16. Home-made

(Fotografia descriu text)

Amb ella a sobre, prement-li les cuixes perquè no caigués, va entrar com va poder al pis sense deixar-li la boca. Va tirar les claus al moblet de l’entrada i, amb una coça, va tancar la porta. Es va girar cent vuitanta graus encara amb ella al damunt i, amb un altre moviment, aquest massa brusc, va encastar-li l’esquena contra la paret on hi havia el moblet de les claus. La noia, finalment, va desencreuar les cames que rodejaven la cintura del noi i va recolzar el cul sobre el moble. Llavors va deixar estar la boca d’ell i va mossegar-li l’orella, mentre ell, a l’altre cantó, li llepava el coll i, amb veu baixa, li demanava perdó pel cop. El noi movia el cul i la noia, quan el va notar per sobre la roba, va ficar les mans per sota la camisa, esgarrapant-li l’esquena. Sota la faldilla, la mà d’ell va trobar a la cuixa el camí cap a les calces. Després de petits sospirs d’ella d’aprovació, les va trobar. Masturbant-la per sobre, va tornar a fer-li petons i, amb l’altra mà, li va agafar un pit. La noia, que havia tret les mans de sota la camisa i ara les tenia abraçant-li el cul, va aixecar una mica una cama perquè ell la toqués millor. Ja per sota les calces, el noi la sentí molt mullada i li ficà un dit i li ficà dos dits. Se separà una mica d’ella perquè la cama que havia aixecat, el molestava. La noia va aprofitar aquesta distància per descordar-li amb prou agilitat els botons de la bragueta dels texans i ficar-li la mà directament dins els calçotets. Es van estar masturbant i mirant-se sense dir res, només somrient amb gemecs curts. De cop,  ella va saltar del moblet i, sense deixar-li anar la polla, el va dirigir cap a la cuina. Ell, des de darrere, li va tocar el cul i li va dir preciosa.

A la cuina es van parar davant la nevera. La noia va deixar anar el noi i va obrir-la per agafar una gerra de llimonada. Mentre es dirigia a la pica per buscar dos gots, ell es va començar a descordar la camisa. Despullat, va creuar-se de braços i va recolzar l’espatlla esquerra a la porta de la nevera. Ella estava rabejant els gots sota un raig d’aigua freda i després de deixar-los al costat de l’aigüera, es tocà el coll amb les mans mullades. Sense deixar-li de donar l’esquena, serví la llimonada als gots i, després, es tragué la samarreteta i es descordà la faldilla, quedant-se només amb roba interior. Es va girar i, de punta a punta de la cuina, van mirar-se els cossos. Sense moure’s ell li va demanar que s’acabés de treure la roba. Ella va fer-li cas, primer els sostenidors, després les calces. Ella li va demanar que s’apropés. Ell va fer-li cas, tres passes i una abraçada.

El noi va tornar a aixecar-la amb força i va fer-li recolzar el cul al marbre de la dreta. Quan ella va col·locar la mà cap enrera per sostenir-se bé, va tocar un plat mal col·locat. El plat va caure al terra i es va rompre en quatre trossos.

Ell va parar un moment. Després d’un merda i de mirar-se els trossos blancs sobre les rajoles verdes, ella va decidir no patir. Va agafar pel coll el noi i el va fer apropar cap a ella. Però mentre s’abraçaven i reposava el cap a l’espatlla, potser massa ossuda, d’ell, es va fixar en els trossos de plat al terra. El desordre li feia mal als ulls, però no volia parar. Va provar de no mirar i de gemegar una mica més per intentar tornar-s’hi a posar. Va funcionar.

Es va excitar encara més i va voler menjar-li. El va fer sortir, es va posar davant seu i es va agenollar. Sobre el genoll, un tros de plat. Ell, que havia aprofitat la parada per fer un glopet de llimonada, va dir-li que vigilés. Mentre li llepava, va agafar el tros de plat de sota el genoll. Va seguir fent-li petons i masturbant-lo, mirant-lo des d’allà a baix amb el tros de plat a la mà. Va deixar-li anar un somriure canalla i, amb força i ràbia, va llençar el tros de plat contra el terra uns metres més enllà. Ell va somriure tímidament. De seguida va voler anar a l’habitació.

Van deixar la cuina i el terra de la cuina i els bocins blancs de plat sense recollir del terra de la cuina.

