaig desvirgar i endinsar al fascinant món de la novel·la negra.

        Gràcies per recordar-ho amb aquest post i endevant amb el següent!!

  6. cortar y pegar

    -Ho sento.
    -Però… per què?
    -Sí. Tot era mentida, un joc.
    -Tot era…?
    -Miri-ho així: ha estat tot una broma.
    -Què?
    -No es preocupi.
    -No, no pengi.
    -D’acord, d’acord…
    Va haver-hi un silenci llarg.
    L’auricular va reproduir el so d’una porta que s’obria i, després, de fons, un crit histèric que exclamava:
    -Era de… de cent pessetes
    -No… no, crec que t’equivoques.
    -Perdona?
    -No!

    • Benvolgut o benvolguda,

      si féssim un rànquing dels millors comentaris, ens ho permetran tots els altres excel·lents comentadors, aniries en primera posició.

      Moltíssimes gràcies pel collage, pel gest, per la idea, per la creació.

      Fins aviat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s