4. Suspensió

(Text il·lustra fotografia)

Per altra banda, les reflexions de l’Andrés Collado sempre giraven entorn del mateix. Fins i tot el dia del cop d’estat no va poder evitar pensar-hi: va trobar, en aquella obligació que el va fer sortir al carrer, més d’un aspecte relacionable amb tot allò.

La necessitat i la urgència de l’inici de la història, l’havien fet córrer cap al lloc on s’havien de resoldre els esdeveniments, creuant calçades sense mirar ni a dreta ni a esquerra. Abans d’arribar a la resolució, però, es va aturar.

Palplantat, va pensar en una parella que dina a un restaurant italià i com, de cop, la taula explota, arrencant-los braços i cames i caps i fent que algun espagueti s’emboliqui amb alguna víscera o, millor encara, amb un nervi òptic que havia quedat fora de lloc.

Després, va dir-se: no.

Va tornar a imaginar-se els dos comensals asseguts a taula, parlant de qualsevol cosa. Privilegiadament, Collado va poder mirar per sota la taula. Va veure i sentir la bomba amb temporitzador i es va fixar com el compte enrere marxava amb tranquil·litat cap al minut zero i el segon zero. La suspensió per simpatia el va fer patir per la parella. No hauríeu de parlar de coses banals, hi ha una bomba sota la taula i d’aquí poc explotarà! Al final, gràcies a Déu, va arribar el tercer home i va desenllaçar feliçment el relat.

Satisfet d’haver resolt amb tècniques narratives adequades aquell sobtat desig de saber i de culminació, l’Andrés Collado ja en va tenir prou.

Per altra banda, tot havia acabat. Així que, sense poder actuar més, va recordar el to de les històries que havia viscut fins al moment i va resar perquè, tan de bo, el públic comencés a acceptar definitivament la inaccessibilitat a la majoria d’informacions sobre allò que li passava, perquè, al cap i a la fi, diuen, la immersió del receptor en el relat funciona a partir de l’acceptació d’aquesta suspensió.

L’Andrés Collado patia per vosaltres: per res del món no us donaria mai l’esquena.

3. Interrupció

(Fotografia descriu text)

El dimecres a la nit, l’estudiant Collado va instal·lar-se al palauet familiar a submergir-se en la seva feina.

El primer dia d’estudi, el dijous, tot va anar molt bé, i el dia següent, que evidentment era el divendres, també: moltes hores de dedicació assegut a la majestuosa biblioteca el van fer aprendre, i fins i tot comprendre, set coses que encara ningú mai no li havia contat.

A la tercera jornada, la sort es va torçar. Tot i posar-s’hi a les sis del matí, per molt que consultés, per molt que llegís o per molt que tanqués els ulls amb força i es pitgés les temples amb els dits, no era capaç d’assimilar un vuitè coneixement.

Capficat, va decidir anar a la cambra de bany a netejar-se la cara. Va sortir de la biblioteca, va caminar descalç per la catifa, va obrir la tercera porta a mà esquerra, va veure com la pica quedava a la dreta, va veure com el wàter estava enganxat a la paret esquerra, va veure com s’alçava damunt un pedestal una banyera rodona, va girar-se cap a la pica, va obrir l’aixeta, es va mullar la cara, es va eixugar la cara, va sortir de la cambra de bany, va caminar descalç per la catifa, va obrir la porta de la biblioteca i va tornar a entrar-hi.

El jove Collado se sentia fresc i recuperat i amb forces per reprendre el fil i ficar-se de cap en una vuitena matèria. Dirigint-se cap a l’escriptori del papà, va veure com la pols flotava pel feix de llum que entrava per la rosassa: l’estança li va semblar un espai adequadíssim per a la gestació de saviesa. Va seguir amb passes fermes cap a la taula fins que, quan va creuar la llum, un petit enlluernament va fer-lo parar i girar la vista cap a la dreta. Va veure la seva ombra a una de les prestatgeries. S’apartà del raig de llum i observà com, en efecte, aquest il·luminava en una línia ben vertical i ben concreta la segona llibreria. Es va dirigir al lloc indicat: era l’espai dels manuals de sabers pràctics. Com ser un bon jardiner, com ser un bon cuiner, com ser un bon amant, com ser un bon pare, com ser una bona mare, com ser un bon estudiant. Seguint la lògica aclaparadora dels esdeveniments, agafà aquest últim llibre i l’obrí esperançat. Va passar els primers fulls de pressa fins que, a la setena pàgina, es va fer un tall profund al dit índex.