Al llit van fer un seixanta-nou i, després, van tornar a fer l’amor. Van anar acabant, més o menys, a la vegada.

15. Muntatge

(Text il·lustra fotografies)

Com a mínim sempre en són dues, una darrere l’altra. De tot en faig una muntanya. La gota ha fet vessar el got. Tinc por de cagar-la. No hi ha res com estar a casa, sense fer res. Mira: el sol. Mira: no m’aguanto dret. L’esquena em fa mal. Fa fred. No torno a ficar el cap aquí dins, hòstia. La feina. L’imbècil. Aquí les onades són una merda. El llibre? Bah, és igual. L’imbècil. La feina. No passa res si ho envio tot a prendre per cul. L’he de deixar. Vigila, merda. Tot hauria de ser més natural. M’hi he d’esforçar. Has de seguir. Quina merda de taula, de demà no passa. Fa fred, però ha fet bon dia. Després agafaré l’autobús. I les coses? Ah, hi són. Poc a poc, doncs. S’està bé, sola. Mira: el sol, un altre cop. Mira: no m’aguanto dret, un altre cop. La feina, tinc por de la feina. L’imbècil, malgrat tot estimo l’imbècil. Depenc dels altres. Depenc d’ella. Agafo el llibre? No, he dit que ara no. “Fer equilibris” és una mala expressió. Potser té raó, la història d’amor no pot acabar aquí. Només vull estabilitat. Però jo només vull escriure, sola, sóc jove. Em pot sortir tot malament. La sorra està bruta. He fet mala via. Només vull llegir. Només vull estar tranquil. ¿Per què als monòlegs interiors hi ha tantes conjuncions i les frases no acaben i tot és tan i tan llarg? No cal. Dec ser curt. No ho tinc clar, hi he tornat a caure. Ho tinc clar, hi he de posar punt i final.

l

LPs, cintes de vídeo i súper-8s, que bé que vam viure.

Encara no, que el diumenge no s’acabi.

Veig que em mires.

h

Kilos i kilos de responsabilitat, no puc més.

Una victòria, si us plau, només demano una victòria.

Leri-leri d’enviar-ho tot a la merda.

Excuses, això és el més fàcil.

Seguretat en mi mateixa.

Ho sento.

Oblida’m.

Ves-te’n.

m

14. Ho sento, t’has equivocat de número

(Fotografia descriu text)

Va sonar el telèfon.

-Sí?

Una veu d’infant trencada per singlots i plors va dir, a l’altre cantó:

-Papa?

-Perdona?

-Papa?

-No… no, crec que t’equivoques.

-Papa, papa, no pengis.

-Mira, és que crec que t’equivoques.

-On és el meu papa?

-No ho sé. A veure, tranquil. T’has equivocat de número.

-No… No. He marcat el número del paper. El papa em va dir que l’utilitzés si passava alguna cosa.

-Ho sento, però és que t’has equivocat de número. Hauries de penjar i tornar a marcar.

-No… no tinc més monedes. Papa. No tinc més monedes. Jo he marcat el número del paper, el d’aquí, el del paper.

-Ho sento, però jo no hi puc fer res.

-No, no pengi, si us plau, no pengi. Què faré, jo?

-Però que t’ha passat res? Què tens?

-M’he perdut… No conec aquest carrer. No sé on sóc.

-A veure, tranquil…

-No sé on sóc, no sé on sóc…

-Tranquil, tranquil. On has d’anar?

-Jo baixo sempre a la mateixa parada d’autobús, sempre a la mateixa, i després només és un carrer tot recte i després un altre a l’esquerre…

-D’acord, d’acord. Però tu on vius?

-Al costat de la placeta, on hi ha el colmado.

-Però… com es diu aquesta placeta?

-És la placeta del colmado…

-Sí, però… A veure, a veure, tranquil. No ho sé. A veure, no veus per aquí a prop teu alguna placa que et digui a quin carrer ets?

-Ai, és molt ample, és molt ample, el carrer, i no la veig, no la veig.

-Surt un moment de la cabina i mira-ho, si no no et podré ajudar.

-No, no… Tinc por, és fosc.

-No passarà res, de debò, ho has de fer i així et podré ajudar.

-Però no… vostè no… vostè no penjarà, oi?

-No. Tu estigues tranquil i surt de la cabina i mira el rètol del carrer i digue’m on ets i així t’ajudaré a trobar casa teva…

-No pengi, eh?, no pengi…

-No penjaré, tu tranquil… De quant és la moneda que has ficat?

-Què?

-De quan és la moneda que has ficat? Vull saber si se t’acabarà el temps o no…

-Era de… de cent pessetes.

-Val, tot bé, així. Tu tranquil. Surt i mira el nom del carrer.

-D’acord, d’acord…

L’auricular va reproduir el so d’una porta que s’obria i, després, de fons, un crit histèric que exclamava:

-No!

-Escolta? Escolta? Què et passa? Torna a la cabina! Torna a la cabina!

Va haver-hi un silenci llarg.

Finalment, la porta es tornà a obrir. La veu ara era d’un home.

-Hola.

-On, on és el petit?

-No es preocupi.

-Però què n’ha fet, vostè, del petit?

-No n’he fet res. Li dic que no es preocupi.

-No, no pengi.

-Miri-ho així: ha estat tot una broma.

-Com? Què ha fet amb el nen?

-No. No hi ha cap nen. Ha estat tot una broma.

-Però, què diu? I el nen?

-Era jo mateix fent de nen. De debò. No ha passat res.

-Tot era…?

-Sí. Tot era mentida, un joc.

-Però… per què?

-Ho sento.

La comunicació es va tallar.

13. El llac

(Text il·lustra fotografia)

Vaig aparcar el cotxe a la cuneta, al costat del bosc. La terra estava humida i, a cada petjada, les botes se m’hi enfonsaven. La llum que feia la llanterna ballava de dreta a esquerra pel camí, seguint el meu ritme. Vaig sentir els crits d’un mussol, l’udol d’un llop i les corredisses d’altres animals salvatges pels dos cantons del viaró. Al revolt, la roca geperuda era allà, assenyalant-me el punt. Abans de sortir del camí i endinsar-me en la boscúria, vaig trobar dins un clot d’un pi immens una teia amb què vaig fer una torxa. Potser espantaria més els animals que la llum de la lot.

Després de deixar el corriol, no havien de ser més de dues hores de marxa, però em devia perdre: ja havien passat ben bé tres hores de caminar i d’apartar branques i de fer-me esgarraps a la roba i encara no l’havia trobat. Per sort, el cel es va destapar. La lluna va il·luminar una mica més tot allò i per fi vaig poder veure que, a uns cent metres, el bosc feia un parèntesi en una clariana.

La ribera del llac era prou ampla com per asseure-m’hi. Vaig clavar la torxa al meu costat. De la motxilla, vaig treure la caixa, una botella de whisky i una tassa de llautó. Em vaig servir i vaig fer un glop. Amb la caixa a la falda, mirava el llac. No sabia com m’havia pogut convèncer. La vaig obrir. La màquina d’escriure era una preciositat. Era una bogeria desfer-me’n. El dubte em féu estar allà, quiet i bevent, massa estona. Tenia fred. A la fi, em vaig servir la tercera tassa i em vaig alçar. Suposo que no se li pot negar res a un moribund.

Vaig llençar la màquina d’escriure amb totes les meves forces. Em va semblar que les aigües es removien i, alguna cosa, quan la màquina encara volava, va  aparèixer de dins el llac. Era una mà que, sense esforç, va impedir que la màquina arribés a l’aigua. La noia va sortir tota, nua i recoberta d’algues. Es va quedar allí, quieta amb la màquina a les mans i mirant-me. Vaig aixecar el got per fer un brindis a l’aire i ella em va respondre amb un cop de cap, com si em fes una reverència. Després tot va desaparèixer i un núvol va tapar la lluna una altra vegada.

La tornada cap al cotxe no va ser ni dificultosa ni interessant; a mig camí ja s’havia fet de dia i la cosa va esdevenir massa evident.

12. El poble dels homes tristos (i II)

(Fotografia descriu text)

(Segueix)

Els set homes van mirar cap a la porta. La barra era a mà esquerra, amb un home al darrere. Al fons hi havia dos billars. Els dos jugadors de cada taula ara restaven drets i quiets amb el pal apuntant el sostre. Em miraven. Davant meu, l’home que m’havia rebut a fora, de bracet d’un altre potser més jove, em posà una mà cordial a l’espatlla:

-Benvingut. Pete, posa-li una cervesa.