La sang rajà de seguida i tacà la vuitena plana del manual, que va quedar inutilitzada. Llepant-se el dit, va intentar seguir endavant, però no va ser capaç d’entendre la novena pàgina: allí s’hi explicava un efecte i l’estudiant en desconeixia la causa.

Es va mirar el dit. La sang havia deixat de brotar en sec.

2. La lleugera verticalitat

(Text il·lustra fotografia)

 

L’Andrés, que fins aquell dia s’havia definit sempre com un observador, va retallar mínimament l’ampliació del negatiu: la lleugera verticalitat de la fotografia resultant el va excitar de seguida.

Deixà la foto a la taula i, en un moviment ràpid, s’impulsà cap enrere amb els peus. La cadira xocà, d’esquena, amb el canterano que hi havia a l’altra paret. Giravoltà i, amb les dues mans, va obrir el segon calaix. Va seleccionar tres carpetes amb la lletra V a la coberta, les agafà i tornà a situar-se davant la taula.

Ansiosament, va treure totes les fotografies de la carpeta. Estigué trenta minuts fent la seva feina, això és, mirant-se-les.

Però, en un gir existencial inesperat, provocat per l’agitació en què encara es trobava després de veure la fotografia del dia, va decidir ordenar-les. A la fi, l’Andrés somrigué i, d’un bot, s’aixecà i sortí del taller.

Tornà de seguida carregat amb cordes i pinces d’estendre roba. Amb quatre accions ràpides, disposà els cordills de cantó a cantó de la cambra i, amb vint-i-cinc fines actuacions més, penjà ordenadament les fotografies.

Va començar pel començament i, quan va arribar a la imatge del dia, va adonar-se que ara ja no observava. L’Andrés s’havia abandonat al relat inevitable, que amb una empenta violenta, va fer-lo fugir d’allà com un perseguit.

1. La jubilació

(Fotografia descriu text)

 

La nit del dissabte, el senyor Collado, un vell home de lletres, va aturar-se a les obres, va saltar una tanca taronja i es va ficar dins un dels sots. Allí estirat, entre la canonada de plàstic gris i el fons terrós del forat, no s’hi estava malament. El soroll dels cotxes que passaven el relaxava. I ben encaixat, va poder escriure un conte abans d’adormir-se: era un text profund d’estil enrevessat, terrible, sobre la vida i la mort.

Un plugim agradable el va despertar al matí. Amb la llum blanquinosa del dia, i com que era molt treballador, de seguida va poder dedicar-se a les paraules i a la llengua. Va mirar, sense llegir-les, unes lletretes impreses al tub que tenia davant els ulls.

Després va girar el cap a la dreta i es va destinar als aspectes filosòfics: la part excavada d’aquell cantó deixava veure altres tubs, més prims i de colors diferents, que estaven mig enterrats i per tant (va discórrer el senyor Collado) també mig desenterrats.

Tot seguit, va voler mirar a l’esquerra a la recerca de més saviesa, però un cop a la cara el va sorprendre. Des de dalt, algú havia tirat un cul d’entrepà de pernil dolç amb una mica de paper de plata rebregat. Una de les arestes que formava la punta del panet li ferí desgraciadament l’ull esquerre, que començà a sagnar. Es va fregar amb la mà bruta de terra mullada, cada cop amb més força, fins que l’ull va sortir de l’òrbita.

El senyor Collado va saber llavors que el seu destí era quedar-se allí amagat, dessagnant-se teatralment pel forat de l’ull, esperant que els obrers tapessin el clot i l’enterressin viu. No era una mala fossa per morir-hi, aquella. A més, el text que havia escrit la vetlla anterior seria per sempre més inèdit i això, va pensar, fa bo.

Creixé la intensitat de la pluja. La terra, amb la conjunció de l’aigua i de la sang de l’ull, va convertir-se en fang. El senyor Collado va estar a punt de sucumbir.

Inesperadament, però, deixà estar tot allò. Reptà cap a un costat, s’incorporà i utilitzà un dels tubs mig enterrats (mig desenterrats) a mode de liana per sortir del forat.

Enfangat de cap a peus, borni, caminà fins l’hospital més proper, espantant les famílies benestants que s’havien mudat per anar a missa o que s’havien equipat per anar, religiosament, en bicicleta.