El de la barra em serví.

-Gràcies.

Assenyalant-me l’individu del seu costat, em digué:

-Aquest és el meu germà: en Sonny. Jo em dic Sam.

-Hola. Sóc en Benny.

A poc a poc, gràcies a Déu, els personatges del fons reemprengueren les partides de billar. Semblava gent tranquil·la i bona. Nosaltres tres vam seure als tamborets alts. La gerra de cervesa tenia una esquerda al marge, així que vaig girar-la per no ferir-me els llavis. En Sam i en Sonny van riure del meu sospir exagerat després de fer els tres primers glops. En Pete va engegar una ràdio petita i tronada que va espetegar i va començar a vibrar rock and roll. Els dos germans s’ho miraven fumant tabac ros. Amb un gest, em van oferir una cigarreta, però la vaig rebutjar; tornar a fumar no entrava als plans del viatge. Callat, vaig seguir amb la cervesa.

Després em van preguntar com havia arribat allà i totes aquestes coses. Jo vaig anar responent més o menys. Van escoltar-me durant una mitja hora fins que van deixar anar, ja tutejant-me:

-Què, que t’ha deixat la dona o què?

Vaig acabar-me la cervesa. En Pete va retirar-me la gerra i la va reomplir. Fent un nou glop, vaig dir:

-Doncs la veritat és que sí.

Els del billar van parar de jugar i la cançó que tocaven a la ràdio va acabar. Es van mirar entre ells i van xiuxiuejar-se alguna cosa, somrient-se. La ràdio va tornar a arrencar amb Peggy Sue de Buddy Holly. Llavors, en Sam i en Sonny van aixecar-se dels tamborets i, teatralment, amb gestos lents, es van posar a ballar. Se sentia més com arrossegaven els peus pel terra arenós del local i els cops que es donaven contra ells mateixos o contra les taules del billar que no pas la cançó. Dels jugadors, el que en aquell moment no tenia el torn també es va apuntar al ball. Vaig fixar-me en el Sam: tenia els cabells despentinats i esverats i una barba de dos dies, semblava un lleó. Aguantava la punta del filtre del cigarret amb els llavis i els seus moviments eren apàtics i tristos. Finalment la cançó es va apagar i els homes van parar de moure’s i van retornar als seus llocs.

-Saps què, ciclista Benny?

-Què?

-A tots nosaltres també.

-Com?

-Que a tos nosaltres també ens ha deixat la dona.

-Ah. –i vaig intentar fer una broma -però que sou, una mena de comunitat o què?

-Sí, ho podríem dir així.

Vaig riure, mig tocat per la cervesa, i vaig afegir, amb sorna:

-No ho sé, Sam, no vull faltar-vos al respecte, però no sé si el millor és llepar-se les ferides uns als altres.

-No fem això nosaltres.

-Perdona.

-No, tranquil. Mai no ens ofenem. T’entenem. Suposo que tots hem estat en algun moment com tu. Però ara ja no.

Vaig fer mala cara:

-Jo no estic de cap manera.

Pacificador, en Sam va dir:

-Tens raó.

Vam callar. Vaig fixar-me que els del billar jugaven bé. De tant en tant reien i xocaven les mans amb complicitat. La ràdio va cantar dues o tres cançons més i tot seguia igual. En Sam va voler reprendre la conversa:

-Bé, Benny, la qüestió és que aquí estem, nosaltres. Jo vivia a la ciutat. Quan em va deixar la Jacy no vaig poder anar a la feina durant dos o tres dies. T’ho pots creure? Tenia ganes de plorar. Així t’ho dic, d’home a home. Però ara ja no plorem, nosaltres. Ara només bevem i juguem al billar i estem de bon humor. Som nosaltres set en tot el poblat, una casa per cadascú. Vivim del que ens dóna la gasolinera. Els caps de setmana anem a la ciutat, i seguim bevent i jugant al billar, però a llocs més luxosos. –per un moment es va dirigir al Pete: -No ofense, Pete. En fi. A la ciutat coneixem noies i deixem que se’ns emportin al llit. Si hi ha sort un pot trobar dona i anar a viure amb ella i formar una família i tota la pesca.

-No ho sé. Crec que no m’agradaria, a mi, tot això. Rutinari.

-Els borratxos també necessitem una rutina. I les coses ens van bé. Fixa’t: en Sonny és un dels que ha trobat dona: s’ha casat. Es va casar ahir, de fet.

Com autòmats, els jugadors de billar aixecaren les copes i clamaran tres hurres pel Sonny. Després, com si res, van seguir el joc.

-Avui és la seva última tarda aquí. Deixa una casa lliure.

Vaig sorprendre’m. La cerveses no m’estaven posant de bon humor:

-Com? De debò que, sense conèixer-me una merda m’estàs oferint formar part de la vostra puta merda de secta d’homes tristos?

-No estem tristos. Nosaltres només ens fem companyia i bevem i juguem al billar. Com a mínim no hem d’anar en bicicleta tot sols pel país.

-Ei.

-Perdona. No offense. Pete, posa’ns tres whiskys.

Jo estava incòmode:

-No, marxo ja.

-Fa calor, encara.

-No pateixis, Sam.

-Com vulguis, Benny.

Vaig sortir i el sol em va aixafar.  Vaig caminar arrossegant la bicicleta fins a la sortida del poble, cent metres més enllà. Em vaig parar i vaig asseure’m al terra, a l’ombra de la paret de l’última casa. Mirant-me’l bé, el desert em va deixar de semblar tan desert. Vaig veure algun arbre i una filera de torres d’alta tensió. Era agradable. M’estava adormint quan un “ei” em va fer aixecar la mirada. Vaig veure la silueta dels cabells d’en Sam, que treia el cap per la cantonada de la casa.

-Puc seure amb tu?

-És el teu poble, Sam.

Va asseure’s al meu costat. Em va tornar a oferir un cigarret. Me’l vaig mirar somrient. El vaig acceptar i em va tirar una caixeta de llumins a la falda perquè me l’encengués. El misto prengué a la segona. A la tercera calada, vaig trencar el silenci:

-M’estàs dient que tu i aquesta colla de borratxos sou feliços, després de tot?

-Pse. I qui no és feliç?

Em vaig girar a poc a poc per veure-li la cara. Ell mirava cap endavant, cap al desert que ja no era tan desert, amb un rictus exageradament seriós. No vam poder evitar esclatar a riure com dos homes realment feliços.

11. El poble dels homes tristos (I)

(Fotografia descriu text)

Vaig punxar la roda de la bicicleta a l’entrada d’un poble petit, al mig del desert. Tenia una cambra de recanvi i un inflador, però vaig voler apropar-me al poblat: necessitava una ombra per fer la feina. El poble era de pel·lícula, semblava abandonat i, amb tota aquella llum, feia por. Suposo que quan vaig decidir emprendre el viatge va ser per trobar-me amb coses com aquella.

La benzinera era un dels primers establiments amb què et topaves, així que vaig refugiar-me del sol sota la seva coberta. A un racó tenien una bomba d’aire de peu, molt millor que la meva, i, al costat, una mànega d’aigua. L’aixeta anava dura, però vaig aconseguir obrir-la abans de fer-me mal de debò a la mà. L’aigua primer va sortir bullint i la vaig haver d’escopir. Després, millor.

Quan estava girant la bicicleta al costat de l’inflador vaig sentir la campaneta d’una porta de l’altra banda del carrer. Un home de la meva edat se m’apropava. El vaig saludar de lluny amb un somriure i un gest amb la mà. Em va tranquil·litzar que respongués, ja des del mig de la calçada ampla, amb un altre somriure.

-Tot bé?

-Sí. Res important. Una roda punxada. No he vist ningú i he agafat aigua. Ara anava a utilitzar la bomba d’aire. Sap si he de parlar amb algú, abans?

-Cap problema, amic. Aquí només cobrem la benzina. Als ciclistes els tractem bé.

-Menys mal –vaig respondre rient. –I menys mal que us he trobat. M’estava morint de calor.

-Sí, ara ja no es pot sortir de dins de casa. O del bar. Fins i tot aquí a la gasolinera, a l’ombra, fa massa calor. Jo de vostè deixaria les coses aquí i entraria al bar a refrescar-me, tenim aire condicionat i bona cervesa.

-No, no pateixi, vull enllestir això ràpid ara que ja he mig començat.

-Com vulgui. Jo me n’hi torno. Allà hi som tots.

-Moltes gràcies… –vaig fer una pausa i, sense voler, per inèrcia, vaig haver de seguir -…potser m’hi passo ara quan acabi això…

L’home va somriure.

-Ho sabia.

Va tornar-se’n. La porta dringà de nou i jo vaig poder acabar de canviar la cambra de la roda. Ho vaig fer amb tota la tranquil·litat i lentitud que vaig poder, però al final em vaig passar l’avantbraç pel front i vaig comprovar que estava xop de suor. La cervesa era una bona idea.

La porta i les finestres del bar eren de vidre, però tenien les persianes abaixades. Vaig deixar la bicicleta, ja arreglada, a la paret del costat.

Quan estava a punt d’obrir la porta, un gos que venia del no res em va espantar olorant-me les cames. Vaig deixar anar un cop de peu que el féu saltar un metre enllà. Xisclà i es quedà quiet, espantat i trist. Em va mirar i em vaig veure obligat a disculpar-me, apropant-m’hi i fent-li tap, tap, tap al cap. Vaig notar el seu crani. Era un gos petaner prim i ossut, molt poca cosa. Va acceptar els copets abaixant una mica el cap i murmurant alguna cosa de gos, però quan vaig parar vaig veure que no havia perdut la mirada trista. Suposo que va acceptar les disculpes. En tot cas, va girar cua, va creuar la calçada a poc a poc i es va estirar a l’ombra de la benzinera.

Jo vaig entrar al bar.

(Continuarà)

10. De tots colors

(Text il·lustra fotografia)

Seguint les recomanacions del metge, va anar a caminar.

Les quatre de la tarda era una bona hora.

No s’havia fet fosc, encara.

Però el núvol amenaçava.

Per darrere.

De seguida es va despistar.

Es va mirar l’arbre.

Era un pi.

Com tots, tenia un tronc.

La copa era lleugerament horitzontal.

Un bon contrast.

Va seure a una pedra.

Es va mirar el fang de les botes.

Va posar-se la motxilla entre les cames i la va obrir.

Va regirar i regirar fins que va trobar l’aigua.

En va beure.

No volia aixecar-se.

I no havia ni començat.

Sempre li costava arrencar.

Però va girar el cap: sí, el temps amenaçava.

Ficà la botella a dins i tancà la bossa.

Alçà el cul.

S’espolsà el cul.

Mirà el rellotge.

Vint-i-vuit minuts més.

Només vint-i-vuit minuts més i farà mitja hora.

Es va posar la motxilla a l’esquena.

Calia arrencar.

Les cames es desencarcaraven, passa a passa.

Estava posant el fil a l’agulla.

Només calia acabar d’engegar.

Així que va deixar enrere el cel i el núvol i la ciutat i l’amenaça.

I, per fi, un cop creuat el marc, tot va començar:

en

va

passar

de

tots

colors.

h

9. P. I.

(Fotografia descriu text)

Es va encendre una cigarreta per tal de pensar millor si realment valia la pena o no. Pse. En tot cas, com sempre, va decidir tirar pel dret. Sortí del despatx fent petar els vidres de la porta.

-Andy, hòstia, sempre igual. Que al final el trencaràs i no pots pagar-ne un de nou.

Que bufona.

-Ho sento, bufona.

L’Andy creuà la recepció i, com una exhalació, s’enfundà dins la gavardina i es ficà el barret per deixar anar un somriure cínic cap a la secretària abans de tancar la porta de l’escala amb un altre cop fort. La Nora, una altra vegada sola a la seva taula, primer va bufar com una gata fent-se l’enfadada però, quan va abaixar el cap per reprendre la lectura d’una novel·leta de tapes toves, se li escapà un somriure de satisfacció. Fins i tot diríeu que se li van enrojolar les galtes.

La Nora va llegir durant vint-i-cinc minuts, fins que s’avorrí i deixà el llibre entreobert damunt la taula. Gemegà amb un estirament que l’havia de desentumir, però la nyonya no acabava de marxar. S’aixecà i féu una volta per l’estança. Mirà per la finestra i veié, a pocs metres, altres finestres de l’edifici del davant, un hotel llardós on de vegades enviaven clients que venien de fora de la ciutat i no tenien gaires diners. Badà amb la mirada perduda i amb el dit furgant-se una dent fins que el rètol vertical lluminós de l’hotel s’encengué de sobte i començà a pampalluguejar. H O T E L, H O T E L, H O T E L… Va fer córrer les cortines i es fixà com, des que ella les va comprar quan va entrar a la feina feia més de dos anys, el blanc de la tela s’havia esgrogueït tristament. Devia haver estat, sobretot, pel tabac.

La Nora tornà a seure a la seva taula i va decidir fumar-se un cigarret. Mentre fumava, es mossegava el llavi inferior sense adonar-se’n. Després de la quarta calada la cendra va caure-li sobre la falda.

-Merda –exclamà.

S’espolsà amb cura però hi quedà una taqueta. Provà de fregar amb el dit, però no va marxar del tot. Ho provà més fort fins que va notar el fregament per sota la faldilla. Llavors va pensar a masturbar-se i per això es va descordar una mica i es va ficar la mà dins les calces, però només la va deixar allà morta. Amb l’altra mà va seguir fumant fins que va haver d’aixafar el cigarret al cendrer i va haver de decidir què fer. Tot i que notava que el dit índex començava a enfonyar-se i a mullar-se, va treure la mà d’allà sense saber ben bé per què. S’havia masturbat moltes vegades, allí, fins i tot amb les cortines obertes perquè miréssiu, però aquell dia no ho va fer. Es cordà la faldilla i tornà a agafar la novel·leta.

Un dia més, l’Andy arribà tard, amb la cara ensangonada i frisós d’explicar totes les seves aventures.

8.

(Text il·lustra fotografia)

-Quan marxarem?

-No ho sé, quan tu vulguis. Jo estic bé.

-Val.

-No estàs bé, tu?

-Sí. Sí.

-D’acord.

-…Només és que…

-Que què?

-Ai, collons, no cal que et posis així.

-No em poso de cap manera. Què deies?

-Res, segueix llegint.

-Ai, de vegades ets més insuportable…

-Collons, no et passis.

-…Perdona.

-No estava sent insuportable, collons…

-Va, perdona’m. Tens raó. No ets molt insuportable. Només n’ets una mica.

-…Em fas pessigolles… No, no, però no paris. M’agrada. Va, si segueixes et perdono. Sí. Com a mínim un massatge, em mereixo, aquí, aguantant la sorra i el sol i les putes olors a niveas de tota aquesta gent.

-Va, no comencis, que et faig el massatge. Així?

-Sí. Bé. Una mica més a la dreta. Sí, aquí.

-Ostres, tens boletes d’aquestes.

-Pitja, pitja, desfés, desfés.

-…Escolta, després anem a veure els teus pares?

-Sí. Passem-hi d’hora, abans que els portin el sopar.

-I pensa que hem de posar benzina a la moto.

-Tampoc tenim molt de temps, doncs. Hi anem directament des d’aquí?

-Val, sí.

-Però, ara que hi penso, llavors no aniré dutxat. I amb la sal…

-Però si no t’has banyat, burro.

-Però ho anava a fer ara…

-Doncs no et banyis, ves a les dutxes aquelles.

-No. És igual.

-Ostres, no et tornis a enfadar, tu ara. Apa, et quedes sense massatge. I aquest compta. Me’n deus un.

-No, no paris, ara. Va… no t’emprenyis. Que no m’he enfadat, de debò. Va… Torna aquí damunt. M’agrada quan estàs asseguda sobre el meu cul.

-…Val… Mira… m’estiraré damunt teu del tot, així no et tocarà el sol.

-He, he. … Què bé. … Ei. Què t’ha fet, la meva pobra orella?

-S’ha portat malament, i ara és tota per a mi.

-Buf… No em podré aixecar d’aquí fins al vespre, si segueixes. I ni a veure els meus pares ni res.

-Ai, brutot… Doncs paro.

-No, no, no. Segueix.

-No, no, no, que si no els teus pares què? Pobrets.

-Bé, allà es fan companyia un a l’altre, com a mínim. I la cambra no està tan malament. Però si tenen sort i tot, d’estar plegats a l’hospital! Feia anys que no passaven tantes nits junts a la mateixa habitació.

-Ostres, com et passes.

-Potser sí. M’he passat, no?

-Sí.

-És que, amor meu, ja saps que NO PUC CONTROLAR EL MEU HUMOR!

-Agh. Però i ara que fots? Ha, ha, ha. Para, deixa’m. Para. Que estem molestant, para. Para.

-Val, paro.

-Mira com m’has posat, burro. M’ha entrat sorra per tot.

-A veure, on?… Aquí?… O aquí?…

-Para, va, para. Treu la mà d’aquí.

-D’acord.

-…Merda. Estic calenta.

-No sé de què em parles.

-Burro.

-He, he.

-Va, tu guanyes, marxem ja. Passem per casa abans d’anar a l’hospital.

-Visca.

-Vine aquí.

-Què… què vols? No, no t’apropis tant, que em tornaràs a mossegar l’orella, salvatge.

-Que et vinguis aquí, t’he dit, burro. Només et vull dir una cosa…

-Val.

-Voldràs dutxar-te amb mi, a casa?

-M’encantes.

7. El casset

(Fotografia descriu text)

L’Andresín tenia catorze anys, duia unes ulleres de sol roses que li ocupaven mitja cara i vestia una samarreta blanca que li embotia la panxa. Acostumava a passejar-se feliç pel barri, amb les mans dins les butxaques d’uns pantalons texans tallats molt curts que deixaven veure unes cames amples i pelades que acabaven directament a la planta del peu (mai no havia tingut turmells). Descompassadament, movia histèric el cap fent que sí, sí, sí, tot i que algun cop feia que no, no, no. Cada mig carrer, es col·locava bé un dels auriculars d’espuma taronges per on escoltava Operation Ivy. L’Andresín, com a imbècil del barri, ho feia molt bé i era per això que li tenien molt d’afecte.

Clec.

Després va créixer una mica i va madurar una mica i va follar una mica, descobrint-se com un amant prou acceptable.

O sigui que, va pensar després d’anar-se’n al llit amb la tercera dona de la seva vida, ara resulta que he tingut una vida de pel·lícula: primer he estat un nen gras, simpàtic i graciós de barri humil, i després, amb algun esforç i algun desengany i superant dificultats socials diverses (per exemple un noi dolent perquè el món l’ha fet així que em va pegar, però després va resultar que ell era més insegur i infeliç que jo, i fins i tot ens vam acabar fent amics i tota la merda), he crescut sa i fort i ho he tirat tot endavant, oh, que bé.

Però ara toca alguna trava més, que això només ha estat el passat.

>>

Val, seguint allò, ara toca això: em fan fora de la feina, torno al centre comercial on treballava als setze anys i me’n fan gerent. I miro les coses petites de la vida i em dic, de nou, oh, que bé, que boniques: fins i tot, tot encaixa i és molt graciós que fos, de jove, l’imbècil del barri. Ho recordo amb llums i colors poètics, i amb matisos agredolços, per donar-li un toc de realisme social màgic, com us ho diria, màgic però sempre amb un peu al terra, un peu polític, evidentment.

॥

Però: ¿he estat una vaca grassa i llefiscosa de petit i ara, a més, he de ser un gilipolles que representa alguna cosa perquè vosaltres milloreu el món? Bah, a la merda, prefereixo ser el protagonista d’una pel·lícula fantàstica, alguna cosa ben feta i que us entretingui i on sigui, sí, un marginat, però un marginat que com a mínim pugui trepar per les parets, matar el vell verd que va amb el patinet volador i quedar-se amb la pèl-roja.

>

L’Andrés, embotit ara dins unes malles blaves i vermelles i amagat sota un antifaç, salvà el món set-centes trenta-tres vegades i, potser per aquell passat tan tendre que tenia, havia patit molt en cada una d’elles: sempre havia de preocupar-se per la víctima, pel botxí i per la legitimitat o no del seu paper de justicier. Així que va arribar un moment que no va poder més i que penjà definitivament el vestit a l’armari.

■

Ociós, als quaranta anys, va tornar a passejar-se content pel barri amb les ulleres de sol roses, els pantalons texans tallats curtíssims i els auriculars taronges. Incontroladament, gaudint com un infant, tornava a moure el cap fent que sí, sí, sí, tot i que de vegades també feia que no, no, no. I com que ja no tenia cap paper ni simbolitzava res ni era el passat ni era la causa de cap conseqüència, va agafar aquella cantonada i va desaparèixer del carrer i de la història, acomodant-se feliçment, per fi, a la vostra indiferència.